30 de novembre 2007

Sobre la propera manifestació del dissabte 1 de desembre a Barcelona

El proper dissabte dia 1 de desembre, una munió de catalans vinguts d’arreu ens manifestarem per a mostrar la nostra indignació per la situació insostenible de les nostres infraestructures (xarxa elèctrica, trens de rodalies, aeroport, autopistes, serveis sanitaris, etc.) i pel caos generat a causa del seu col·lapse que ha afectat i segueix afectant a centenars de milers de catalans en la seva vida quotidiana.

Podríem aprofundir en l’anàlisi i responsabilitats polítiques dels nostres governants, des de fa 30 anys fins avui, de per què els catalans hem arribat a aquesta situació tan deplorable, però hi ha una causa bàsica, fonamental, que la trobem en el substrat de totes les nostres desgràcies com a poble: és el fet de ser una colònia (econòmica, espiritual i lingüística) d’Espanya, i en conseqüència no poder ser una nació lliure i plena que pugui explotar tot el seu potencial.

Aquesta manifestació serà un èxit, igual que ho va ser la manifestació del 18 de febrer del 2006, que va ser un gran clam unànim a favor de la nostra Independència. L’objectiu de Catalunya Acció és convertir aquesta nova manifestació en un nou clam vigorós, orgullós, digne, dels catalans per la nostra Independència, la solució més assenyada i única per a encarar el nostre futur. De fet, això no costarà gaire. Així s’ho veuen a venir el PP i el PSC (els lacais del PSOE a Catalunya, no siguem babaus) que han decidit no participar-hi, i la mateixa editorial de La Vanguardia que fa pocs dies constatava el seu temor perquè en la manifestació només es reclamés la Independència de Catalunya i no la millora de les infraestructures. Li sorprèn a La Vanguardia que el poble català sigui més intel·ligent que el mateix diari i que tota la nostra classe política en exigir en veu alta la medecina que necessitem (Independència) per a la malaltia que patim (Espanya)?

El procés d’independència ja s’ha iniciat, i gràcies a la barroera acció política dels espanyols, ja és irreversible. Encara falta per al moment del trencament, però el divorci és evident i una gran majoria de catalans, després de 30 anys de combregar amb rodes de molí, de mitges veritats i mentides i del recent i estrepitós fracàs estatutari, s’han adonat que la convivència amb qui et maltracta i no et respecta és impossible. En aquesta manifestació ja es comença a visualitzar la polarització que cada cop s’anirà constatant més i més al nostre país dins del procés d’independència en el qual ja ens trobem immersos: per un costat els independentistes que asistirem a la manifestació (més els sobiranistes, els catalanistes emprenyats i decebuts, etc.) i per un altre costat els unionistes (PSC, PP, sindicats espanyols, etc.) que no hi assistiran.

Per tal d’encoratjar tots els catalans a demostrar que som un poble vencedor i a anar tots units sota un sol clam d’Independència, avui divendres publicarem dos anuncis a plana completa al diari El Punt i al diari Avui que us adjuntem amb aquest email. Durant la manifestació, entre d’altres accions, repartirem 100.000 papers per via àerea, dels quals us n'adjuntem una mostra amb aquest email. Finalment, com que després de la manifestació els partits polítics, els que hi participen i els que no, no faran res en concret per a resoldre el problema (ja que si volguessin ja ho haurien pogut fer abans), hem encetat una campanya via email dirigida a les institucions europees i catalanes per tal que els catalans puguin deixar constància de la seva indignació per l'estat llastimós de les nostres infraestructures a causa de la inoperància i desídia dels nostres governants. Qui vulgui participar-hi només ha d’entrar a la pàgina principal de Catalunya Acció (http://www.catalunyaaccio.org/). En concret s’enviaran dues cartes obertes (una en català) i una en anglès) que també podeu llegir a la nostra web. La carta oberta en català s’enviarà a: José Montilla (President del Govern) Josep-Lluís Carod-Rovira (Vicepresident del Govern) Antoni Castells i Oliveres (Conseller d'Economia i Finances) Joaquim Nadal i Farreras (Conseller de Política Territorial i Obres Públiques) Ernest Benach (President del Parlament de Catalunya) Grup parlamentari de CiU Grup parlamentari Socialistes Grup parlamentari d'ERC Grup parlamentari Popular Grup parlamentari d'ICV Grup mixt Rafael Ribó i Massó (Síndic de Greuges de Catalunya) I la carta oberta en anglès s’enviarà a: Jacques Barrot (Vice-President of the European Comission and European Comissioner for Transport) que està totalment al corrent del retard de les nostres infraestructres (especialment pel que fa a la connexió del TGV amb França) per culpa dels diversos governs d’Espanya.

