1. Jugar amb les negres o amb les blanques
La proposta de llei de Solidaritat per tal de prohibir la bandera espanyola als edificis oficials de Catalunya em sembla bé. Els catalans portem massa anys jugant amb les fitxes negres, a la defensiva, i fa trenta anys que anem perdent partides: llengua, economia, símbols, història, etc. Ja era hora que hi hagués algun partit (Solidaritat), i sobretot la gent que hi ha al capdavant del partit, que sapigués jugar amb les blanques, portant la iniciaitiva, a l'atac. I ja és hora que és comenci a visualitzar la bandera espanyola com a símbol de colonització i d'imposició. A més, en tot procés d'independència és imprescindible polaritzar les opinions i aquesta proposta hi ajuda. El problema no és ara atraure al ciutadà del carrer que està al marge de tot això esperant que Convergència resolgui la crisi que no resoldrà. Ara el que cal és fer veure als 900.000 independentistes que van votar a les consultes que hi ha una força al Parlament, Solidaritat, que defensa la independència tal com s'ha de defensar: de cara, amb dignitat i amb coratge. Amb banys maria i falses pedagogies a l'estil de Convergència i Esquerra mai cap poble ha aconseguit la seva independència.

1. L’agonia fins a la independència
Aquests propers anys seran durs perquè ara ja hi ha molta gent que té la percepció clara de que ens estem desnacionalitzant i empobrint econòmicament. I qui té el poder per a allargar o no aquesta agonia fins al trencament amb Espanya és Convergència, i ja sabem el que faran: allargar l'agonia, perquè no tenen cap intenció de dirigir el seu vaixell cap a la independència. Sort en tenim que almenys els diputats de Solidaritat posen contínuament en evidència les renúncies i carències de Convergència a l'hora de defensar els interessos dels catalans.

1. CiU i el poc sentiit del ridícul
Ja era hora que algú (Solidaritat) s'oposés a les absurdes propostes que planteja Convergència des de fa molts anys. Ara Convergència vol que anems tots juntets a Madrid a reclamar el fons de competitivitat (1.400 M€) en lloc de reclamar els 200.000 M€ que Espanya ens ha robat els darrers vint anys en concepte de “solidaritat” o reclamar els 22.000 M€ que ens prenen cada any. L’Artur Mas, el servidor (segons les seves pròpies paraules), frena la Llei d'Independència al Parlament, diu que català i valencià són dues llengües i vol que anem tots plegats a fer el ridícul a Madrid per enèsima vegada. Quin president més poqueta cosa que tenim.

2. Propostes estèrils
Això del pacte fiscal com a primer pas de la transició nacional cap al dret a decidir que proposa Convergència és la mateixa comèdia del pas intermedi cap a la independència que proposava Esquerra per a justificar el seu pacte amb el PSC, que mai ha existit i sempre ha estat PSOE: propostes estèrils per no tenir el coratge d’encarar el problema colonial que pateix Catalunya.

1. Independentistes i votants
Cert, d'independentistes n'hi ha a tots els partits però fins que els suposats independentistes que voten partits encaixistes no votin partits que realment defensin la independència de forma prioritària no avançarem. No té cap sentit dir que ets independentista i ser el passatger (el votant) d'un vaixell que no va cap a la independència. Aquesta postura és incoherent i no porta enlloc. És per aquest senzill motiu que no avancem. Una altra cosa és que després, propostes com la d'Esquerra al 2003 acabin resultant autèntiques estafes per als independentistes. És a dir, entre els partits que fallen, com Esquerra, i els votants que voten partits encaixistes com CiU, així és impossible avançar. Vejam si amb Solidaritat comencem a posar una mica d'ordre en tot aquest circ i a les properes eleccions els votants independentistes poden votar de forma majoritària un partit realment independentista, sòlid i coherent.

2. Altre cop Mestalla
Si els catalans que van a València s'atrevissin a donar l'esquena i a ensenyar el cul al rei, això seria igual que aquella escena de la pel·lícula Braveheart. Una imatge així seria insuperable. El titular internacional com seria? 20.000 culs catalans donen la benviguda al rei d'Espanya? Ahir llegia que durant el setge del rei Jaume I al castell de Mallorca (1229), i per tal de minar la moral dels sarraïns, després d'una batalla fora del castell que van guanyar les tropes catalanes, el rei Jaume va ordenar tallar el cap als 400 sarraïns morts i va llençar els caps al castell per sobre les muralles amb un fonèvol, una mena de gran catapulta que es feia servir en els setges als castells. Les guerres es guanyen per la moral de la tropa i la nostra independència també.

3. To i claredat de pensament
M'agrada el to i la claredat de pensament de l'article (http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/en-resposta-la-diputada-marta-alos). És important que els catalans recuperem la capacitat de dir les coses pel seu nom, de dir el què pensem sense pensar el què diran els botiflers de sempre o els bufons de torn que es fan passar per periodistes o intel·lectuals. La llibertat comença per un to adequat i un pensament nítid. Cal escampar la boira messella que hi ha instal·lada a Catalunya des de fa trenta anys, i és una boira molt densa.

1. Sobre els pobres lideratges
El dia que aquest poble es desperti comprendrà els pobres lideratges que des de la mort del dictador han governat aquest país (tant si parlem de Convergència com d’Esquerra), bàsicament al servei de la governabilitat d'Espanya, i aleshores els rellevarà en unes eleccions. És important que formant part d'Europa i d'Occident i de cara al reconeixement internacional de l'Estat Català quan declarem la independència, fem la revolució via parlamentària perquè això és el que ens donarà la màxima legitimitat davant dels nostres avaladors internacionals. Per això és tant important rellevar la classe política actual i que la força popular segueixi posant en evidència les incoherències dels retardataris de la independència. Per primer cop en molts anys, la força del poble (p.e. les consultes) i la força institucional (Solidaritat) comencen a anar una mica coordinades, i aquesta coordinació d'aquests dos motors és imprescindible per a avançar cap a la independència. Si no han pogut acabar amb els catalans, i fa més de 300 anys que ho intenten, menys encara acabaran la feina ara en quatre dies.

2. El que realment molesta als espanyols
Recordo que el que més va molestar als espanyols després de la xiulada a Mestalla va ser quan Catalunya Acció vam fer la segona conferència de premsa felicitant a la gent que va xiular a Mestalla per la seva actitud i per la seva dignitat thttp://cataccioaccions.blogspot.com/2009/05/conferencia-de-premsa-felicitacio-d-i.html. En Jiménez Losantos va escriure un article sobre en Santiago Espot dient: "No sólo no rectifican, sinó que además alardean". Aquest comentari de sorpresa demostra que es pensen que tots els catalans ens arronsem i ens ajupim com els nostres governants. I ara, dos anys després, tornem a fotre'ls patacada. Vejam si entenen d'una vegada que l'esperit català no el podran eliminar mai, ni després de més de 300 anys de colonització.

(Paraules de Miquel Badia, del seu dietari escrit a la presó)

"Jo admiro el valor i crec que aquesta qualitat és una de les més belles que pot tenir l'ésser humà. És un resum de les virtuts car inclou la dignitat i l'amor al proïsme a través de l'ideal. És l'home que estima el qui farà tota mena d'heroïcitats i de sacrificis. I els farà a través del valor que és una expressió de la voluntat que pot arribar al sacrifici.

Poc crec en aquells homes que es declaren com a grans idealistes però no homes d'acció. No hi ha sinceritat si el seu ideal no els empeny a sacrificar-se per ell. No crec en aquelles persones que moltes vegades volen amagar la seva covardia o manca de conviccions sota la cobertura de la intel·lectualitat, com si fos incompatible una cosa amb l'altra quan es lluita per l'ideal..."

1. Les independències no són viables econòmicament ni deixen de ser-ho
Les independències no són viables econòmicament ni deixen de ser-ho. No entenc aquesta dèria d'alguns economistes a plantejar la independència com si fos una qüestió de viabilitat econòmica. Això no és com una empresa. Una nació és independent o no ho és i ja està, així de senzill. O manes a casa teva o et manen a casa teva. O tens la paella pel mànec o la té un altre. En tot cas són els governants els que faran que un país avanci o s'enfonsi econòmicament.

