Ni els interessats líders de CiU amb el seu irresponsable encaixisme obsessiu a Espanya, ni els lacais del PSC amb la seva fastigosa obediència a l’amo espanyol, ni els espavilats poltronaires Carod-Puigcercós amb la seva pueril idea d’una Espanya plurinacional, ens podran treure d’aquesta via morta que és Espanya per a Catalunya, a la qual hem arribat després de 30 anys de fer un camí equivocat. Les estratègies de país d’en Pujol, d’en Mas, d’en Maragall, d’en Carod-Puigcercós, han estat i són errònies, i per tant els resultats (situació de la llengua, coneixement de la pròpia història, infraestructures, economia, serveis, pensions, etc.) han estat nefastos, tot i que eren perfectament previsibles ja que la història prèvia a la dictadura franquista ho havia deixat ben clar.

Els esclaus incapaços de trencar amb l’amo que els sotmet sempre busquen la manera de conviure-hi de la forma més còmoda possible per a ells. Per això els nostres líders polítics han realitzat polítiques tan absurdes i negatives per al futur de Catalunya com “col·laborar a la governabilitat d’Espanya” mentre tots els governs espanyols ens robaven i ens roben descaradament els nostres impostos; “fer pedagogia a Espanya” mentre Espanya ens insultava i ens insulta a la cara; “construir una Espanya federal o plurinacional” mentre Espanya té clar que Espanya és una i que ja està construïda de fa segles, etc. Que ningú es sorprengui de perquè som on som, i és ben senzill identificar-ne la causa (una estratègia de país equivocada) i els responsables (els nostres líders polítics). Mentre no corregim l’estratègia de país i dirigim el nostre rumb cap a la consecució d’un Estat Català seguirem anant pel pedregar fins a esdevenir una trista i pobra regió espanyola. És senzillament els que els passa a les colònies que no s'alliberen a temps. No hi cap altra alternativa, no feu cas dels bruixots de la política que han dirigit i dirigeixen aquest país fent-nos creure que l’entesa amb Espanya és possible.

Per això és important que comencem a preparar de debò el que cal fer quan arribem properament al final del camí (Article “Estem arribant al final”), quan el finançament sigui el gran peix al cove que ens voldran encolomar (Article “Espanya rebentarà pels diners”) i la sentència del Constitucional sigui la darrera humiliació que ens faran, això sí, disfressada de justícia a “l’espanyola”. Quan els propers mesos arribem al final del fracàs de l'encaix de Catalunya a Espanya els nostres polítics no sabran què fer, no sabran com resoldre aquest cul de sac. Però coneixent-los com els coneixem, el que sí sabran fer molt bé és eludir la seva responsabilitat i passar la pilota al poble. Uns diuen que si caldrà fer un nou referèndum sobre l'Estatut, els altres que si caldrà treure la gent al carrer. Tot menys actuar com a autèntics líders polítics que encaren les situacions complexes.

En conseqüència, l’única solució possible és rellevar, substituir la nostra classe política. Per covards, venuts o incompetents, o tot alhora, i que cadascú apliqui els qualificatius que consideri oportuns als nostres dirigents polítics. I qui vulgui defensar-los amb excuses del tipus "no podien fer una altra cosa", "van fer el que van poder", doncs allà ell i la seva candidesa política. Que ningú al nostre país sigui tan ingenu de pensar que se'ls pot pressionar, d’esperar cap canvi de rumb, cap canvi d’estratègia de país per part d’aquells que aquests darrers 30 anys han callat el robatori d’impostos que patíem (i encara tenen la cara dura de dir-ne dèficit fiscal), han tolerat la marginació sistemàtica de la nostra llengua en molts àmbits, han estat incapaços d’ensenyar la nostra història a les nostres escoles, han permès que els nostres jubilats cobrin pensions de misèria, han permès que al nostre país les infraestructures gairebé es podreixin, etc., etc., etc. L'única manera de començar a redreçar la nostra nació és fent saltar els nostres representants polítics de les seves còmodes poltrones, que algú amenaci democràticament el seu status i les seves prebendes.

