Rouco Varela recupera el nacionalcatolicisme més pudent
Segons informa el diari Avui l'1/juliol/2006, el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Rouco Varela, ha enviat una carta als sacerdots de la seva diòcesi on demanava que "es faci oració pública i es resi per Espanya" a totes les misses. El cardenal Rouco va ser un dels impulsors d'una declaració a favor de la unitat d'Espanya en l'última assemblea plenària dels bisbes. Els bisbes espanyols estan preocupats per la unitat de la seva "una, grande y libre" pàtria i han debatut si la unitat d'Espanya "tenia implicacions morals" a més de polítiques.
El dictador Franco també n'estava de preocupat per la unitat d'Espanya i ja sabem en quin infern va acabar la cosa per als catalans (inclòs un President executat) i els anys que va durar, i aquests venedors de l'eternitat encara és hora que condemnin el règim franquista. Amb la mala bava que destil·len en Rouco Varela i els seus seguidors potser els haurem d'exigir respecte i recordar-los que la seva feina s'ha de limitar a atendre els afers celestials dels seus fidels i a repartir hòsties els diumenges durant la litúrgia.
Després de beneir règims dictatorials i canons encara no han après quin és el seu lloc en una societat moderna i llegida. D'altra banda convindria que l'Església Catalana s'independitzés d'aquests troglodites socials i que Unió Democràtica i l'encaixista Duran i Lleida els responguessin adequadament. Més que res perquè qui no denuncia la injustícia i la infàmia n'acaba essent còmplice pel seu silenci.
Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
6 juliol 2006, Barcelona (El Barcelonès)
El fracàs d'una estratègia ingènua
ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén tot el poble, a ERC l'han engegat escales avall de Palau d'una tremenda puntada de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de la seva tomba política. El tripartit es va acabar el dia en que l'ego d'en Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima consciència política de quina era la força real d'ERC davant de dues potents organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en comencen a moure els fils.
Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al govern del Principat després de 23 anys governant l'esperit d'en Francesc Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui entrava a governar de la mà d'ERC era la maquinària socialista que vés per on també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D'un partit que és capaç de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què és l'anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és catalanista? De la mà dels estrategues d'ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que podríem definir-lo com una mescla d'il·luminats salvaespanyes (Pasqual Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no es descontroli (Montilles, Corbachos i d'altres varietats). És important que tinguem clar qui és el PSCSOE perquè entendrem moltes de les coses que li han passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat. El PSCSOE catalanista i d'esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria Catalunya dins d'Espanya. Sempre defensa els interessos d'Espanya, igual que el PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia dolent (el PP).
Els líders d'ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE). Però el més greu va ser la gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat, de confiar –perquè els líders d'ERC realment s'ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la redacció i aprovació del nou Estatut. S'ha de ser molt babau i irresponsable per a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española” pel que fa als interessos dels catalans. Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb la mateixa espoliació fiscal. I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006 en plena negociació del finançament de l'Estatut , quan en el moment d'aprovar els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va fer res. I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència.
El PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l'Alfonso Guerra mofant-se de les retallades a l'Estatut –de fet no m'estranya veient el galdós paper que ha fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons catalanets i d'esquerra encara donant suport al PSOE que diuen que és d'esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una proposta d'Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d'una colònia que seguirà finançant el futur d'Espanya i especialment el de la seva capital Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap de la tribu independentista parlava d'independència. Com a molt quan en Carod agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant, és a dir, confús).
Ja feia massa temps que els líders d'ERC estaven fent massa equilibris a la corda fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom (allò de l'equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha estat considerable. En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d'en Jordi Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d'els interessos del PSOE, dels interessos del govern espanyol i de la pressió d'uns grups econòmics. La direcció d'ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S'han cregut més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la politiqueria colonial–una altra cosa és fer política d'Estat- i n'han quedat fora de joc temporalment i ben escaldats. Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb l'Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d'independentisme. Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament. Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals d'ERC. Els líders de CiU ja sabem que aposten per l'encaix regionalista amb Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa 100 anys, i no en podem esperar res d'ells que ajudi a la veritable reconstrucció nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és un joc molt perillós i hem d'anar molt amb compte (només cal veure els noticiaris de TV3).
ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per primer cop la paraula independència es podria sentir al nostre Parlament. Però la gestió d'aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que es va generar. S'imaginen vistos els resultats quin seria ara l'escenari polític, la credibilitat que hauria guanyat ERC, si s'hagués quedat a l'oposició actuant com a partit de país amb autèntic sentit d'Estat i defensant -sense compromisos amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es replantejaven de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya? A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans interessats en aquest projecte –siguin simpatitzants o militants de CiU, d'ERC o diguin fàstics d'ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els comentem que el procés d'independència s'ha d'empènyer, s'ha de moure en paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments, associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d'aquest procés. D'aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests dos anys) i d'aquí la crítica als actuals líders d'ERC. Al final i pels pèls, les bases d'ERC han mantingut una certa dignitat nacional i han posat la direcció d'ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només falta que acabin la feina i facin fora l'actual direcció per incompetents. Ja han demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic.