Espanya, per 'ser pobre', rebrà dels Fons de Cohesió de la Unió Europea 8 MEUR diaris des de l'any 2007 fins l'any 2013. Espanya rep del Principat de Catalunya 52 MEUR diaris. Catalunya és l'autèntic 'El Dorado' per a Espanya, però l'estan matant. Fa molt temps que dic que Espanya rebentarà pels diners, sencillament perquè cap territori, cap regió del món, pot suportar sense empobrir-se una espoliació econòmica equivalent al 10,5% de la seva riquesa com la que patim els catalans. Es d’irresponsables, ineptes o capats d’esperit (i que cadascun dels nostres líders polítics reflexioni de quin és el seu perfil), pretendre allargar l’agonia anímica i econòmica que suposa per als catalans seguir sota la impostura que és Espanya. La manifestació d’aquest dissabte ha de ser un pas més, ferm i endavant cap a la consecució del nostre Estat propi. I avui dia podem afirmar sense equivocar-nos ni ofendre ningú que qui no treballa per la independència de Catalunya està treballant contra Catalunya, ja que està potenciant Espanya, nació que, juntament amb França, des de fa segles ens vol assimilar i fer-nos desaparèixer. Feu arribar aquest email a tots els racons del país. La victòria s’acosta. Cordialment,

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 novembre 2006, Barcelona (El Barcelonès)

11 de juliol 2007

Trens sense vies i sense diners o que fàcil és prendre el pèl als catalans

En una altra època, l'atropellament que pateixen els usuaris de rodalies amb el nefast servei que reben hauria estat suficient per a l'inici d'una revolta ciutadana. Aquí, a la colònia catalana, ni passa, ni passarà res. Qualsevol possible reclamació queda neutralitzada pel 'políticament correcte' gràcies als polítics ben empoltronats de la colònia (els del govern i els de l'oposició), als periodistes que els fan de claca i a la societat civil que viu del negoci de favors o de la subvenció.

Després de 23 anys d'allò que alguns han glorificat com la política pujoliana 'del peix al cove' -al poble del meu pare d'això en deien 'cornut i pagar el beure'-, el dèficit fiscal del Principat (aquells impostos que paguem els catalans, que es queden a Madrid i que no tornaran mai més) va acabar en nivells màxims essent l'any 2002 de 14.730 MEUR (40 MEUR diaris). Tot un resultat de gestió política i de defensa dels interessos dels catalans.

El darrer càlcul que han fets els economistes catalans situa el dèficit fiscal del Principat l'any 2005 en 19.177 MEUR. Això són 52 MEUR que Espanya se'ns queda cada dia, el 10,5% del PIB anual del Principat, és a dir, el 10,5% de la riquesa que generen els catalans del Principat. I això governant a Madrid en Zapatero ("l'amic" Zapatero per a alguns polítics catalans tontets i d'altres de llepaculs) amb el suport incondicional d'ERC, i governant a Catalunya els que deien que 'ningú farà més pels catalans' (Maragall i Montilla) amb els del patriotisme social (Carod-Puigcercós) fent d'escolanets.

Que al govern de Madrid es pensin que els catalans som una tribu d'idiotes que ens ho empassem tot, ho puc entendre veient els polítics que ens han governat i que ens governen i veient com han defensat i defensen els interessos dels catalans. El que no podem admetre els catalans és que els nostres propis representants polítics ens tractin de la mateixa manera, com si no tinguéssim el graduat escolar, utilitzant arguments i justificacions que no s'empassaria ni una criatura de P3. Algunes precisions que val la pena tenir clares sobre rodalies:

  1. Sr. Montilla, no amagui als catalans que quan vostè s'apunta les gestions fetes pel suposat traspàs de rodalies (encara està per veure) l'únic que es traspassarà seran els trens i la gestió del servei. Les vies, les famoses catenàries i les senyalitzacions, és a dir, la infraestructura, seguirà sent del govern espanyol, i el problema de rodalies és un problema d'inversions. Veient com el conseller Castells fa el ploramiques pidolant a en Solbes (són del mateix partit) el compliment del 18,5% de les inversions de l'Estat a Catalunya, no cal ser gaire espavilat per a saber com acabaran les inversions a rodalies: com sempre, és a dir, a Madrid. Si algú es pensa que en Mas i en Duran obtindran millors resultats del govern de Madrid aplicant la seva màxima de 'peix al cove' és que no ha entès res del que ha passat aquests darrers 30 anys a nivell de xifres, ni perquè estem com estem a nivell d'infraestructures, sanitat, etc. Només cal veure com ha quedat el finançament del nou Estatut.

  2. La ministra de Fomento (del mateix partit que el Sr. Montilla), veint el caos que s'organitzava a rodalies cada dia, va decidir al novembre del 2006 aplicar un pla de xoc d'inversions a rodalies de 48 MEUR, quan resulta que el govern de Madrid se'ns queda 52 MEUR en un sol dia. O sigui, fan plans de xoc de misèria amb els nostres propis impostos que s'han quedat prèviament.

  3. Posar rodalies una mica decentment al dia és valorat en uns 6.000 MEUR d'inversions. El govern de Madrid se'ns en queda 19.177 MEUR només en un any. Amb l'equivalent a 115 dies (4 mesos) de l'espoliació fiscal que patim els catalans del Principat tindríem pagada la inversió. I d'aquestes xifres ni els líders dels patriotes socials (ERC) ni els líders de la casa gran del catalanisme (CiU) en diuen absolutament res.

Espanya, per 'ser pobre', rebrà dels Fons de Cohesió de la Unió Europea 8 MEUR diaris des de l'any 2007 fins l'any 2013. Espanya rep del Principat de Catalunya 52 MEUR diaris. Catalunya és l'autèntic 'El Dorado' per a Espanya, però l'estant matant. Fa molt temps que dic que Espanya rebentarà pels diners, sencillament perquè cap territori, cap regió del món, pot suportar sense empobrir-se una espoliació econòmica equivalent al 10,5% de la seva riquesa.

Avui dia podem afirmar sense equivocar-nos ni ofendre ningú que qui no treballa per la independència de Catalunya està treballant contra Catalunya, ja que està potenciant Espanya, nació que, juntament amb França, des de fa segles ens vol assimilar i fer-nos desaparèixer. O sigui que Sr. Pujol, Sr. Mas, Sr. Duran, Sr. Carod-Rovira, Sr. Puigcercós, Sr. Ridao, Sr. Maragall, Sr. Montilla, vostès sabran si volen treballar a favor o en contra de Catalunya com fins ara. I per favor, deixen de fer-se el tontet, que saben perfectament perquè molta gent ens abstenim i no els votem. Cal que els ho diguem més clar?

Josep Castany, 43 anys
Director General de Catalunya Acció
10 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)

10 de febrer 2007

Per què passa tot el que està passant ?

Les persones que ens contacten interessades en conèixer el projecte de Catalunya Acció ens mostren una preocupació profunda per la situació actual del nostre país com a resultat del fallit projecte d'encaix Pujol/Mas (alguns dels seus en diuen directament estafa) i per la disbauxa i renúncia nacionals amb què ens ha obsequiat l'ERC d'en Carod/Puigcercós (alguns dels seus en diuen traïció) recolzant el demagog d'en Zapatero, el tocacampanes d'en Maragall i l'estalinista Montilla, tots tres amb l'objectiu clar de dissoldre Catalunya dins d'Espanya. Dels peperos, dels sociates i dels eco-dels-sociates evidentment ni ens en parlen perquè la gran majoria d'aquests només tenen Espanya ocupant el seu cervell i Catalunya només ocupa un petit raconet marginal. Diuen que són catalans. És clar que són catalans; de residència, però nacionalment espanyols. Però a més d'aquesta preocupació pel país (el nostre, és clar) ens trasmeten una inquietud, una angoixa, un neguit, pel caire que van agafant els esdeveniments polítics a Catalunya i a Espanya.