2. El fals seny dels diputats convergents
Si els almogàvers haguessin tingut el mateix esperit del fals seny dels diputats convergents a l’hora de votar la Llei d’Independència, que no és res més que la covardia i la incapacitat de liderar la nostra independència perquè ja es senten còmodes a Espanya, els vaixells catalans no haurien sortit mai de la platja de Barcelona. Hi ha un esperit que fa avançar les persones i els països; i hi ha un esperit que les frena i que les castra.

1. La suma del dèficit fiscal: 200.000 M€
La suma del dèficit fiscal dels darrers vint anys (de 1986 fins al 2005), això inclou governs convergents i tripartits, suma 200.000 milions d'euros, la mateixa quantitat que la Unió Europea ha invertit per a reactivar l'economia europea. Potser que en lloc de mirar tant cap a Madrid mirem a l'hora de votar a les autonómiques a qui donem la responsabilitat de vetllar pels interessos dels catalans.

2. Convergència s’està enfangant
Igual que Esquerra ha perdut 300.000 votants independentistes pel seu pacte amb el PSC (majordoms del PSOE a Catalunya) durant set anys, els propers 4 anys quedarà en evidència la falsedat i les carències del projecte convergent a l'hora de defensar els interessos dels catalans. Ara CiU ja ha quedat en evidència davant de molts dels seus votants a l'evitar que avancés la Llei d'Independència, i la gran enfangada de CiU, que provocarà una gran decepció entre gent que encara vota CiU, serà el fracàs del pacte fiscal. És una llàstima que haguem d'esperar que passin aquestes coses, però és l'única manera de que molta gent ingènua, políticament parlant vull dir, obri els ulls definitivament. Però l'important és que ara aquest procés ja és irreversible.

3. Cal dir les coses pel seu nom per a ser lliures
A algú li pot semblar exagerat, però fins que no recuperem la capacitat de dir les coses pel seu nom és impossible que siguem lliures. Els diputats de CiU, abstenint-se en la votació per la llei d'independència, s'han amagat com a rates a l'hora de defensar la llibertat i el benestar dels catalans que és exactament el mateix que porten fent els darrers 30 anys, frenant i adormint la recuperació nacional de Catalunya, és a dir, frenant la nostra independència (tal com ha reconegut en Pujol fa pocs dies). Convergència i Unió s'ha començat a enfonsar després d'aquesta abstenció i l'enfonsament més important serà quan el govern de Madrid se’n torni a riure a la cara de Convergència per enèsima vegada amb l'infantil idea del pacte fiscal. En aquest procés molts catalans anirant caient de la trona, com ja està passant, i s'adonaran de la mentida convergent. Tenim un país infantilitzat políticament. Per això la gent tarda tant de temps en adonar-se de quan li estan prenent el pèl políticament. Cada dia el vaixell convergent té més esquerdes. Alegrem-nos-en !

4. CiU mai han tingut la intenció de portar Catalunya a la independència
Jordi, els capitans que dirigeixen el vaixell convergent mai han tingut la intenció de portar Catalunya a la independència. El mateix Pujol ho ha dit centenars de vegades, i no us el voleu escoltar, que el seu objectiu és trobar l'encaix de Catalunya a Espanya, no la independència. Fins i tot ha reconegut que tots aquests anys havia treballat per a dissuadir a la gent de la idea de la independència. Jo respecto el que hagis pogut fer per Catalunya, i pel mateix motiu et pregaria que no ens féssiu combregar amb rodes de molí. N'estem tips de que els líders de Convergència portin més de trenta anys fent la puta i la ramoneta per al final col·laborar a la governabilitat d'Espanya mentre Catalunya es desnacionaliltza i s'empobreix econòmicament. Ja n'hi ha prou d'aquesta comèdia ! Els catalans hem d'anar a la una, és clar, però els que volem anar cap al mateix destí. No té sentit unir els que volem anar cap al Nord amb els que volen anar cap al Sud, perquè aleshores resulta que ningú es belluga del lloc. No és que els catalans no siguem suficients per a decidir, és que hem tingut uns líders que han portat el vaixell cap a Espanya i el que necessitem són nous líders polítics que portin el vaixell cap a la independència. I si tu com a independentista vols seguir en un vaixell que segueix navegant cap a Espanya, doncs jo que vols que et digui. Tu sabràs el que fas i per què ho fas, però l'únic que et demano és que no pretengueu que tots els catalans ens seguim mamant el dit que aquest conte de fades ja s'està convertint en una broma de mal gust. Jo no estic al mateix vaixell que tu Jordi, ho sento. Jo mai he votat Convergència perquè sempre l'he considerat un partit dirigit per venuts al servei d'Espanya i botiflers. Ara i fa trenta anys. I tinc molt clar que el que ara frena el nostre avenç cap a la independència és Conveniència i Unió, i l'altre dia al Parlament els diputats convergents ho van tornar a demostrar frenant la Llei d’Independència.

1. Cal rellevar els que frenen el nostre procés d’independència
El trencament amb Espanya, i per tant el nostre procés d'independència, afortunadament ja és irreversible. Ja hem passat el punt de possible retorn gràcies a la mesquinesa d'Espanya amb el fracàs del procés estatutari i l'espoliació fiscal continuada que està afectant tots els catalans en la seva quotidianitat. Tot i així ens queda viure aquests darrers anys d'agonia de la relació. El proper pas per a rematar el procés és rellevar als que frenen el nostre procés d'independència al Parlament. Per això són importants les properes eleccions municipals i sobretot les eleccions del 2014. El 2014 es pot donar el gran salt cap a la nostra independència i tenim quatre anys per a preparar el relleu, perquè no en tinguis cap dubte: el país ens falla per dalt, no pel poble.

2. No hi haurà concert, ni pacte fiscal.
No patiu. No hi haurà concert, ni pacte fiscal, ni res. Penseu que va ser en Mas qui va pactar el finançament amb en Zapatero amb nocturnitat i alevosia (a les esquenes del Parlament, quan ningú li va encomanar aquesta missió). A en Mas el tenen molt ben apamat a Madrid. Saben perfectament que abans de baixar de l'avió ell mateix ja s'haurà abaixat els pantalons i saben que no es revoltarà. A banda d'això, Espanya no pot prescindir dels diners provinents de l'espoliació fiscal. Aquest tinglado anomenat Espanya l'han muntat amb els diners dels alemanys (els fons de cohesió europeus que actualment són de 8 M€ diaris) i amb els diners dels catalans de l'espoliació fiscal (que són 64 M€ diaris). És qüestió de temps que Catalunya i Espanya es divorciïn i aquests propers 4 anys Convergència i Unió quedarà totalment retratada, igual que Esquerra (antiga ERC) ha quedat retratada durant els 7 anys de tripartit donant suport al PSOE. S'apropen canvis els propers anys.

3. Cal parlar alt i clar
Després de 40 anys de camp de concentració franquista i de 30 anys d'idiotització nacional pujolista ara resulta que els catalans hem d'anar amb compte a l'hora de dir les coses pel seu nom no sigui que molestem algú. Ens hem convertit en un país de tites-fredes, molt especialment els homes. Ara resulta que no podem dir botifler a en Mas. I com li hem dir a algú que tenint el poder per a fer avançar el seu país cap a la llibertat, cap a un millor benestar, cap a un millor futur, atura aquest procés i permet que la desnacionalització i l'empobriment de Catalunya segueixi avançant? Ara resulta que hi ha gent que botifler ho troba exagerat. Quins collons !!! I a tots aquells que segueixen amb la idea infantil de que per a la independenència necessitem CiU, vejam si desperten del seu somni, i entenen d'una vegada que per a assolir la independència el que es necessita són els vots dels independentistes, no els partits regionalistes o acomodats que no estan per la feina i que l'únic que fan és aturar o adormir aquest procés.

1. CiU ha quedat en evidència
Avui CiU ha quedat en evidència davant de molts catalans. Aquesta gent sempre ens fotran (recordeu els nobles de Braveheart). Podem estar contents ja que avui és el principi de la fi de Conveniència i Unió. A causa d'aquesta votació ja comença a haver problemes dins del vaixell convergent i decepcions entre els votants convergents. No és fàcil enfonsar el vaixell botifler de CiU, però avui ha rebut un torpede a la línia de flotació, i els diputats de Solidaritat ja han dit que tornaran a presentar la llei més endavant. Avui no hem patit cap derrota. Al contrari, la victòria ha estat que avui hem començat a fer caure la mentida convergent, pas imprescindible per a seguir avançant cap a la independència. El vaixell convergent s'ha començat a esquerdar. Només heu de pensar quants dels 900.000 votants de les consultes han estat votants convergents a les darreres eleccions i podreu copsar l'impacte de la votació d'avui.