Algú pot pensar que exagero. Tot depèn de si la situació del nostre país la mirem amb els ulls dels esclaus que ens han governat i ens governen -que ells sí que tenen molt a perdre amb la nostra independència i per això amaguen l'ou als catalans- o la mirem amb els ulls dels homes i dones lliures que creiem en les possibilitats del nostre país i en el potencial de la nostra gent essent senzillament catalans, que traduït per a qui pateixi esquizofrènia identitària vol dir sense ser espanyols ni francesos, sense haver de pertànyer a Espanya ni a França, només a l'Estat Català.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
27 de desembre del 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Benvolguts, benvolgudes compatriotes:

Avançant-se al col·lapse institucional i de finançament que es produirà els propers mesos a Catalunya com a conseqüència de la darrera etapa del ja fracassat procés estatutari, que no és més que el fracàs del darrer intent forassenyat i políticament infantil d’encaixar Catalunya a Espanya que es va iniciar fa uns trenta anys, diverses entitats del país, entre elles Catalunya Acció, amb la responsabilitat de començar a dibuixar el futur de la nostra Nació, convoquen els catalans el proper divendres 5 de desembre a la Plaça Sant Jaume de Barcelona a les 19h a una CONCENTRACIÓ "PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA". Durant la concentració es llegirà la DECLARACIÓ "PER UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA" que sortirà publicada el dimecres 3 de desembre al diari Avui.

El dissabte 6 de desembre a les 18h a la Sala d’actes del Casal d’Europa de Berga, Catalunya Acció organitza l’acte “Per una nova Constitució Catalana” que comptarà amb dos conferenciants. En primer lloc el Sr. Jaume Renyer, militant d’ERC, membre del corrent crític Reagrupament Independentista i President del FOCDA (Fòrum Català per l’Autodeterminació). En segon lloc intervindrà el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.

Recomanem el següent llibre: “La Constitució catalana de l’Havana” per Joan M. Ferran Oliva de l’editorial Pagès Editors. És un llibre molt pedagògic, ben estructurat, de lectura senzilla i que qualsevol català que vulgui comprendre mínimament el futur proper que se’ns acosta ha d’haver llegit.

Us esperem a tots a la plaça Sant Jaume.
La victòria és nostra.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Catalunya, 3 de desembre del 2008

Anunci publicat al diari Avui (3 de desembre del 2008)
Declaració "Per una nova Constitució Catalana" (pdf)

Després de molts anys de fer comèdia, d'amagar ineptituds i covardies i de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d'en Maragall, l'Espanya plurinacional d'en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de Catalunya com l'anomenen els pobres d'esperit que tenim al capdavant del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes com en Jordi Porta d'Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se'n però arriba un dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem "perplexos" segons els nostres "entesos", però seria més profitós que els nostres "entesos" es mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat d'anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d'independència. Al final no ho han pogut evitar i n'han publicat mitja dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en pugui treure l'aigua clara. Tot i així el govern espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on s'equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que s'està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible. Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada dia (19.000 MEUR l'any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que l'interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s'han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest diners o se'ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa) dissimular l'espoliació que venim patint fent creure als catalans com a gran gesta nacional que érem la "locomotora d'Espanya" i que érem més espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè ells no volen trencar amb Espanya. Dit d'una altra manera: Espanya, per la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva d'avançar-hi.

Que ningú dubti que els lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament que es pacti serà "el millor finançament que mai ha tingut Catalunya". De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou Estatut després d'escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU, els escolanets d'Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que van fer plegadets amb l'Estatut. És el joc de sempre que tants "dignes" periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que s'empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que anomenen la "sociovergència".

Pensar que Catalunya es pot desenvolupar dins d'Espanya és d'irresponsables i temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant sotmesos a Espanya que s'ho faci mirar perquè té un problema greu d'enteniment. Espanya s'està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Espanya
El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional dels catalans després de més de 300 anys d’ocupació, inclosos els 40 d’una dictadura ferotge i genocida i els 30 d’una falsa democràcia fonamentada en la impunitat dels vencedors i en el silenci i l’oblit ignominiós dels vençuts que la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions polítiques i militars de primer nivell.


El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord, es troben en un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d’Espanya i les carències dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica. Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.

Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors i engalipadors.

El procés d’independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar un procés sòlid d’independència, els quals és imprescindible que una massa crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a posicions independentistes:

1. El factor polític. El fracàs del procés estatutari, que suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l’adonar-se de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.

2. El factor econòmic. Els individus s’adonen del perjudici econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies, electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre (Catalunya).

La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta sentiment favorable a la nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més, Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera oportunitat que tenia d’assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a la independència i ens ho estan posant en safata. Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten, imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s’en està presentant de treure’ns Espanya de sobre.