Des del fet que el lehendakari Ibarretxe hagi d'anar a declarar davant d'un jutge per dialogar amb Batasuna; passant per les recents manifestacions a Madrid amb banderes d'Espanya franquistes i amb crits de "España, unida, jamás será vencida"; per la recusació del jutge Tremps del tribunal constitucional i la possibilitat de declarar espanyolament inconstitucional el nyap d'Estatut, i així anirem trobant cada dia un nou despropòsit en aquest disbarat de semidemocràcia anomenat Espanya. I aquesta angoixa és producte de no comprendre, no saber interpretar per què està passant tot el que està passant i quines en poden ser les conseqüències. La resposta és ben senzilla. Tota la deixalla que es va heretar del franquisme (càrrecs polítics, jutges, funcionaris, defensors dels règim, militars, periodistes, etc.) i que no es va higienitzar des d'un punt de vista democràtic, es va amagar durant trenta anys sota la catifa amb l'invent de la transició, invent patrocinat també pels nostres covards polítics catalans fent-nos creure que l'oblit de la ignomínia podia ser un bon fonament per a construir l'edifici democràtic.

La història té una mena de llei que diu que "tots els conflictes nacionals que no s'han resolt (o eliminat) tornen a ressorgir en el futur", i l'oblit d'aquests trenta anys l'únic que ha fet es retardar el ressorgiment del conflicte nacional. El procés estatutari a Catalunya ha estat l'espoleta que ha fet esclatar la capsa de Pandora d'Espanya, que és Catalunya i no el País Basc. Ja ho va dir Felipe González quan governava: "Me preocupa más el catalán que la bomba más mortífera de ETA". A aquest nou escenari polític inestable cal afegir-hi un altre ingredient. Els espanyols tenien una certa vergonya col·lectiva d'haver tingut un dictador durant quaranta anys que se'ls morís al llit, i per això mateix no fardaven gaire de ser espanyols, ni entre ells ni quan viatjaven per l'estranger. Estaven com continguts. Però amb els vuit anys de govern Aznar tot això va canviar. Aznar va fer que els espanyols tornessin a sentir-se orgullosos de sentir-se espanyols i tornessin a treure pit. En Pujol no va recuperar l'orgull dels catalans. Al contrari, quan més ens insultaven (que si lladres, que si insolidaris, etc.) més abaixava el cap, amb la consegüent pèrdua d'autoestima i dignitat del poble català. A tot aquest ambient políticament enrarit afegim-hi la maquinària de propaganda espanyola de les tertúlies de ràdio i televisió i dels diaris, que jugant amb els sentiments està encenent els ànims i l'odi dels més ignorants des de fa temps, exactament com feia la televisió Sèrbia. Ja li deien els vells sacerdots que aconsellaven un jove i preocupat Ramsès per una petita revolta del seu poble: "Estigues tranquil Ramsès, ja ho resoldrem nosaltres. El poble va cap a on bufa el vent". I evidentment, eren els vells sacerdots que feien bufar el vent cap a on volien, exactament igual que els "sacerdots" de la idea feixista d'Espanya que podem trobar a les ràdios, televisions i diaris. L'odi i la catalanofòbia no es creen per generació espontània.

O sigui, que després d'aquests trenta anys de falsa convivència harmònica i que el procés estatutari català hagi obert la capsa de Pandora d'Espanya, el poble català se sent vençut i desamparat perquè els nostres polítics no el defensen i mitja Espanya i una part de l'altra està treient pit altre cop i agafant carrereta amb el garrot a punt. La transició espanyola va ser com un càncer mal curat i ara Espanya està entrant en metàstasi, és a dir, políticament s'està desintegrant. Com a resposta a això en Mas i en Pujol diuen que si el tribunal constitucional rebutja l'Estatut s'haurà de modificar la constitució espanyola. Modificar la constitució espanyola quan Espanya està rebentant? Que s'han begut l'enteniment? I en Carod diu que si el tribunal constitucional tomba l'Estatut només quedarà la via sobiranista. Quin independentista més estrany aquest Carod que és o no independentista en funció del que diran uns jutges espanyols sobre l'Estatut. Costa de creure que tres persones puguin dir tantes rucades en tan poc temps. És clar que després de 300 anys de colonització i 40 de dictadura que van acabar amb el bo i millor d'aquest país es pot esperar tot dels nostres polítics. Encara queda alguna ànima ingènua en aquest país que creu que podem posar el nostre futur en mans d'aquests polítics? Encara hi ha algú que dubti que ens cal una profunda regeneració política i nacional que ha de construir-se en base a un nou pensament polític de trencament amb Espanya, uns nous homes i dones lliures al capdavant del país i edificant un nou edifici que és l'Estat Català?