1. Solidaritat
Quin orgull saber que després de 30 anys finalment tenim uns diputats (Solidaritat) que defensen la independència tal com s'ha de defensar: de cara, amb coratge, amb dignitat i donant exemple als catalans. Això comença a fer olor a victòria.

1. El divorci amb Espanya ja és irreversible
El divorci amb Espanya ja és irreversible i ara ja només és qüestió de temps i d'intentar que l'agonia fins al trencament sigui el més breu possible. El procés de divorci ja és irreversible perquè una massa crítica de la població catalana ja ha interioritzat el factor polític (amb Espanya no hi ha res a fer, la convivència no és possible) i el factor económic (amb Espanya hi perdem diners, ens empobrim). Quan en un conflicte nacional no resolt és donen aquests dos factors, interioritzats per una part de la població no majoritària per sí prou important, tenim la llavor del divorci a punt.

2. La cúpula de CiU
La cúpula de CiU porten massa anys enredant la gent fent la puta i la ramoneta a nivell nacional. Aquí aixequen la bandereta i el porró i abans de baixar de l'avió quan van a Madrid ja se'ls han caigut els pantalons. Si demà s'abstenen en la votació sobre la Llei d’Independència serà el principi de la fi de Conveniència i Unió. Només un mesell, un venut, s'absté quan és diputat i li pregunten sobre la llei d'independència del seu país.

3. Espanya ens seguirà foten fora d'Espanya a puntades
Entre Espanya que ens seguirà foten fora d'Espanya a puntades i CiU que es seguirà enfangant en la seva pròpia renúncia nacional i que pretén seguir amb la tonteria del pacte fiscal, CiU acabarà quedant ben retratada. L'important és que a les properes eleccions colonials hi hagi una alternativa en ascens i potent que defensi la nostra independència (Solidaritat) i als regionalistes de CiU els hagin caigut totes les caretes.

1. De pet cap a la independència
Anem de pet a la independència i en part és gràcies a Espanya que ens hi està fotent fora cada dia. Fa 30 anys que porto anhelant aquest moment en què tothom ja parla d'independència i en que en Pujol ha hagut d’acceptar el seu fracàs polític d'encaix a Espanya. Ara ja tenim en marxa les dues forces motores de tota independència: la força popular (les consultes) i la força institucional (Solidaritat).

2. Les consultes sobre la independència, la millor campanya.
Les consultes que van començar a Arenys de Munt han estat la millor campanya d'agitació i propaganda que s'ha fet a favor de la independència dels catalans els darrers 30 anys. Ara la truita ja s'ha començat a girar i són els que estan en contra de la independència els que han de donar arguments de per què estan en contra. Comencen a olorar la derrota.

1. L’USAP i la seva catalanitat
No us perdeu aquest documental sobre l'USAP. Això sí que és orgull de sentir-se catalans i no els fleumes que ens han governat i ens governen http://ow.ly/4w8B0

2. La votació sobre la Llei d’Independència
La setmana vinent, quan es voti la llei d'independència, podrem veure si els diputats de CiU són regionalistes, és a dir, treballen com sempre per a l'encaix amb Espanya, o voten a favor de la llei d'independència i per una vegada treballen pels interessos dels catalans. No us perdeu aquest vídeo http://www.youtube.com/watch?v=_5dlCY-TFTk

3. Portugal i l’espoliació fiscal catalana
El rescat econòmic de Portugal costarà a la UE, tota una potència econòmica, 80.000 M€. En 1 sol any Espanya es queda 22.000 M€ dels impostos pagats pels catalans. Sr. Mas, no ens expliqui sopars de duro sobre retallades i sacrificis, aprofitant-se de que la gent del poble no hi entén d'economia. Encari l'autèntic problema de Catalunya d'una vegada. Vostè va pactar l'Estatut amb en Zapatero, s'en recorda?

4. Les tres crisis que patim els catalans
Catalunya pateix tres crisis que es sobreposen: la internacional, la immobiliària (específica d'aquí) i l'espoliació fiscal (per pertànyer a Espanya). El que amaga el president Mas, i aixó és una autèntica vergonya, és que el principal problema econòmic de Catalunya és la sagnia fiscal que patim i que afecta tots els àmbits de la nostra economia.

1. CiU, el fre a la nostra independència
El dia que aconseguim treure el tap nacional que ara representa CiU com a fre a la nostra independència tindrem guanyada el 80% de la nostra batalla. Ara ja ens hi està ajudant el govern espanyol des d'Espanya, Solidaritat des del Parlament i les consultes des del poble. Només ens queda treure el tap (o el fre de mà, com vulgueu).

2. Kenneth Rogoff: "Catalunya, independent, seria un dels països més rics del món"
A l'estranger, a nivell d'instàncies i governs internacionals, ho tenen molt clar i assumit des de fa temps que els catalans serem independents (http://bit.ly/fEtyyQ). Un cop la gent ja se n’ha adonat de l'estafa d'Esquerra el problema és el tap que actualment frena la nostra independència i que es diu Convergència i Unió.

3. Les primeres fuites al vaixell de CiU
El vaixell de CiU comença a tenir fuites d'aigua. Els capitans (els líders) ja no van tots alhora: uns voten d'amagat a la independència, els altres s'ho estan pensant, els altres diuen que no hi estan d'acord. Part de la tripulació (la militància) es comença a revoltar i vol posar rumb cap a la independència. I part dels passatgers (els votants) no estan gens contents amb el viatge que estan fent.

4. Bon article sobre el fet d'amagar-se en Pujol i en Mas a l'hora de votar per la independència: "Votar el 10 d'abril" http://ow.ly/4sv0o

1. Sobre l’ànima de CiU
Políticament en Mas és fill d'en Pujol, i en Pujol fill d'en Cambó. Són gent que es troben cómodes formant part d'Espanya. Per aquest motiu mai s'han plantejat ni es plantejaran trencar amb Espanya i fer que Catalunya sigui independent. Només canvien les coses aquells que es troben profundament incòmodes, insatisfets o infeliços amb la situació en la qual viuen.

1. CiU frena la discussió de la Llei d’Independència al Parlament
Això és el que CiU no té coratge ni un mínim de dignitat per a discutir al nostre Parlament: http://ow.ly/4n0u8

1. Espanya perdrà Catalunya
Espanya perdrà Catalunya igual que va perdre les colònies americanes: perquè les va deixar espoliades econòmicament i sense oxígen per a respirar i ser elles mateixes. Ja falta menys per a la nostra independència.

2. En Jordi Pujol descobreix la sopa d’all
En Jordi Pujol finalment descobreix la sopa d'all i declara: "Espanya va a fotre'ns" http://ow.ly/4fVMX

Amb el pressupost del qual disposa l’Artur Mas (40.000 M€ si fos el mateix que el del 2010 sense retallar-lo com pensa fer), el deute acumulat de la Generalitat de 40.600 M€, el dèficit del 2010 de 7.200 M€, l'espoliació fiscal de 22.000 M€ anuals i les necessitats de finançament per al 2011 valorades en  11.000 M€, només un insensat, un irresponsable que amaga la veritat als catalans diria resolguem primer la crisi i després la independència. Amb aquestes xifres no es pot governar decentment una població de 7 milions d’habitants i l'única manera de tallar aquesta sagnia financera és la independència. Espanya seguirà vivint mentre pugui dels diners dels alemanys (els fons de cohesió europeus són actualment de 8 M€ diaris i havien estat de 24 M€ diaris) i dels diners dels catalans (l’espoliació fiscal és de 60 M€ diaris).

