ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén tot el poble, a ERC l'han engegat escales avall de Palau d'una tremenda puntada de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de la seva tomba política. El tripartit es va acabar el dia en que l'ego d'en Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima consciència política de quina era la força real d'ERC davant de dues potents organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en comencen a moure els fils.

Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al govern del Principat després de 23 anys governant l'esperit d'en Francesc Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui entrava a governar de la mà d'ERC era la maquinària socialista que vés per on també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D'un partit que és capaç de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què és l'anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és catalanista? De la mà dels estrategues d'ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que podríem definir-lo com una mescla d'il·luminats salvaespanyes (Pasqual Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no es descontroli (Montilles, Corbachos i d'altres varietats). És important que tinguem clar qui és el PSCSOE perquè entendrem moltes de les coses que li han passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat. El PSCSOE catalanista i d'esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria Catalunya dins d'Espanya. Sempre defensa els interessos d'Espanya, igual que el PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia dolent (el PP).

Els líders d'ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE). Però el més greu va ser la gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat, de confiar –perquè els líders d'ERC realment s'ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la redacció i aprovació del nou Estatut. S'ha de ser molt babau i irresponsable per a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española” pel que fa als interessos dels catalans. Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb la mateixa espoliació fiscal. I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006 en plena negociació del finançament de l'Estatut , quan en el moment d'aprovar els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va fer res. I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència.

El PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l'Alfonso Guerra mofant-se de les retallades a l'Estatut –de fet no m'estranya veient el galdós paper que ha fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons catalanets i d'esquerra encara donant suport al PSOE que diuen que és d'esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una proposta d'Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d'una colònia que seguirà finançant el futur d'Espanya i especialment el de la seva capital Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap de la tribu independentista parlava d'independència. Com a molt quan en Carod agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant, és a dir, confús).

Ja feia massa temps que els líders d'ERC estaven fent massa equilibris a la corda fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom (allò de l'equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha estat considerable. En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d'en Jordi Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d'els interessos del PSOE, dels interessos del govern espanyol i de la pressió d'uns grups econòmics. La direcció d'ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S'han cregut més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la politiqueria colonial–una altra cosa és fer política d'Estat- i n'han quedat fora de joc temporalment i ben escaldats. Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb l'Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d'independentisme. Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament. Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals d'ERC. Els líders de CiU ja sabem que aposten per l'encaix regionalista amb Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa 100 anys, i no en podem esperar res d'ells que ajudi a la veritable reconstrucció nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és un joc molt perillós i hem d'anar molt amb compte (només cal veure els noticiaris de TV3).

ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per primer cop la paraula independència es podria sentir al nostre Parlament. Però la gestió d'aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que es va generar. S'imaginen vistos els resultats quin seria ara l'escenari polític, la credibilitat que hauria guanyat ERC, si s'hagués quedat a l'oposició actuant com a partit de país amb autèntic sentit d'Estat i defensant -sense compromisos amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es replantejaven de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya? A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans interessats en aquest projecte –siguin simpatitzants o militants de CiU, d'ERC o diguin fàstics d'ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els comentem que el procés d'independència s'ha d'empènyer, s'ha de moure en paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments, associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d'aquest procés. D'aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests dos anys) i d'aquí la crítica als actuals líders d'ERC. Al final i pels pèls, les bases d'ERC han mantingut una certa dignitat nacional i han posat la direcció d'ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només falta que acabin la feina i facin fora l'actual direcció per incompetents. Ja han demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic.

El procés d'independència d'un país no és un joc de nens perquè els líders d'ERC vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com és i com actua l'enemic, ni el botifler que te l'acabarà clavant per l'esquena amb un somriure d'orella a orella, ni quines són les pròpies forces i el moment d'usar-les, ni es té present la gestió de les relacions internacionals com a factor determinant en tot el procés. ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d'Estat, independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés d'independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca, o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda als catalans ni a Catalunya. Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l'espoliació econòmica i nacional que patim.

Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa d'Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els homes i dones d'ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar l'esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans tinguem un futur digne i pròsper.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
13 maig 2006, Barcelona (El Barcelonès)