Alguns 'grans interessats' de grans empreses i caixes d'estalvi i alguns babaus que omplen paper de diari es van pensar que tancant el tema de l'Estatut i aprovant-lo les aigües es calmarien. Per això van enviar el secretari Mas a pactar amb en Zapatero. Tal com està redactat l'Estatut, amb temes mal tancats, que a Madrid en passen tranquil·lament quan fan les lleis, i amb un saqueig sistemàtic dels impostos dels catalans de més de 15.000 milions d'euros anuals que no es reduirà, el trencament d'Espanya està garantit i el procés final tot just ha començat. Espanya és un edifici que no es pot rehabilitar, té aluminosi i en fallen els fonaments. Si els catalans som una mica intel·ligents, si ens queda una mica de dignitat i si tenim una mínima estima pel nostres fills i el seu futur hem de sortir-ne aviat abans aquest edifici no ens caigui a sobre.

Un expert anglosaxó en geoestratègia i relacions internacionals em comentava recentment que en àmbits diplomàtics, militars i entre els caps d'Estat és ben coneguda i acceptada des de fa anys la idea que Espanya és l'àrea d'Europa amb més similituds amb l'ex-Iugoslàvia. Concretament, i per l'apreci que ens té als catalans com a poble mil·lenari i per l'aportació que en molts àmbits hem fet a la humanitat, em confessava: "Els catalans heu d'espavilar-vos i preparar la vostra independència. Seria ben rebuda a nivell internacional. Heu de pensar que Espanya està repetint amb paràmetres ibèrics el que els serbis van fer amb paràmetres balcànics". Des de fora estan molt amatents al que passa a Espanya, i molt especialment amatents als moviments que fem els catalans. Ja és hora que algú en aquest país comenci a moure encertadament les peces de la partida d'escacs definitiva: la de la nostra independència. Els homes i dones de Catalunya Acció ja ho estem fent. Amb intel·ligència, estratègia, audàcia, determinació i coordinació. Qui vulgui un futur digne i pròsper per a ell i els seus fills ja sap a quina porta ha de trucar. I com bé ens recorda l'Albert Ubach, membre d'aquest equip: "Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè, si no, no seríem catalans".

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
10 febrer 2007, Barcelona (El Barcelonès)

25 de gener 2007

Ràdio: Col·loqui amb Josep Castany a Ràdio Estel

El dijous 25 de gener del 2007, el Director General de Catalunya Acció, el Sr. Josep Castany, va participar en el programa "Temps d'oci" de Ràdio Estel, presentat per Jaume Puigagut.

Temes tractats:

A. La llengua catalana · Amb el nou Estatut han aturat el tema nació, el tema finançament i ara volen aturar el tema llengua. · Sociolingüísticament no existeixen pobles bilingües. · Les reaccions de CiU i d'ERC (despolititzar la llengua?). · Cal diferenciar entre els catalans nacionalment catalans i els catalans de veïnatge que són nacionalment espanyols. · Carod-Rovira proposa en comissió al Parlament: "(....) el reconeixement del castellà com a element estructural de la societat catalana". · El cas del fiscal Mena proposat com a català de l'any.

B. El TGV i la Sagrada Família. · La Sagrada Família: el temple de Catalunya i Patrimoni de la Humanitat. · No volen que acabem la Sagrada Família. Acabar-la suposaria completar el país. Gaudí independentista. · És necessari que el TGV passi tocant la Sagrada Família? El problema de rodalies de Barcelona i els pegats dels nostres polítics. · Un pla de futur: el TGV pel carrer Aragó, Glòries com a estació central de Barcelona i la reforma de rodalies.