Catalunya pateix 3 crisis que es sobreposen: la internacional (que afecta tots els països), la immobiliària (que afecta només Espanya i Catalunya de forma contundent) i la colonial (l'espoliació fiscal anual que afecta només Catalunya pel fet de seguir sota el domini d’Espanya). És important diferenciar-les per tal que el nostre govern no ens aixequi la camisa amb excuses de mal pagador com ara dir que ens hem d'endeutar quan el que cal és que els impostos pagats pels catalans es quedin tots a Catalunya. En Mas no podrà treure Catalunya del “sot”, com diu ell, senzillament perquè no disposa de les competències necessàries –són competències que tenen els governs dels estats independents- ni del pressupost necessari per a poder atacar les dues primeres crisis, la internacional i la immobiliària, ni de la dignitat ni el coratge per a poder acabar amb l’espoliació fiscal que dessagna econòmicament el Principat de Catalunya cada any.

Catalunya no té un problema de tresoreria i mala gestió del tripartit (que sí que va gestionar malalment) com ens vol fer creure l’Artur Mas. Catalunya té un problema d'espoliació fiscal. És com si el que guanya una persona, el veí se li quedés cada mes el 30% del seu sou (dels seus ingressos). Això és el que li passa a la Generalitat amb els impostos dels catalans: que el govern d’Espanya se li queda el 30% dels impostos pagats pels catalans i per això, i bàsicament per aixó, la Generalitat ha arribat a les xifres catastròfiques actuals. La Generalitat tindria un pressupost de 60.000 M€, però a causa de l'espoliació dels impostos, de la pèrdua d'aquesta 30% d'impostos, el pressupost de la Generalitat és només de 40.000 M€ (l'any 2010) i ara en Mas diu que el vol retallar un 10%. O sigui, ens roben i encara hem de retallar pressupost. Aixó sí que és el govern dels millors !

En Mas permet, callant, el robatori d’aquests 22.000 M€ cada any que el govern espanyol ens espolia i el millor que sap fer és anar a Madrid i demanar permís a l’amo per a endeutar-se; després d’haver tolerat que s’emportin 22.000 M€, és clar. Però quina mena de governant és aquest ! Però com pot tenir vergonya de pretendre prendre el pèl als catalans d’aquesta manera tan descarada ! El problema és que arrosegarà els catalans darrera la seva insensatesa i les presents i futures generacions hauran de pagar els interessos del seu servilisme a Espanya.

Les xifres són implacables. Faran caure la mentida del projecte convergent i una gran majoria de catalans veuran que el destí del projecte convergent, la seva obsessió per formar part d’Espanya, acaba al mig del desert i sense aigua; empobrits econòmicament i minoritzats nacionalment. Ens trobem davant d'un divorci anunciat i el trencament amb Espanya cada cop és més proper. Espanya rebentarà pels diners (llegiu article); i Espanya perdrà Catalunya igual que va perdre totes les colònies de Sudamèrica: perquè les va espoliar econòmicament fins a assecar-les i les va deixar sense oxigen per a respirar i ser elles mateixes. Serem independents gràcies a la mesquinesa d’Espanya i malgrat Convergència i Unió, actualment el fre més gran a la nostra independència.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
9 de febrer del 2011

Dijous 9 de setembre del 2007, entrevista a en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.

Temes tractats: Catalunya Acció, Força Catalunya, eleccions, Reagrupament, Solidaritat, coalició.

Per a escoltar-la (27 min) cliqueu aquí

Sr. Artur Mas, escric aquestes ratlles mentre escolto, més ben dit, mentre faig un gran esforç per a escoltar les pobres respostes –ambigües, indefinides, vagues, sense futur, sense plantejaments sòlids, sense compromís ni profunditat, nedant i guardant la roba- que dóna a l'entrevista que la Sra. Terribas intenta fer-li, que ja té mèrit intentar entrevistar tanta ambigüitat i mediocritat. Entre vostè, l'ambigüitat personificada, i en Montilla, la mediocritat personificada, anem arreglats els catalans de la Catalunya Central.

Sr. Artur Mas, no ens prengui més el pèl jugant amb l'ambigüitat de l'encaixista, amb la indefinició d'aquell que viu còmodament instal·lat a la colònia. L'època de les ambigüitats s'està acabant i el país demana definició. Parlar de que vostè vol defensar el dret a decidir dels catalans sense plantejar la independència política, romanent a Espanya, és entabanar els catalans. És com pretendre fer-nos creure que per a arribar a la Lluna no ens cal un cohet, que hi podem arribar amb una bicicleta i pedalant, i que si pedalem molt i molt hi arribarem. Aquest és el fons del seu discurs. I això és de temeraris i irresponsables.

Això ja ho va fer molt bé en Pujol –enredar els catalans fent-los creure en la possible convivència amb Espanya- aprofitant les pors que tenien els catalans després de passar-se quaranta anys en un camp de concentració, però vostè ja no enreda ningú. "El conte de pujolàndia o el somni de l'encaix" ja s'ha acabat; el mateix virrei Pujol ho ha reconegut quan ara fa dos dies ha dit que Espanya no ha complert el pacte de la transició. Jo em pensava que en Pujol era un home llegit i que sabia que Espanya mai complia els pactes, però es veu que no, que han hagut de passar trenta anys perquè se'n adonés d'allò que ja estava escrit als llibres. I ara només ens queda viure l'agonia del fracàs pujolista fins que assolim l'Estat Català. La història es repeteix, però alguns no en van voler fer cas i es van passar d'espavilats pensant-se que Espanya, la seva mentalitat i concepció, es podien reformar al sortir del franquisme i que fent pedagogia des de la "perifèria" els podíem ajudar a canviar. I ara, passats trenta anys en paguem les conseqüències: a nivell econòmic per exemple, la gran regió de Madrid li ha pres el lideratge econòmic de l'estat espanyol al Principat de Catalunya, es postula estar entre les deu regions més innovadores d'Europa i disposa d'unes infraestructures que ja les voldrien algunes capitals d'Europa. I tot això amb la seva famosa col·laboració a la governabilitat d'Espanya. Doncs sí que n'hem tret profit de la seva genial estratègia d'encaix a Espanya !

Sr. Mas, miri si vostès tenen poc poder de decisió a Espanya que en trenta anys encara no han aconseguit recaptar i gestionar el 100% dels impostos dels catalans, quan els bascos fa trenta anys que ho van aconseguir. Això sí que és una autèntica crisi que els catalans patim cada any i que es sobreposa a les altres dues crisis que patim: la internacional i la immobiliària. I vostè ara ens vol oferir una altra pastanaga electoral parlant d'assolir el concert econòmic quan a Madrid, els homes com en Pujol i com vostè, els encaixistes, els tenen apamats abans de baixar de l'avió? A Madrid saben que vostès són uns bons administradors de la colònia, que posant-se la barretina i ballant una sardana les seves aspiracions catalanistes ja estan satisfetes. Saben que mai s'encararan a l'amo. Saben que patriòticament, nacionalment, estan capats, anul·lats per a defensar els interessos nacionals i econòmics dels catalans.

Evidentment Sr. Mas que parlar d'independència divideix Catalunya. La divideix entre aquells que creiem en Catalunya, en el potencial de la seva gent, en una Catalunya plena, adulta, lliure, políticament independent, i aquells que com vostè, com en Jordi Pujol, sempre troben excuses per a no donar el pas i seguir-la mantenint com una regió espanyola espoliada i humiliada. La divideix entre independentistes i regionalistes. Entre els que volem oblidar-nos d'Espanya (i França) i els qui no la poden oblidar perquè en el fons s'hi senten còmodes.

Sr. Mas, si com diu vostè, la preocupació de la gent del carrer i la seva prioritat com a governant és sortir de la crisi, per què enganya la gent fent-los creure que vostè podrà tirar endavant Catalunya si no disposarà ni de les polítiques econòmiques (són competències dels estats) ni del pressupost necessari (a causa de l'espoliació fiscal que patim) per a resoldre els problemes estructurals de Catalunya? Es pensa que els catalans no hem anat a escola i que ens pot convèncer amb uns arguments tan pobres? Vostè va dir que si governava faria una revolució en infraestructures. Ens pot concretar, Sr. Mas, als qui sabem sumar i restar amb quins diners pensa fer-ho? Amb els 22.000 M€ que cada any Espanya ens roba mentre vostès s'han dedicat a sostenir i ajudar governs espanyols?