El procés d'independència d'un país no és un joc de nens perquè els líders d'ERC vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com és i com actua l'enemic, ni el botifler que te l'acabarà clavant per l'esquena amb un somriure d'orella a orella, ni quines són les pròpies forces i el moment d'usar-les, ni es té present la gestió de les relacions internacionals com a factor determinant en tot el procés. ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d'Estat, independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés d'independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca, o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda als catalans ni a Catalunya. Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l'espoliació econòmica i nacional que patim.
Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa d'Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els homes i dones d'ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar l'esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans tinguem un futur digne i pròsper.
Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
13 maig 2006, Barcelona (El Barcelonès)
La pancarta 'Catalonia the next state in Europe'
Doncs és la pancarta de Catalunya Acció que té relació directa amb el Pla Independència 2014 que anem presentant a les conferències que fem per diverses poblacions del país. Perquè no hi hagi confusions, quan parlem de Catalonia a nivell internacional estem parlant de Països Catalans. No ens oblidem de cap dels nostres.
Després de les rucades que han dit tots els nostres polítics, algunes bastant patètiques, interpretant cadascú i segons la seva conveniència l’esperit dels catalans que vam anar a la manifestació (que si contra el PP, que si a favor de l’Estatut, etc.), la millor manera d’interpretar el sentir dels catalans és simplement escoltant el que van dir. A la manifestació només es va cridar “Som una nació”, “Independència” i “Boti, boti, boti, espanyol el qui no voti”. I cridaven i saltaven des de criatures fins a senyores que passaven del seixanta. O sigui que, senyors polítics, si volen deixar de fer camàndules en nom de tots els catalans, d’aques poble mil·lenari, comencin a prendre nota que la menjadora no és té de franc.
La pancarta la portaven dos senyors, un de 53 anys i l’altre de 64, vull dir que són persones adultes i a més amb una trajectòria patriòtica de molts anys. L’un ha votat tota la vida CiU, i després de la traïció de l’Artur Mas al Parlament Català va retornar el carnet de CiU. L’altre tota la vida ha votat ERC, i després de veure com ERC s’ha arrossegat per Madrid i s’ha embrutat les mans perdent dignitat a cada pas, ja no en vol saber res. Serà aquest petit exemple un símptoma significatiu d’alguna cosa? Serà la manifestació del dia 18 el símptoma del possible inici d’una revolució taronja a la nació catalana? Per què el malnascut d’en Jiménez Losantos no n’ha dit res avui al seu programa? Potser perquè és més intel·ligent que els nostres polítics de segona i sap el que realment significa la manifestació de dissabte, ell que va escriure l’any 1995 “Lo que queda de España, con un prólogo sentimental y un epílogo balcánico”? Avui, el psoeciata Miquel Iceta, llepa entre els llepes –bé, potser en Piqué el supera-, deia que hi havia el perill que entréssim en un procés de balcanització. Sr Iceta, fa lleig mostrar la ignorància en públic amb el sou que vostè cobra. Fa anys que som en un procés de balcanització, la primera fase ja va passar, i des de la premsa estrangera fa anys que ens ho venen advertint, tot i que la nostra estimada premsa mai s’ha dignat a reproduir-ho fins ara. Quina creuen que va ser la raó per la qual el petit dictador Aznar, reconvertit a semidemòcrata, es va posar del costat del president Bush en la guerra d’Iraq? Un alt càrrec d’ERC ens va explicar l’estratègia que estan considerant seguir a partir de la manifestació. Bé, esperem que s’ho repensin i no la posin en pràctica. La decepció dels catalans podria ser descomunal. En tot cas convé que tots els catalans estiguem ben atents a veure si ERC vota el mateix al Parlament espanyol que al referèndum -ara per ara no tenen gens clar votar el mateix-, i si a partir del setembre en Carod i en Puigcercós deixen de treure pit. Un Conseller de Catalunya Acció descriu molt bé la tasca que ha estat fent ERC aquests dos anys. Diu que no han fet política, que simplement han estat fent demoscòpia (anàlisi d’estimacions de vot), popularment politiqueria en la millor tradició de CiU i de tots els altres.
El més important, però, és dibuixar el camí cap a la independència i desemmascarar les incoherències dels nostres polítics, que adoptant diverses formes (nacionalistes, etapes intermèdies, etc.) el resultat final és que ens encaixen ben encaixats a Espanya.
Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
20 febrer 2006, Barcelona (El Barcelonès)
Espanya i els seus troglodites
Les declaracions del tinent general espanyol José Mena Aguado, aquest col·leccionista de medalles del sempre i eternament cutre exèrcit espanyol, han provocat un ensurt important entre molts catalans que de bona fe han estat vivint, i molts encara viuen , dins la bombolla de Pujolàndia. Per a molts catalans el despertar del somni de l'encaix a Espanya està essent desconcertant, traumàtic, i no entenen què està passant. Més val que es rentin la cara amb aigua ben freda perquè tornaran a venir bastonades si no ens avancem als esdeveniments. Per això ha nascut el projecte de Catalunya Acció, i una de les claus fonamentals del Pla Independència 2014 és el correcte moviment de les relacions internacionals. El general Mena va llegir en veu alta allò que està escrit en la Constitució Franco-Borbònica d'Espanya. Tècnicament se'n diu terrorisme d'Estat però quan se li dona cos legal se'n diu protegir l'ordre constitucional . És el que passa quan mort el dictador en lloc de fer justícia s'opta per l'oblit. Vostès, Sr. Jordi Pujol, Sr. Miquel Roca i tots els altres que hi eren i que es senten tan orgullosos de la feina feta encaixant-nos a Espanya, m'entenen oi? Ara haurem de treure les castanyes del foc que vostès no van saber treure per interès o per por, tant li fa.
Els conflictes nacionals no resolts tornen a ressorgir passat el temps. Això és gairebé una llei històrica. I els nostres prohoms de la política encaixista, escandalitzats per les declaracions, només han sabut demanar-ne el cessament del general, en lloc d'exigir l'eliminació de l'article 8 de la Constitució Espanyola per dignitat humana. Almenys, un altre troglodita de la democràcia, Francisco José Hernando, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribual Suprem, que va dir que aprendria la llengua catalana per creixement personal igual que podria aprendre sevillanes, ha rebut una digna resposta per part d'Alfons López Tena, vocal del CGPJ que ha presentat una proposta de reprovació i que tem que pugui rebre represàlies a nivell professional. El darrer troglodita de la democràcia -dic troglodita perquè aquesta gent desconeix els principis bàsics d'una democràcia- és el ministre Solbes. Recentment ell solet ha impedit que es publiqui un estudi sobre les balances fiscals per part d'una comissió que ell mateix va engegar.
Però el més greu és que davant de tanta presa de pèl ERC hagi aprovat els pressupostos del govern espanyol per al 2006 i que en Puigcercós li hagi dit a Zapatero que " encara que no surti l'Estatut ERC seguirà donant suport al govern del PSOE perquè l'alternativa és el PP " . Al "Braveheart" d'ERC -així anomenaven Puigcercós dins d'ERC- ja no li queda gaire "Brave" des que respira els aires de Madrid. Evidentment el nostre enemic és Espanya, però el nostre problema per a assolir la independència i per tant un futur digne i pròsper és la mediocritat, poca dignitat i renúncia continuada dels líders (no pas les bases) de la nostra classe política, des dels regionalistes de CiU fins els independentistes temporalment encaixistes d'ERC . Amb les actuals negociacions de l'Estatut Colonial ens volen fer veure que estan fent una feina de gran trascendència. Senyors diputats, vejam si s'espavilen una mica i es posen les piles, que el finançament del nou Estatut els bascos fa 25 anys que el tenen. Valdria la pena que els nostres diputats aprofitessin el pont aeri per a llegir-se l'article de l'Aida Palau "Independència ja!", una estudiant de biologia del Pla d'Urgell. Potser així agafarien una mica de coratge i dignitat per a negociar amb els espanyols.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)
La guitza del ministre Solbes
El ministre Solbes, amb la seva proposta de finançament ha engegat una bona guitza -per no dir directament una escopinada- als morros dels polítics encaixistes catalans, promotors i defensors tots ells del nou Estatut Colonial. Gairebé van quedar en estat de shock quan la van conèixer. I ells que es pensaven que tenien alguna força perquè la proposta d'Estatut la van aprovar el 90% dels diputats. Sí, el 90% dels diputats, però del parlament d'una colónia i sense sobirania. En Solbes, com a bon espanyol, ha deixat clar qui mana. Fixant la seva proposta com a base de negociació -a anys llum de la del Parlament català- ha deixat ben clar quin és el poder d'un ministre espanyol i el poder de tot un Parlament de la colònia catalana. I a més ho ha fet sense esternudar.
Els nostres polítics han descobert que la relació entre Catalunya i Espanya no és de tu a tu -quina ingenuïtat- sinó d'amo i esclau, perquè uns treballen, callen i paguen (els catalans) i els altres manen i fan (autopistes, TGVs, aeroports, etc.). Ja els està bé per mesells. Els nostres polítics van demanant un millor finançament per Catalunya quan el que haurien d'exigir és que s'aturés el robatori (ells en diuen dèficit fiscal) de 40 MEUR diaris que patim al Principat (52 MEUR als Països Catalans ). Es pensen que defensen els interessos dels catalans fent la pedagogia dels covards quan no passen d'ésser un tristos pidolaires de les seves pròpies poltrones. Des de Catalunya Acció no pararem de posar en evidència totes aquelles actituds que no suposin una ferma defensa de la nostra dignitat i dels nostres interessos com a catalans. Ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills.
Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
10 gener 2006, Barcelona (El Barcelonès)