Per a escoltar el col·loqui (28 min) directament des d'Internet cliqueu aquí mateix.
Per a baixar-vos el fitxer de veu (28 min, 6 MB) cliqueu aquí mateix.

Paraules incorrectes usades durant la intervenció i les seves correccions:
espoli: espoliació
"està txalat": s'ha trastocat, s'ha guillat
parxe: pegat, pegot
xapussa: potineria, manyuclada

07 de gener 2007

Catalonia circus

Amb el nou Estatut el govern espanyol ha neutralitzat de cop dos aspectes importants per als catalans que confiaven a trobar una vida plàcida i harmònica intentant encaixar per enèsima vegada dins l'Estat espanyol (quanta ingenuïtat política!) plurinacional (i quin poc sentit comú!): el reconeixement com a nació i un finançament "més just". Vaja, que aquells catalans per als quals ésser català és la seva forma d'ésser espanyols esperaven que se'ls reconegués aquesta peculiaritat i que des de l'imperi els caiguessin una mica més de calerons (no sigui que l'amo de Madrid s'emprenyi si denuncien un saqueig sistemàtic de 15.000 MEUR cada any). I el millor de tot plegat és que això Espanya ho ha aconseguit, com sempre, amb la complicitat dels de casa. Seguint amb la millor tradició d'en Jordi Pujol de salvar el cul als governs de Madrid durant 23 anys (ell en deia col·laborar a la governabilitat de l'Estat), el seu fill polític, l'Artur Mas, deia fa una setmana en una entrevista a la televisió quan li preguntaven si es sentia traït per Zapatero: "Home, traït no, perquè no hi havia cap pacte. Però decebut sí, perquè CiU vam desencallar l'Estatut". Traduït per a qui no ho entengui: que esperava que en Zapatero li tornés el favor per haver-li tret les castanyes del foc. Encara hi ha catalans que dubten per a qui treballen els regionalistes i qui és el seu amo. Cal recordar a qui eren lleials els nobles de la pel·licula Braveheart o cal recordar el mateix trist final d'en Cambó com a finançador i col·laborador del dictador Franco?

Però no tot s'acaba aquí. Encara hi ha més pallassos en el circ de la política catalana. Resulta que a aquest esport de salvar el cul als governants espanyols també s’hi han aficionat des del 2003 i amb especial dedicació en Carod i en Puigcercós, uns independentistes de saló que sembla que vulguin superar el mateix Jordi Pujol en aquest vergonyós esport. Sí, home, aquells que van enredar a mig país amb aquell innovador plantejament del “pas intermedi cap a la independència”, que traduït en llenguatge popular vol dir “pas intermedi cap a la menjadora definitiva”. Aquest parell de grans patriotes col·loquen primer de president a en Maragall, un espanyolista que va canviar la bandera i l'escut de la ciutat de Barcelona per a desnacionalitzar-los que és conegut per la saviesa popular com “el tocacampanes”, i per a rematar el seu pas intermedi ara ens engalten en Montilla de president, un membre de l’executiva del PSOE que diu que els drets històrics dels catalans no existeixen. Ben bé que en Carod i en Puigcercós s'han proposat aspirar a la medalla d’or del despropòsit i la renúncia nacionals. Explico tot això perquè entenguin que a Madrid tenen perfectament calats els nostres polítics nacionalistes/independentistes abans d’agafar el pont aeri.

Un cop han pogut constatar amb el nou Estatut el nivell assolit en la defensa dels interessos dels catalans per part dels líders de CiU i d’ERC, que ningú s’estranyi que ara ens vulguin colar la tercera hora de castellà. Dit d’una altra manera: aturat el tema nació, aturat el tema finançament, ara toca anar aturant lentament el tema llengua que és el més delicat, i això “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” com deia el malparit Felip V que a l’infern es rosteixi. Bé, i com han reaccionat els nostres líders polítics a aquesta tercera hora de castellà? Els líders de CiU com sempre: fent escarafalls, aixecant la bandereta del país i posant-se la barretina identitària. Després de fer el préssec a Madrid durant 23 anys -els resultats obtinguts així ho certifiquen- sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa, ara es volen reinventar a ells mateixos com la “casa gran del catalanisme”, un invent de fa més de 100 anys i que sempre ha fracassat. Vull dir, que molt soroll, molta cridòria i a l’hora de la veritat, quan cal defensar els interessos dels catalans, siguin econòmics o nacionals, res de res. I un bon exemple d'això també el tenim en el finançament que es va negociar amb el nou Estatut -les xifres no enganyen- que en qualsevol empresa decent hauria suposat l'acomiadament immediat del responsable d'un resultat tan llastimós.