Els partits polítics catalans
Els representants polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod, Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims resultats obtinguts en la defensa dels interessos nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE, el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.

Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a “la governabilitat d’Espanya”, havent permès que ens robessin tots els peixos i tots els coves, i rematant la feina en el procés estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de CiU amb el seu lema electoral “Respectaran Catalunya”? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les mateixes actituds i covardies?

I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot d'Esquerra és el “vot de l'exigència i del compromís”, que “hem de ser forts a Madrid”, de fer el cagadubtes amb el referèndum d’un Estatut de pena i de posar l’enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent se n’ha adonat.

S'ha d'anar molt errat políticament, i aquest és el gran fracàs d’en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l’estat actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts catalans. És senzillament el resultat d’un rumb nacional de navegació totalment equivocat.

És dins d’aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s’ha estavellat sense remei.

Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el 33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n’ha perdut 61.000 ara al 2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l’any 2004 fins als 296.000 actuals. ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.

Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de CiU han anat baixant del 1.320.000 de l’any 1995 fins als 935.000 de l’any 2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels 544.000 votants de l’any 2003 fins als 416.000 de l’any 2006. ERC ha perdut 128.000 votants (el 23%) en 4 anys.

I per què aquesta pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: “peix al cove” (quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el projecte de CiU. En Mas s’ha inventat la Casa Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara disfressat de “sobiranisme”- una mica més enllà sense trencar amb Espanya. L’ambigüitat nacional calculada d’en Pujol ha estat el gran factor d’èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja, que cada català hi veia la CDC que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de remuntar electoralment ja que una part molt significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no ho ha fet mai no s’enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el guisat no agradarà ningú.

En el cas d’ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se’ls ha enfonsat la botigueta. Mai s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar que els responsables d’aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus clients, els seus votants, són idiotes i s’ho empassarien tot. Ja en porten 350.000 de perduts, i segueixen restant.

El camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, vulguem o no.

I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d'ERC no són més que formes d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals."

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Altres articles relacionats:
Per què passa tot el que està passant? (10 febrer 2007)
ERC ha mort. Que descansi en pau. (17 març 2008)

Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en un programa de televisió.

ERC tenia la possibilitat de liderar el procés d'independència de Catalunya a partir de la il·lusió que van generar entre els catalans l'any 2003 i amb la possibilitat afegida d'aprofitar el procés estatutari com a motor propulsor. Tenien totes les forces necessàries per a encarar la batalla: diputats, alcaldes, regidors, militants, simpatitzants, gent il·lusionada, finançament, presència mediàtica. El resultat ha estat que en poc més de quatre anys en Carod i en Puigcercós han acabat portant l'actual ERC a la mort política. Se l'han carregada. Un desastre electoral d'aquestes dimensions no hi ha déu que el remunti, ni en Carretero que és metge i té credibilitat. Pitjor encara, com que en Carod i en Puigcercós, els dos màxims responsables de la desfeta, no han dimitit i s'embrancaran en una lluita per un lideratge entre fracassats, el cadàver d'ERC s'anirà descomponent.

Bé, de fet ja no era ERC, era ESC (Esquerra Socialista de Catalunya) i per això han perdut 355.000 vots d'una sola tacada (una pèrdua del 54% respecte les eleccions espanyoles del 2004). Un avís important ja el van tenir quan a les darreres eleccions autonòmiques del 2006 van perdre 128.000 vots (una pèrdua del 23% respecte les autonòmiques del 2003). Aleshores en Carod, com a bon venedor de fum i per a despistar la gent de bona fe, va dir que Esquerra estava patint una crisi de creixement. Suposo que seguint la seva lògica tergiversadora ara hauria de dir que ERC està "consolidant el creixement", a la baixa, és clar. S'imaginen on seria un Director Comercial amb un resultats com aquests?

El fracàs es va començar a covar el dia que van fer president un botifler salvaespanyes com en Maragall, i la desfeta ja era irreversible el dia que van repetir la jugada amb un espanyol com en Montilla, un lacai del PSOE. Entremig, en Carod i en Puigcercós han anat renunciant i desdibuixant els continguts nacionals pels quals els van votar tants catalans l'any 2003. Recordem quan en Carod parlava de despolititzar la llengua i de que calia reconèixer el castellà com a element estructural de la societat catalana; el seu concepte de "sobiranisme de pluja fina" com a eufemisme de la seva renúncia a treballar de forma clara i determinada per la independència; el suport incondicional d'en Puigcercós a en Zapatero aprovant els pressupostos del PSOE a canvi de res d'important per als catalans o el paperot que van fer els líders d'ERC sobre l'aprovació de l'Estatut: sí, potser, ja ho veurem, vols dir?, no ho sé, potser no, i finalment no.

