Amb el nou Estatut el govern espanyol ha neutralitzat de cop dos aspectes importants per als catalans que confiaven a trobar una vida plàcida i harmònica intentant encaixar per enèsima vegada dins l'Estat espanyol (quanta ingenuïtat política!) plurinacional (i quin poc sentit comú!): el reconeixement com a nació i un finançament "més just". Vaja, que aquells catalans per als quals ésser català és la seva forma d'ésser espanyols esperaven que se'ls reconegués aquesta peculiaritat i que des de l'imperi els caiguessin una mica més de calerons (no sigui que l'amo de Madrid s'emprenyi si denuncien un saqueig sistemàtic de 15.000 MEUR cada any). I el millor de tot plegat és que això Espanya ho ha aconseguit, com sempre, amb la complicitat dels de casa. Seguint amb la millor tradició d'en Jordi Pujol de salvar el cul als governs de Madrid durant 23 anys (ell en deia col·laborar a la governabilitat de l'Estat), el seu fill polític, l'Artur Mas, deia fa una setmana en una entrevista a la televisió quan li preguntaven si es sentia traït per Zapatero: "Home, traït no, perquè no hi havia cap pacte. Però decebut sí, perquè CiU vam desencallar l'Estatut". Traduït per a qui no ho entengui: que esperava que en Zapatero li tornés el favor per haver-li tret les castanyes del foc. Encara hi ha catalans que dubten per a qui treballen els regionalistes i qui és el seu amo. Cal recordar a qui eren lleials els nobles de la pel·licula Braveheart o cal recordar el mateix trist final d'en Cambó com a finançador i col·laborador del dictador Franco?

Però no tot s'acaba aquí. Encara hi ha més pallassos en el circ de la política catalana. Resulta que a aquest esport de salvar el cul als governants espanyols també s’hi han aficionat des del 2003 i amb especial dedicació en Carod i en Puigcercós, uns independentistes de saló que sembla que vulguin superar el mateix Jordi Pujol en aquest vergonyós esport. Sí, home, aquells que van enredar a mig país amb aquell innovador plantejament del “pas intermedi cap a la independència”, que traduït en llenguatge popular vol dir “pas intermedi cap a la menjadora definitiva”. Aquest parell de grans patriotes col·loquen primer de president a en Maragall, un espanyolista que va canviar la bandera i l'escut de la ciutat de Barcelona per a desnacionalitzar-los que és conegut per la saviesa popular com “el tocacampanes”, i per a rematar el seu pas intermedi ara ens engalten en Montilla de president, un membre de l’executiva del PSOE que diu que els drets històrics dels catalans no existeixen. Ben bé que en Carod i en Puigcercós s'han proposat aspirar a la medalla d’or del despropòsit i la renúncia nacionals. Explico tot això perquè entenguin que a Madrid tenen perfectament calats els nostres polítics nacionalistes/independentistes abans d’agafar el pont aeri.

Un cop han pogut constatar amb el nou Estatut el nivell assolit en la defensa dels interessos dels catalans per part dels líders de CiU i d’ERC, que ningú s’estranyi que ara ens vulguin colar la tercera hora de castellà. Dit d’una altra manera: aturat el tema nació, aturat el tema finançament, ara toca anar aturant lentament el tema llengua que és el més delicat, i això “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” com deia el malparit Felip V que a l’infern es rosteixi. Bé, i com han reaccionat els nostres líders polítics a aquesta tercera hora de castellà? Els líders de CiU com sempre: fent escarafalls, aixecant la bandereta del país i posant-se la barretina identitària. Després de fer el préssec a Madrid durant 23 anys -els resultats obtinguts així ho certifiquen- sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa, ara es volen reinventar a ells mateixos com la “casa gran del catalanisme”, un invent de fa més de 100 anys i que sempre ha fracassat. Vull dir, que molt soroll, molta cridòria i a l’hora de la veritat, quan cal defensar els interessos dels catalans, siguin econòmics o nacionals, res de res. I un bon exemple d'això també el tenim en el finançament que es va negociar amb el nou Estatut -les xifres no enganyen- que en qualsevol empresa decent hauria suposat l'acomiadament immediat del responsable d'un resultat tan llastimós.