Vostè va anar a negociar l'Estatut directament amb en Zapatero, amb nocturnitat i alevosia ja que el Parlament no li va encomanar aquesta missió. En un altre país amb una mica de cultura democràtica, després d'una acció tan fosca com saltar-se tot un Parlament i renegociar un text aprovat pel Parlament, vostè hauria anat a parar a les catacumbes de la política i no li haurien permès sortir-ne mai més. I a sobre va ser tan babau de deixar-se enredar pel president espanyol. I vostè vol que els catalans confiem el nostre futur en algú tan innocent que no sap que els presidents espanyols no tenen paraula? Vostè vol negociar amb Espanya quan no coneix ni els espanyols? Vostè diu que ara no es creu en Zapatero? És que vostè va ser tan irresponsable de creure-se'l en algun moment? Quan n'aprendran la gent com vostè i com en Jordi Pujol que mentre Catalunya estigui a Espanya mai ens en sortirem com a nació? Quants anys de fracàs necessiten per a entendre i acceptar que aquesta convivència no té uns fonaments sòlids, que és impossible i que cal corregir el rumb de forma urgent?

Sr. Mas, vostè diu que Catalunya necessita un govern fort que la tregui de la crisi i també diu que vol governar Catalunya. Jo penso que Catalunya necessita un president amb coratge que cregui en Catalunya, que tingui l'ambició de governar un Estat Català, no les quatre províncies d'una trista colònia. La sort que vostè té de cara a les properes eleccions colonials és que la seva competència electoral actual, tant si parlem del PSOE d'en Montilla com d'Esquerra, és més que mediocre i que els catalans no han vist un autèntic líder polític des d'en Francesc Macià, i vostè i jo sabem que el borni és el rei en el país dels cecs.

La meva ànima i el meu esperit ja no l'aguanten més. Deixo d'escoltar l'entrevista ara que parlen del finançament dels partits polítics i canvio de canal. Em sap greu per la Sra. Terribas per l'esforç que està fent per a fer una entrevista mínimament interessant, però tot té un límit. Ben bé que en Pujol és fill d'en Cambó i vostè fill d'en Pujol. Tot plegat, regionalistes al servei de la governabilitat del seu amo: Espanya.

Jo d'un president per a Catalunya n'espero que no sigui un pidolaire polític i que reflecteixi com a mínim dues característiques del nostre tremp nacional imprescindibles per a encarar les dificultats: dignitat i coratge. Per aquest motiu no els he votat mai.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
12 d’abril del 2010

Senyores, senyors.

En primer lloc vull donar les gràcies a tota la gent de Castellbisbal que amb el seu compromís han fet possible aquest acte d’avui, i em sento especialment orgullós per tenir l’honor de poder dirigir-me a tots vostès en aquest moment històric per al nostre país.

El proper diumenge dia 13 de desembre del 2009 es realitzaran en més de 150 viles i ciutats catalanes consultes sobre la independència de Catalunya. Democràcia en el seu estat més pur. En tres mesos hem passat de la primera consulta d’Arenys de Munt a organitzar-ne més de 150, i cal que siguem plenament conscients d’aquest salt qualitatiu i de les implicacions polítiques que aquest onada comporta i comportarà.

Gràcies a la iniciativa, a la determinació, i a la valentia dels homes i dones de totes aquestes poblacions, podem assegurar que el diumenge dia 13 serà tot un èxit. Serà el principi de la nostra victòria. I en podem estar ben orgullosos.

El gest patriòtic de tots vostès en votar sí a la independència de Catalunya, representa la primera vegada en els darrers trenta anys de llibertat condicional vigilada, no pas d’autèntica democràcia, no ens deixem enganyar, en què per primer cop els catalans sortim de la trinxera identitària on sempre estem intentant defensar els nostres trets nacionals, sigui la llengua, sigui la nostra història o siguin les nostres tradicions, per a passar a l’atac i portar la iniciativa per tal d’assolir la nostra autèntica llibertat com a poble, que no és, ni n’existeix cap altra, que la nostra independència política. No es guanya cap batalla quedant-se permanentment a la trinxera. D’aquí la importància d’aquesta consulta. Podríem dir que per als catalans representa el Prats de Molló del segle XXI; les primàries de la nostra independència que poble a poble les anirem guanyant; la reconquesta de l’autèntic esperit de Catalunya que se’ns ha volgut robar amb guerres i amb dictadures. I ho hem de dir ben alt: amb guerres i dictadures, al llarg de més de 300 anys però que ni Espanya ni França no han aconseguit aniquilar.

Catalunya no té cap possibilitat de desenvolupar amb plenitud les seves capacitats artístiques, intel·lectuals, científiques o empresarials sense independència, sense treure’ns Espanya del damunt. Si ens centrem en l’àmbit econòmic per a fer-ne un petit apunt, actualment patim al Principat de Catalunya –em centro en el Principat ja que el País Valencià pateix espoliació i les Illes també-, patim una espoliació fiscal, allò que els nostres polítics gairebé sense donar-li importància en diuen dèficit fiscal, de 22.000 M€ l’any, quan el pressupost del que disposa la Generalitat aquest any 2009 és de gairebé 37.000 M€. És a dir, visualitzem-ho bé: Espanya es queda cada any una bossa plena d’impostos dels catalans equivalent al 60% del pressupost de la Generalitat. Això és cada any! Amb aquest pressupost és impossible administrar decentment i amb la qualitat adequada una població com la del Principat, que en aquests moments ja passem dels set milions llargs. En canvi, amb aquests 22.000 M€ dels impostos dels catalans que ara se’ns queda Espanya podríem millorar i molt la sanitat, les escoles...Pensin que una llar d’infants val una mica més d’1 M€ i ara se’ns en queden 60 M€ diaris. Un hospital comarcal de primer nivell, equipat de dalt a baix, amb els darrers serveis i equipaments, val entre 55 M€ i 60 M€; el que se’ns queden en un dia. Com deia, amb aquests diners podríem millorar la sanitat, les escoles, les universitats, fer infraestructures de futur o millorar les pensions dels nostres jubilats. Seríem uns dels països més rics d’Europa mentre que ara, després de pagar impostos a Espanya, ens situem a la cua de les autonomies espanyoles.

Perquè es facin una idea de l’esforç fiscal que estem fent els catalans del Principat per a mantenir aquest muntatge anomenat Espanya ho podem comparar amb Europa. Europa, tota la potència econòmica que és la Unió Europea amb més de 300 milions de ciutadans, dóna a Espanya, perquè Espanya diuen que són pobres, 8 M€ diaris (2.900 M€ a l’any). Recordin aquesta xifra. I el Principat de Catalunya, un petit raconet d’Europa, amb una mica més de set milions de ciutadans, dóna a Espanya –o els nostres polítcs ho permeten, també cal parlar clar- 60 M€ diaris (22.000 M€ l’any), amb el mateix argument és clar: perquè diuen que són pobres i que els catalans hem de ser solidaris. Aquesta situació no la corregeix ni arregla cap nou finançament. Espanya s’ha acostumat a viure dels diners dels catalans, i només la independència i per tant, comencem-ho a dir sense por i amb claredat, només l’existència d’un Estat català acabarà amb aquesta situació d’espoliació fiscal continuada que afecta de forma directa el benestar material dels catalans. I sense Estat propi tampoc salvarem la nostra llengua. I sense un Estat català tampoc recuperarem la nostra història ni s’ensenyarà a les escoles. No queda cap dubte que la millor política econòmica i la millor política social que podem fer és assolir en primer terme la nostra independència. I convé que ho fem ràpid.

El dia 13 de desembre no només aniran a votar tots vostès, sinó que a través de tots vostès hi anirà a votar l'autèntic esperit de Catalunya. El dia 13 tots vostès tindran l’honor de ser portadors de la flama de la memòria de tots aquells catalans que han anhelat i lluitat per la llibertat i existència de Catalunya. I tindran a les seves mans la responsabilitat de donar el pas, un pas ben ferm, per a oferir un futur digne i pròsper a les futures generacions de catalans. Quan vagin a dipositar la papereta de la nostra llibertat, els demano que s’aturin uns segons. Mirint-se-la. Tinguin presents i honorin, honorin, tots aquells patriotes catalans, homes i dones, que ens han precedit perquè és el seu exemple el que ens donarà la fortalesa i coratge necessaris per a assolir la victòria definitiva.

