Les persones que ens contacten interessades en conèixer el projecte de Catalunya Acció ens mostren una preocupació profunda per la situació actual del nostre país com a resultat del fallit projecte d'encaix Pujol/Mas (alguns dels seus en diuen directament estafa) i per la disbauxa i renúncia nacionals amb què ens ha obsequiat l'ERC d'en Carod/Puigcercós (alguns dels seus en diuen traïció) recolzant el demagog d'en Zapatero, el tocacampanes d'en Maragall i l'estalinista Montilla, tots tres amb l'objectiu clar de dissoldre Catalunya dins d'Espanya. Dels peperos, dels sociates i dels eco-dels-sociates evidentment ni ens en parlen perquè la gran majoria d'aquests només tenen Espanya ocupant el seu cervell i Catalunya només ocupa un petit raconet marginal. Diuen que són catalans. És clar que són catalans; de residència, però nacionalment espanyols. Però a més d'aquesta preocupació pel país (el nostre, és clar) ens trasmeten una inquietud, una angoixa, un neguit, pel caire que van agafant els esdeveniments polítics a Catalunya i a Espanya.

Des del fet que el lehendakari Ibarretxe hagi d'anar a declarar davant d'un jutge per dialogar amb Batasuna; passant per les recents manifestacions a Madrid amb banderes d'Espanya franquistes i amb crits de "España, unida, jamás será vencida"; per la recusació del jutge Tremps del tribunal constitucional i la possibilitat de declarar espanyolament inconstitucional el nyap d'Estatut, i així anirem trobant cada dia un nou despropòsit en aquest disbarat de semidemocràcia anomenat Espanya. I aquesta angoixa és producte de no comprendre, no saber interpretar per què està passant tot el que està passant i quines en poden ser les conseqüències. La resposta és ben senzilla. Tota la deixalla que es va heretar del franquisme (càrrecs polítics, jutges, funcionaris, defensors dels règim, militars, periodistes, etc.) i que no es va higienitzar des d'un punt de vista democràtic, es va amagar durant trenta anys sota la catifa amb l'invent de la transició, invent patrocinat també pels nostres covards polítics catalans fent-nos creure que l'oblit de la ignomínia podia ser un bon fonament per a construir l'edifici democràtic.

La història té una mena de llei que diu que "tots els conflictes nacionals que no s'han resolt (o eliminat) tornen a ressorgir en el futur", i l'oblit d'aquests trenta anys l'únic que ha fet es retardar el ressorgiment del conflicte nacional. El procés estatutari a Catalunya ha estat l'espoleta que ha fet esclatar la capsa de Pandora d'Espanya, que és Catalunya i no el País Basc. Ja ho va dir Felipe González quan governava: "Me preocupa más el catalán que la bomba más mortífera de ETA". A aquest nou escenari polític inestable cal afegir-hi un altre ingredient. Els espanyols tenien una certa vergonya col·lectiva d'haver tingut un dictador durant quaranta anys que se'ls morís al llit, i per això mateix no fardaven gaire de ser espanyols, ni entre ells ni quan viatjaven per l'estranger. Estaven com continguts. Però amb els vuit anys de govern Aznar tot això va canviar. Aznar va fer que els espanyols tornessin a sentir-se orgullosos de sentir-se espanyols i tornessin a treure pit. En Pujol no va recuperar l'orgull dels catalans. Al contrari, quan més ens insultaven (que si lladres, que si insolidaris, etc.) més abaixava el cap, amb la consegüent pèrdua d'autoestima i dignitat del poble català. A tot aquest ambient políticament enrarit afegim-hi la maquinària de propaganda espanyola de les tertúlies de ràdio i televisió i dels diaris, que jugant amb els sentiments està encenent els ànims i l'odi dels més ignorants des de fa temps, exactament com feia la televisió Sèrbia. Ja li deien els vells sacerdots que aconsellaven un jove i preocupat Ramsès per una petita revolta del seu poble: "Estigues tranquil Ramsès, ja ho resoldrem nosaltres. El poble va cap a on bufa el vent". I evidentment, eren els vells sacerdots que feien bufar el vent cap a on volien, exactament igual que els "sacerdots" de la idea feixista d'Espanya que podem trobar a les ràdios, televisions i diaris. L'odi i la catalanofòbia no es creen per generació espontània.