Mentrestant, en Carod des del seu departament d’I+D polític ens sorprèn amb la seva darrera innovació en el camp del pensament polític. Ara ens surt amb que “cal despolititzar la llengua per tal que la llengua catalana no sigui només la llengua dels catalanistes sinó de tots els catalans". O sigui, som una trista colònia d’Espanya en procés d'assimilació (llengua inclosa) on hi ha catalans que el seu país és Catalunya (són nacionalment catalans) i catalans que el seu país és Espanya (són catalans de veïnatge però nacionalment espanyols), i ara resulta que hem de despolititzar la llengua que és un element continu d'agressió i conflicte per part d'Espanya? Ens ha confós en Carod amb un ramat d'idiotes ignorants i es pensa que el poble català no veu en el rerefons d'aquesta idea una nova renúncia? Ni els estats més poderosos, més consolidats, renuncien a protegir, defensar i promocionar la seva llengua amb totes les eines al seu abast perquè guanyi parlants i àmbits d'influència, i nosaltres, que devem ser més espavilats que ningú despolititzarem la llengua. Genial. Per què no encara el problema de debò i explica als catalans (en Carod és lingüista i ho sap) que no hi ha pobles bilingües, i que aquest dòcil i convivencial "bilingüisme" és només un pas intermedi cap a la desaparició de la llengua que es va minoritzant? Sr. Carod, vostè quins interessos defensa? De qui cobra el sou? Ni el mateix Jordi Pujol, el Gran Mestre de l'Orde dels Regionalistes, s’atreviria a plantejar un concepte com aquest. El que fa en Carod és molt evident. Substitueix el problema nacional que té al davant (en aquest cas la llengua), que no és capaç, ni vol, encarar i resoldre com a bon regionalista (ser independentista significa voler trencar amb Espanya), creant un nou concepte polític que sembli el resultat d'una reflexió profunda (despolititzar la llengua) i que desviï l’atenció de la qüestió principal: que vistos els resultats és un inútil defensant els interessos dels catalans, sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa. I a més en tenim un altre exemple recent. Des que és al nou govern ha renunciat a defensar els aspectes nacionals, identitaris en podríem dir, dels catalans. Com a contrapartida i per a desviar l'atenció ha reinventat el concepte de "patriotisme social". És a dir, renuncia a defensar els interessos nacionals dels catalans per a centrar-se en polítiques socials. Però en aquest nou invent falla una petita peça. Amb quins diners pensa aplicar les polítiques socials de les quals s'omple tant la boca? Amb els 15.000 MEUR anuals que s'ha quedat el govern de Madrid gràcies al seu suport incondicional durant 3 anys? Això ja ho ha fet en Jordi Pujol durant 23 anys. Vostè el vol superar Sr. Carod Rovira? A qui volen enganyar?

El problema dels catalans no el tenim a Madrid. El tenim a casa i hem de començar a posar ordre. Hem de començar a triar el gra de la palla, a separar els patriotes dels botiflers, encaixistes i venuts, a distingir els bufons de la cort de la gent que realment creu en el futur del nostre país. O ens espanyolitzem o ens independitzem. O adoptem el castellà definitivament o construïm un Estat propi on el català sigui l'única llengua oficial. Catalanismes, nacionalismes pujolians, sobiranismes carodians i pluges fines no són més que invents d'uns encaixistes acomodats a la poltrona per a entretenir els catalans de bona fe, els nacionalment catalans perquè no hi hagi dubte, que en són molts, i molts ja s'han començat a despertar, i encara més important, a emprenyar-se davant de tanta estafa i claudicació nacionals. Com diu l'Albert Ubach de Sant Cugat referint-se al moment actual que vivim els catalans: "Els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells." Doncs som-hi que tenim molta feina per endavant si ens volem treure Espanya de sobre abans no ens quedem sense sang i sense ànima.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
7 gener 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Etiquetes