Si cada 11 de setembre els catalans commemorem el Dia de la Resistència, posem-li el nom que toca: el Dia de la Resistència, fem que aquest 13 de desembre d’enguany es converteixi en el principi de la nostra victòria. Per tots aquests motius, els demano que votin sí a la dignitat de Catalunya i dels catalans. Que votin sí a la nostra independència. I que ningú oblidi, ningú oblidi ni un sol moment, que els catalans som un poble vencedor. Si no fos així, avui dia, ja no seríem catalans.

Moltes gràcies.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Castellbisbal (Vallès Occidental), 27 de novembre del 2009

Per a escoltar el discurs (8 min) cliqueu aquí mateix
Discurs en format pdf

Senyores, senyors.

Avui em sento molt orgullós per tenir l’honor de poder dirigir-me a tots vostès.

El proper diumenge dia 13 de setembre del 2009 es realitzarà en aquesta vila d’Arenys de Munt la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya. I cal que ens ho repetim lentament per a ser-ne plenament conscients de les implicacions polítiques d’aquest fet.

Gràcies a la iniciativa, determinació i intel·ligència d’un grup reduït de patriotes -la gent del MAPA-, al compromís democràtic de l’Ajuntament en fer-ho possible, i a la valentia dels homes i dones d’aquesta vila, podem assegurar que el proper diumenge serà el principi de la nostra victòria.

El gest de tots vostès en votar sí a la independència de Catalunya, representa la primera vegada en els darrers trenta anys de llibertat condicional vigilada, no pas de democràcia, no ens enganyem, que per primer cop sortim de la trinxera on sempre estem intentant defensar la nostra identitat per a passar a l’atac i portar la iniciativa per a assolir la nostra autèntica llibertat com a poble, que no és altra que la nostra independència. No es guanya cap batalla quedant-se permanentment a la trinxera. D’aquí la importància d’aquesta consulta. Podríem dir que per als catalans representa el Prats de Molló del segle XXI.

Catalunya no té cap possibilitat de desenvolupar les seves capacitats sense independència. Si ens centrem en l’àmbit econòmic per a fer-ne un petit apunt, actualment patim al Principat de Catalunya una espoliació fiscal (allò que els nostres representants polítics en diuen dèficit fiscal) de 22.000 M€ l’any, quan el pressupost del que disposa la Generalitat aquest any 2009 és de gairebé 37.000 M€. Amb aquest pressupost és impossible administrar decentment i amb qualitat una població com la del Principat. Amb aquests 22.000 M€ dels impostos dels catalans que ara se’ns queda Espanya podríem millorar i molt la sanitat, les escoles, les universitats, fer infraestructures de futur o millorar les pensions dels nostres jubilats. Seríem uns dels països més rics d’Europa mentre que ara estem a la cua de les autonomies espanyoles.

Perquè es facin una idea de l’esforç fiscal que estem fent els catalans del Principat per a mantenir aquest muntatge anomenat Espanya ho podem comparar amb Europa. Europa, tota la potència econòmica que és la Unió Europea, dóna a Espanya perquè diuen que són pobres 8 M€ diaris (2.900 M€ a l’any), i el Principat de Catalunya dóna a Espanya perquè diuen que són pobres i hem de ser solidaris 60 M€ diaris (22.000 M€ l’any). Aquesta situació no la corregeix ni arregla cap nou finançament. Espanya s’ha acostumat a viure dels diners dels catalans, i només la independència i per tant l’existència d’un Estat català acabaran amb aquesta situació d’espoliació fiscal continuada que afecta de forma directa el benestar material dels catalans. No queda cap dubte que la millor política econòmica i la millor política social que podem fer és assolir en primer terme la nostra independència.

El dia 13 de setembre no només aniran a votar els ciutadans d'Arenys de Munt, sinó que a través de tots vostès hi anirà a votar l'autèntic esperit de Catalunya. El dia 13 vostès tindran l’honor de ser portadors de la flama de la memòria de tots aquells catalans que han anhelat i lluitat per la llibertat de Catalunya. I tindran la responsabilitat de donar el primer pas per a oferir un futur digne i pròsper a les futures generacions de catalans.

Si cada 11 de setembre els catalans commemorem el Dia de la Resistència, fem que aquest 13 de setembre del 2009 es converteixi en el principi de la nostra victòria per la independència de Catalunya.

Per tots aquests motius, els demano que votin sí a la dignitat. Que votin sí a la nostra independència.

Moltes gràcies.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Arenys de Munt (El Maresme), 8 de setembre del 2009

El proper 13 de setembre del 2009 es realitzarà a l’Ajuntament d’Arenys de Munt la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya. En primer lloc cal felicitar els patriotes del MAPA (Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació) per aquesta iniciativa i a l’Ajuntament d’Arenys de Munt pel seu compromís democràtic en fer possible la realització d’aquesta consulta, exceptuant la vergonyosa oposició dels regidors del PSOE català a aquest exercici de democràcia.

Cal recordar també, que recentment la Mesa del Parlament del Principat va rebutjar, inclosos CiU i ERC, la iniciativa legislativa popular que van presentar i promoure les entitats CEL (Catalunya Estat Lliure) i DeuMil.cat per tal de convocar un referèndum per la independència al setembre del 2010. Han hagut de ser el MAPA i un ajuntament relativament petit com el d’Arenys de Munt que amb el seu exemple han demostrat a tots els nostres parlamentaris i líders polítics com es defensa la dignitat i la sobirania dels catalans. Ha quedat clar que si les consultes populars sobre la independència de Catalunya es volen realitzar, es poden realitzar. És qüestió de voluntat i compromís.

Des de Catalunya Acció farem tot el possible per a estendre aquesta iniciativa a d’altres ajuntaments de la nostra nació, i convertir així la campanya de referèndums municipals en les primàries de la nostra independència. Si no ha estat possible iniciar la nostra independència a través del Parlament de Catalunya, la nostra màxima institució, perquè els partits que diuen defensar Catalunya no han volgut, l'iniciarem amb la complicitat de tots aquells ajuntaments que ho vulguin.

Encoratgem tots els ciutadans d'Arenys de Munt a participar a la consulta en favor del sí a la independència. Tenen tot el nostre ànim i suport, perquè el proper dia 13 de setembre del 2009 no només aniran a votar els ciutadans d'Arenys de Munt, sinó que a través d'ells hi anirà a votar l'autèntic esperit de Catalunya, la de tots aquells catalans que anhelem la llibertat de Catalunya.

Per això animem tots els catalans a apropar-se a Arenys de Munt i omplir tots els seus carrers del sentiment de llibertat que els seus ciutadans simbolitzaran amb aquesta consulta. Si cada 11 de setembre els catalans commemorem el Dia de la Resistència, que el 13 de setembre del 2009 es converteixi en el principi de la nostra victòria: la independència de Catalunya.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Barcelona, 30 d'agost del 2009

Recentment, Òmnium Cultural ha anunciat l'organització d'una manifestació en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i en defensa de l'Estatut; manifestació que encapçalarien els expresidents Pasqual Maragall i Jordi Pujol i promoguda pels partits CiU, ERC i ICV. En realitat, aquesta manifestació és idea de Convergència i Esquerra, i fan intervenir a Òmnium Cultural, entitat fortament subvencionada, per a fer veure que és una iniciativa que neix de la societat civil.

Catalunya Acció no participarà en aquesta manifestació. La gestió del recent procés estatutari i el propi Estatut són la certificació del fracàs dels polítics -regionalistes , federalistes i pseudoindependentistes- que han governat el Principat de Catalunya els darrers trenta anys amb l'insensat objectiu d'encaixar-nos a Espanya d'una manera o altra, i aquesta manifestació és una mostra ben clara de l'agonia d'aquest fracàs.

Els que volem la llibertat de la nostra nació, és a dir, la nostra independència, no podem caure en la trampa de fer de comparses dels responsables que han portat el nostre país a aquest cul de sac, que sempre acaben embolcallant-se amb la nostra bandera i utilitzant el nom de Catalunya per a tapar les seves vergonyes, renúncies i silencis còmplices, i que amb la seva connivència perpetuen aquesta situació d'humiliació i espoliació constants condemnant el poble català a un no futur.