O sigui, que després d'aquests trenta anys de falsa convivència harmònica i que el procés estatutari català hagi obert la capsa de Pandora d'Espanya, el poble català se sent vençut i desamparat perquè els nostres polítics no el defensen i mitja Espanya i una part de l'altra està treient pit altre cop i agafant carrereta amb el garrot a punt. La transició espanyola va ser com un càncer mal curat i ara Espanya està entrant en metàstasi, és a dir, políticament s'està desintegrant. Com a resposta a això en Mas i en Pujol diuen que si el tribunal constitucional rebutja l'Estatut s'haurà de modificar la constitució espanyola. Modificar la constitució espanyola quan Espanya està rebentant? Que s'han begut l'enteniment? I en Carod diu que si el tribunal constitucional tomba l'Estatut només quedarà la via sobiranista. Quin independentista més estrany aquest Carod que és o no independentista en funció del que diran uns jutges espanyols sobre l'Estatut. Costa de creure que tres persones puguin dir tantes rucades en tan poc temps. És clar que després de 300 anys de colonització i 40 de dictadura que van acabar amb el bo i millor d'aquest país es pot esperar tot dels nostres polítics. Encara queda alguna ànima ingènua en aquest país que creu que podem posar el nostre futur en mans d'aquests polítics? Encara hi ha algú que dubti que ens cal una profunda regeneració política i nacional que ha de construir-se en base a un nou pensament polític de trencament amb Espanya, uns nous homes i dones lliures al capdavant del país i edificant un nou edifici que és l'Estat Català?

Alguns 'grans interessats' de grans empreses i caixes d'estalvi i alguns babaus que omplen paper de diari es van pensar que tancant el tema de l'Estatut i aprovant-lo les aigües es calmarien. Per això van enviar el secretari Mas a pactar amb en Zapatero. Tal com està redactat l'Estatut, amb temes mal tancats, que a Madrid en passen tranquil·lament quan fan les lleis, i amb un saqueig sistemàtic dels impostos dels catalans de més de 15.000 milions d'euros anuals que no es reduirà, el trencament d'Espanya està garantit i el procés final tot just ha començat. Espanya és un edifici que no es pot rehabilitar, té aluminosi i en fallen els fonaments. Si els catalans som una mica intel·ligents, si ens queda una mica de dignitat i si tenim una mínima estima pel nostres fills i el seu futur hem de sortir-ne aviat abans aquest edifici no ens caigui a sobre.

Un expert anglosaxó en geoestratègia i relacions internacionals em comentava recentment que en àmbits diplomàtics, militars i entre els caps d'Estat és ben coneguda i acceptada des de fa anys la idea que Espanya és l'àrea d'Europa amb més similituds amb l'ex-Iugoslàvia. Concretament, i per l'apreci que ens té als catalans com a poble mil·lenari i per l'aportació que en molts àmbits hem fet a la humanitat, em confessava: "Els catalans heu d'espavilar-vos i preparar la vostra independència. Seria ben rebuda a nivell internacional. Heu de pensar que Espanya està repetint amb paràmetres ibèrics el que els serbis van fer amb paràmetres balcànics". Des de fora estan molt amatents al que passa a Espanya, i molt especialment amatents als moviments que fem els catalans. Ja és hora que algú en aquest país comenci a moure encertadament les peces de la partida d'escacs definitiva: la de la nostra independència. Els homes i dones de Catalunya Acció ja ho estem fent. Amb intel·ligència, estratègia, audàcia, determinació i coordinació. Qui vulgui un futur digne i pròsper per a ell i els seus fills ja sap a quina porta ha de trucar. I com bé ens recorda l'Albert Ubach, membre d'aquest equip: "Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè, si no, no seríem catalans".

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
10 febrer 2007, Barcelona (El Barcelonès)