Afortunadament, molts independentistes només han tardat quatre anys i escaig a descobrir aquesta estafa, i això per al futur del nostre país evidentment és una bona notícia. No vull ni pensar en les conseqüències si aquesta comèdia hagués durat 23 anys. Per sort, en Carod no és tan hàbil com en Pujol ni els catalans es mamen tant el dit com a l'època Pujol. En Carod i en Puigcercós amb les seves paraules, amb les seves accions i amb la seva actitud s'han quedat sense credibilitat i han perdut tota la confiança. Doncs bon vent i barca nova.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
17 març 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Altres articles relacionats: El fracàs d'una estratègia ingènua (13 maig 2006) Catalonia Circus (7 gener 2007)

El Sr. Josep Maria Cuní sembla que tingui una especial aversió a dir l'hora en català en el seu programa, vaja, de fet mai la diu en català, mai la diu parlant en quarts. Sempre li sentireu dir les 8 i 22, les 9 i 33. No entraré a discutir si hi ha formes més senzilles d'expressar l'hora que utilitzant els quarts, ja que per la mateixa lògica argumental em podria carregar sense cap problema, i no em costaria gaire, aspectes sintàctics o ortogràfics de la llengua catalana només pel fet de fer-les més senzilles per a qui la parla o l'escriu. El més lamentable d'aquesta actitud és que el Sr. Cuní amb el seu exemple està privant que molta gent pugui aprendre i acostumar-se a dir i entendre les hores en català.

El Sr. Cuní també sap perfectament que la televisió, i més un programa diari i llarg com el seu, és avui dia la màquina més poderosa de transmissió de valors, actituds, opinions i hàbits. Parlant d'hàbits, i de la potència que tenen els programes i presentadors de televisió a l'hora d'inocular-los entre la societat, un dels pitjors hàbits que s'ha estès a TV3 des de fa uns quants anys és el d'entrevistar en castellà a gent que no entén el català. Molts catalans recordaran que fa anys en aquests casos l'entrevistador mantenia el català i a l'entrevistat se li feia la traducció simultània. Aquest hàbit, que també tenen altres destacats presentadors de TV3, té dos efectes molt perversos i perniciosos:

• El primer efecte és el d'una falsa normalitat en l'ús del català i el castellà (llengua imposada als catalans). Quan algú no entén el català se li parla en castellà perquè els catalans ja entenem el castellà i a més és oficial a la colònia. Molt democràtic, oi Sr. Cuní, a vostè que tant li agrada omplir-se la boca amb la paraula democràcia quan parla d'Espanya? Recorda la frase d'en Tàcit que deia que "la marca de l'esclau és la de parlar la llengua del seu senyor"? Doncs això és el que vostè fa quan vénen els seus senyors de Madrid (ministres, actors, escriptors), i gràcies al seu exemple i als seus hàbits s'està imposant com a normalitat el que realment és una imposició d'una llengua. Després només cal minoritzar i desprestigiar el català i finalment els catalans el deixen de parlar perquè en la seva vida quotidiana no hi ha déu que els entengui ni quan volen comprar el pa o els macarrons.
  
• El segon efecte és que gràcies a presentadors com vostè que utilitzen el castellà a dojo els catalans de la Catalunya del Nord que intenten aprendre o millorar el seu català veient TV3 estan aprenent el castellà per collons. Ja n'és conscient vostè d'això? Parli amb aquests catalans i veurà la gràcia que els fa haver d'aprendre una segona llengua imposada (la primera imposada és el francès) veient la pròpia televisió pública dels catalans de la Catalunya Central.

Sr. Cuní, a vostè i a molts com vostè, esclaus destacats i distingits de la colònia, filosocialistes de pro, Espanya els estarà eternament agraïda. Per què han de venir des de Madrid a rematar la colonització de la nació catalana si directament ens estem espanyolitzant (en pensament i llengua) des de la pròpia televisió pública dels catalans i pagada pels catalans? Vol més servitud i vergonya nacional?

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
19 de febrer del 2008, Barcelona (El Barcelonès)