Quan Abraham Lincoln es presentava a Senador per Illinois, el 8 de setembre de 1858, va dir: "Es pot enganyar tothom durant un temps, i alguna gent sempre, però no es pot enganyar tothom per sempre". Que ningú no es confongui. És clar que el Tribunal Constitucional espanyol pot decidir sobre Catalunya. Fa molts anys que ho està fent perquè en tots els sentits, polític i econòmic, som una colònia d'Espanya. Si els nostres representants polítics tinguessin dignitat defensarien la nostra Independència, un Estat Català, i ja estarien redactant una Constitució Catalana.

Per aquest motiu Catalunya Acció vol recordar a tots els catalans independentistes que la veritable manifestació de la dignitat serà a les eleccions del 2010. No us deixeu enredar pels mateixos de sempre. I arribat el moment, aleshores sí, manifesteu-vos per la Independència, manifestefeu-vos per la Dignitat.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Barcelona, 29 d'agost del 2009

CONFERÈNCIA DE DEBAT INDEPENDENTISTA

Barcelona, 7 de febrer del 2009
Discurs realitzat per: Josep Castany, Director General de Catalunya Acció

En Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, no pot ser avui aquí. Com a Director General de Catalunya Acció, em complau i m’honora la responsabilitat de substituir-lo en aquest acte.

Estic segur que tots els que som aquí tenim la convicció que només la independència pot salvar la nació catalana de la profunda decadència en la que està immersa. Hem arribat a una cruïlla històrica on s’ha constatat que l’intent d’encaixar Catalunya dins d’Espanya i, alhora, salvaguardar la nostra identitat i dignitat nacionals és impossible, bé sigui mitjançant l’ajupit regionalisme d’en Jordi Pujol i del seu deixeble l’Artur Mas, el pueril federalisme asimètric d’en Maragall o la imprudència temerària d’en Carod-Puigcercós d’haver pensat, i haver-s’ho cregut, que pot existir una Espanya plurinacional. No feia falta ser gaire sagaç per a adonar-se que la idea d’Espanya, que no és altra que la d’una idea imperial assimiladora des de fa segles, fa inviable una Catalunya nacionalment plena i la condemna invevitablement a la desaparició com a nació. La idea d’Espanya, senzillament, nega Catalunya.

L’espoliació fiscal que patim i que no té aturador, la pèrdua d’ús de la nostra llengua, el desconeixement de la pròpia història, la miserable situació i manca d’infraestructures i serveis o les pobres pensions dels nostres jubilats no són més que la collita de 30 anys de les estratègies de país errònies d’uns líders polítics molt concrets. No ha fracassat l’autonomisme en genèric. Han fracassat uns homes i les seves estratègies polítiques encaixistes. Han fracassat uns líders polítics que van posar el rumb dels seus vaixells cap a Espanya i que encara no l’han modificat ni un milímetre. El miratge de l’encaix a Espanya, la Catalunya de cartró pedra que s’havia construït, ha caigut. Que ningú es sorprengui de per què som on som com a país, de per què es respira tan desànim i decepció entre els catalans. Per això, en el diagnòstic que fem des de Catalunya Acció de quines són les causes de la situació actual de la nostra nació, un dels factors més importants és que “el país ens falla per dalt”. La nostra classe política ha fet fallida en la defensa dels interessos nacionals i econòmics dels catalans.

Els nostres líders polítics, els del govern i els de l’oposició, no tenen la voluntat de corregir el rumb dels seus vaixells, i mentre no corregim l’estratègia de país i el nord de la nostra política sigui la consecució d’un Estat Català com més aviat millor, seguirem anant pel pedregar fins a esdevenir una trista i pobra regió espanyola.

Davant del col·lapse institucional i de finançament que es produirà els propers mesos com a conseqüència de la darrera etapa del ja fracassat procés estatutari, els nostres polítics no sabran què fer, no sabran com resoldre aquest cul de sac. Però coneixent-los com els coneixem, el que sí sabran fer molt bé és eludir la seva responsabilitat i passar la pilota al poble. Uns diuen que si caldrà fer un nou referèndum sobre l'Estatut, els altres que si caldrà treure la gent al carrer. Tot menys actuar com a autèntics líders polítics que encaren les situacions difícils i complexes, és a dir, iniciar el procés de trencament amb Espanya redactant la Constitució del futur Estat Català.

La veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral de guanyar vots. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si calen vots independentistes sempre poden dir que uns dels seus va signar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català.

I aquesta és la gran tragèdia de la Catalunya actual: que les classes dirigents no són portadores de la consciència i esperit alliberadors que la nostra gent reclama. Accepten amb una irresponsabilitat esborronadora la submissió de la nostra pàtria a la metròpolis i manipulen en molts casos els sentiments sagrats que hi ha implícits en el concepte d’independència per a guanyar escons que no es tradueixen mai en dignitat nacional.

Espanya és el nostre enemic, però hem de tenir ben clar si volem avançar que qui frena actualment l’avenç del nostre país cap a la independència són les cúpules dels actuals partits polítics. La independència, ni la volen ni se la creuen, per tant deixem de ser condescendents amb ells. I en lloc d’intentar pressionar-los des de la societat civil, que no servirà de res com ja s’ha vist, o intentar canviar-los des de dins, que ja s’ha demostrat impossible en els darrers congressos, concentrem les nostres energies en allò que realment els preocupa: perdre les seves poltrones. I això només ho pot amenaçar la creació d’una nova força política, amb trets profundaments regeneradors, tant des d’un punt de vista nacional com democràtic, que faci de gresol de tots els patriotes que volen fer de l’independentisme una força electoral que utilitzi el poder institucional com a força motora del procés de constitució de l’Estat català.

A les properes eleccions autonòmiques, pels factors que hi confluiran, tenim una oportunitat històrica per a fer el salt cap a la nostra independència. Comportem-nos, doncs, com a patriotes. I recordem que els catalans som un poble vencedor, perquè si no, ara, ja no seríem catalans.

Discurs en format pdf

Ni els interessats líders de CiU amb el seu irresponsable encaixisme obsessiu a Espanya, ni els lacais del PSC amb la seva fastigosa obediència a l’amo espanyol, ni els espavilats poltronaires Carod-Puigcercós amb la seva pueril idea d’una Espanya plurinacional, ens podran treure d’aquesta via morta que és Espanya per a Catalunya, a la qual hem arribat després de 30 anys de fer un camí equivocat. Les estratègies de país d’en Pujol, d’en Mas, d’en Maragall, d’en Carod-Puigcercós, han estat i són errònies, i per tant els resultats (situació de la llengua, coneixement de la pròpia història, infraestructures, economia, serveis, pensions, etc.) han estat nefastos, tot i que eren perfectament previsibles ja que la història prèvia a la dictadura franquista ho havia deixat ben clar.

Els esclaus incapaços de trencar amb l’amo que els sotmet sempre busquen la manera de conviure-hi de la forma més còmoda possible per a ells. Per això els nostres líders polítics han realitzat polítiques tan absurdes i negatives per al futur de Catalunya com “col·laborar a la governabilitat d’Espanya” mentre tots els governs espanyols ens robaven i ens roben descaradament els nostres impostos; “fer pedagogia a Espanya” mentre Espanya ens insultava i ens insulta a la cara; “construir una Espanya federal o plurinacional” mentre Espanya té clar que Espanya és una i que ja està construïda de fa segles, etc. Que ningú es sorprengui de perquè som on som, i és ben senzill identificar-ne la causa (una estratègia de país equivocada) i els responsables (els nostres líders polítics). Mentre no corregim l’estratègia de país i dirigim el nostre rumb cap a la consecució d’un Estat Català seguirem anant pel pedregar fins a esdevenir una trista i pobra regió espanyola. És senzillament els que els passa a les colònies que no s'alliberen a temps. No hi cap altra alternativa, no feu cas dels bruixots de la política que han dirigit i dirigeixen aquest país fent-nos creure que l’entesa amb Espanya és possible.