Mentrestant, en Carod des del seu departament d’I+D polític ens sorprèn amb la seva darrera innovació en el camp del pensament polític. Ara ens surt amb que “cal despolititzar la llengua per tal que la llengua catalana no sigui només la llengua dels catalanistes sinó de tots els catalans". O sigui, som una trista colònia d’Espanya en procés d'assimilació (llengua inclosa) on hi ha catalans que el seu país és Catalunya (són nacionalment catalans) i catalans que el seu país és Espanya (són catalans de veïnatge però nacionalment espanyols), i ara resulta que hem de despolititzar la llengua que és un element continu d'agressió i conflicte per part d'Espanya? Ens ha confós en Carod amb un ramat d'idiotes ignorants i es pensa que el poble català no veu en el rerefons d'aquesta idea una nova renúncia? Ni els estats més poderosos, més consolidats, renuncien a protegir, defensar i promocionar la seva llengua amb totes les eines al seu abast perquè guanyi parlants i àmbits d'influència, i nosaltres, que devem ser més espavilats que ningú despolititzarem la llengua. Genial. Per què no encara el problema de debò i explica als catalans (en Carod és lingüista i ho sap) que no hi ha pobles bilingües, i que aquest dòcil i convivencial "bilingüisme" és només un pas intermedi cap a la desaparició de la llengua que es va minoritzant? Sr. Carod, vostè quins interessos defensa? De qui cobra el sou? Ni el mateix Jordi Pujol, el Gran Mestre de l'Orde dels Regionalistes, s’atreviria a plantejar un concepte com aquest. El que fa en Carod és molt evident. Substitueix el problema nacional que té al davant (en aquest cas la llengua), que no és capaç, ni vol, encarar i resoldre com a bon regionalista (ser independentista significa voler trencar amb Espanya), creant un nou concepte polític que sembli el resultat d'una reflexió profunda (despolititzar la llengua) i que desviï l’atenció de la qüestió principal: que vistos els resultats és un inútil defensant els interessos dels catalans, sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa. I a més en tenim un altre exemple recent. Des que és al nou govern ha renunciat a defensar els aspectes nacionals, identitaris en podríem dir, dels catalans. Com a contrapartida i per a desviar l'atenció ha reinventat el concepte de "patriotisme social". És a dir, renuncia a defensar els interessos nacionals dels catalans per a centrar-se en polítiques socials. Però en aquest nou invent falla una petita peça. Amb quins diners pensa aplicar les polítiques socials de les quals s'omple tant la boca? Amb els 15.000 MEUR anuals que s'ha quedat el govern de Madrid gràcies al seu suport incondicional durant 3 anys? Això ja ho ha fet en Jordi Pujol durant 23 anys. Vostè el vol superar Sr. Carod Rovira? A qui volen enganyar?

El problema dels catalans no el tenim a Madrid. El tenim a casa i hem de començar a posar ordre. Hem de començar a triar el gra de la palla, a separar els patriotes dels botiflers, encaixistes i venuts, a distingir els bufons de la cort de la gent que realment creu en el futur del nostre país. O ens espanyolitzem o ens independitzem. O adoptem el castellà definitivament o construïm un Estat propi on el català sigui l'única llengua oficial. Catalanismes, nacionalismes pujolians, sobiranismes carodians i pluges fines no són més que invents d'uns encaixistes acomodats a la poltrona per a entretenir els catalans de bona fe, els nacionalment catalans perquè no hi hagi dubte, que en són molts, i molts ja s'han començat a despertar, i encara més important, a emprenyar-se davant de tanta estafa i claudicació nacionals. Com diu l'Albert Ubach de Sant Cugat referint-se al moment actual que vivim els catalans: "Els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells." Doncs som-hi que tenim molta feina per endavant si ens volem treure Espanya de sobre abans no ens quedem sense sang i sense ànima.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
7 gener 2007, Barcelona (El Barcelonès)