Per això és important que comencem a preparar de debò el que cal fer quan arribem properament al final del camí (Article “Estem arribant al final”), quan el finançament sigui el gran peix al cove que ens voldran encolomar (Article “Espanya rebentarà pels diners”) i la sentència del Constitucional sigui la darrera humiliació que ens faran, això sí, disfressada de justícia a “l’espanyola”. Quan els propers mesos arribem al final del fracàs de l'encaix de Catalunya a Espanya els nostres polítics no sabran què fer, no sabran com resoldre aquest cul de sac. Però coneixent-los com els coneixem, el que sí sabran fer molt bé és eludir la seva responsabilitat i passar la pilota al poble. Uns diuen que si caldrà fer un nou referèndum sobre l'Estatut, els altres que si caldrà treure la gent al carrer. Tot menys actuar com a autèntics líders polítics que encaren les situacions complexes.

En conseqüència, l’única solució possible és rellevar, substituir la nostra classe política. Per covards, venuts o incompetents, o tot alhora, i que cadascú apliqui els qualificatius que consideri oportuns als nostres dirigents polítics. I qui vulgui defensar-los amb excuses del tipus "no podien fer una altra cosa", "van fer el que van poder", doncs allà ell i la seva candidesa política. Que ningú al nostre país sigui tan ingenu de pensar que se'ls pot pressionar, d’esperar cap canvi de rumb, cap canvi d’estratègia de país per part d’aquells que aquests darrers 30 anys han callat el robatori d’impostos que patíem (i encara tenen la cara dura de dir-ne dèficit fiscal), han tolerat la marginació sistemàtica de la nostra llengua en molts àmbits, han estat incapaços d’ensenyar la nostra història a les nostres escoles, han permès que els nostres jubilats cobrin pensions de misèria, han permès que al nostre país les infraestructures gairebé es podreixin, etc., etc., etc. L'única manera de començar a redreçar la nostra nació és fent saltar els nostres representants polítics de les seves còmodes poltrones, que algú amenaci democràticament el seu status i les seves prebendes.

Algú pot pensar que exagero. Tot depèn de si la situació del nostre país la mirem amb els ulls dels esclaus que ens han governat i ens governen -que ells sí que tenen molt a perdre amb la nostra independència i per això amaguen l'ou als catalans- o la mirem amb els ulls dels homes i dones lliures que creiem en les possibilitats del nostre país i en el potencial de la nostra gent essent senzillament catalans, que traduït per a qui pateixi esquizofrènia identitària vol dir sense ser espanyols ni francesos, sense haver de pertànyer a Espanya ni a França, només a l'Estat Català.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
27 de desembre del 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Benvolguts, benvolgudes compatriotes:

Avançant-se al col·lapse institucional i de finançament que es produirà els propers mesos a Catalunya com a conseqüència de la darrera etapa del ja fracassat procés estatutari, que no és més que el fracàs del darrer intent forassenyat i políticament infantil d’encaixar Catalunya a Espanya que es va iniciar fa uns trenta anys, diverses entitats del país, entre elles Catalunya Acció, amb la responsabilitat de començar a dibuixar el futur de la nostra Nació, convoquen els catalans el proper divendres 5 de desembre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona a les 19h a una CONCENTRACIÓ "PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA". Durant la concentració es llegirà la DECLARACIÓ "PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA" que sortirà publicada el dimecres 3 de desembre al diari Avui.

El dissabte 6 de desembre a les 18h a la Sala d’actes del Casal d’Europa de Berga, Catalunya Acció organitza l’acte “Per una nova Constitució Catalana” que comptarà amb dos conferenciants. En primer lloc el Sr. Jaume Renyer, militant d’ERC, membre del corrent crític Reagrupament Independentista i President del FOCDA (Fòrum Català per l’Autodeterminació). En segon lloc intervindrà el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.

Recomanem el següent llibre: “La Constitució catalana de l’Havana” per Joan M. Ferran Oliva de l’editorial Pagès Editors. És un llibre molt pedagògic, ben estructurat, de lectura senzilla i que qualsevol català que vulgui comprendre mínimament el futur proper que se’ns acosta ha d’haver llegit.

Us esperem a tots a la plaça Sant Jaume.
La victòria és nostra.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Catalunya, 3 de desembre del 2008

Anunci publicat al diari Avui (3 de desembre del 2008)
Declaració "Per una nova Constitució Catalana" (pdf)

Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall, l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència. Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que s'està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible. Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa) dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva d'avançar-hi.

Que ningú dubti que els lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya". De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU, els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes" periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que anomenen la "sociovergència".

Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu d'enteniment. Espanya s'està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Espanya
El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació, inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i militars de primer nivell.


El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític. El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic. Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre (Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata. Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Els partits polítics catalans
Els representants polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims resultats obtinguts en la defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves, i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot d'Esquerra és el “vot de l'exigència i del compromís”, que “hem de ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se n’ha adonat.

S'ha d'anar molt errat políticament, i aquest és el gran fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l’estat actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el 33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000 actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als 935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000 de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”- una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de perduts, i segueixen restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, vulguem o no.

I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Altres articles relacionats:
Per què passa tot el que està passant? (10 febrer 2007)
ERC ha mort. Que descansi en pau. (17 març 2008)

Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en un programa de televisió.

ERC tenia la possibilitat de liderar el procés d'independència de Catalunya a partir de la il·lusió que van generar entre els catalans l'any 2003 i amb la possibilitat afegida d'aprofitar el procés estatutari com a motor propulsor. Tenien totes les forces necessàries per a encarar la batalla: diputats, alcaldes, regidors, militants, simpatitzants, gent il·lusionada, finançament, presència mediàtica. El resultat ha estat que en poc més de quatre anys en Carod i en Puigcercós han acabat portant l'actual ERC a la mort política. Se l'han carregada. Un desastre electoral d'aquestes dimensions no hi ha déu que el remunti, ni en Carretero que és metge i té credibilitat. Pitjor encara, com que en Carod i en Puigcercós, els dos màxims responsables de la desfeta, no han dimitit i s'embrancaran en una lluita per un lideratge entre fracassats, el cadàver d'ERC s'anirà descomponent.

Bé, de fet ja no era ERC, era ESC (Esquerra Socialista de Catalunya) i per això han perdut 355.000 vots d'una sola tacada (una pèrdua del 54% respecte les eleccions espanyoles del 2004). Un avís important ja el van tenir quan a les darreres eleccions autonòmiques del 2006 van perdre 128.000 vots (una pèrdua del 23% respecte les autonòmiques del 2003). Aleshores en Carod, com a bon venedor de fum i per a despistar la gent de bona fe, va dir que Esquerra estava patint una crisi de creixement. Suposo que seguint la seva lògica tergiversadora ara hauria de dir que ERC està "consolidant el creixement", a la baixa, és clar. S'imaginen on seria un Director Comercial amb un resultats com aquests?

El fracàs es va començar a covar el dia que van fer president un botifler salvaespanyes com en Maragall, i la desfeta ja era irreversible el dia que van repetir la jugada amb un espanyol com en Montilla, un lacai del PSOE. Entremig, en Carod i en Puigcercós han anat renunciant i desdibuixant els continguts nacionals pels quals els van votar tants catalans l'any 2003. Recordem quan en Carod parlava de despolititzar la llengua i de que calia reconèixer el castellà com a element estructural de la societat catalana; el seu concepte de "sobiranisme de pluja fina" com a eufemisme de la seva renúncia a treballar de forma clara i determinada per la independència; el suport incondicional d'en Puigcercós a en Zapatero aprovant els pressupostos del PSOE a canvi de res d'important per als catalans o el paperot que van fer els líders d'ERC sobre l'aprovació de l'Estatut: sí, potser, ja ho veurem, vols dir?, no ho sé, potser no, i finalment no.

Afortunadament, molts independentistes només han tardat quatre anys i escaig a descobrir aquesta estafa, i això per al futur del nostre país evidentment és una bona notícia. No vull ni pensar en les conseqüències si aquesta comèdia hagués durat 23 anys. Per sort, en Carod no és tan hàbil com en Pujol ni els catalans es mamen tant el dit com a l'època Pujol. En Carod i en Puigcercós amb les seves paraules, amb les seves accions i amb la seva actitud s'han quedat sense credibilitat i han perdut tota la confiança. Doncs bon vent i barca nova.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
17 març 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Altres articles relacionats: El fracàs d'una estratègia ingènua (13 maig 2006) Catalonia Circus (7 gener 2007)