ERC tenia la possibilitat de liderar el procés d'independència de Catalunya a partir de la il·lusió que van generar entre els catalans l'any 2003 i amb la possibilitat afegida d'aprofitar el procés estatutari com a motor propulsor. Tenien totes les forces necessàries per a encarar la batalla: diputats, alcaldes, regidors, militants, simpatitzants, gent il·lusionada, finançament, presència mediàtica. El resultat ha estat que en poc més de quatre anys en Carod i en Puigcercós han acabat portant l'actual ERC a la mort política. Se l'han carregada. Un desastre electoral d'aquestes dimensions no hi ha déu que el remunti, ni en Carretero que és metge i té credibilitat. Pitjor encara, com que en Carod i en Puigcercós, els dos màxims responsables de la desfeta, no han dimitit i s'embrancaran en una lluita per un lideratge entre fracassats, el cadàver d'ERC s'anirà descomponent.

Bé, de fet ja no era ERC, era ESC (Esquerra Socialista de Catalunya) i per això han perdut 355.000 vots d'una sola tacada (una pèrdua del 54% respecte les eleccions espanyoles del 2004). Un avís important ja el van tenir quan a les darreres eleccions autonòmiques del 2006 van perdre 128.000 vots (una pèrdua del 23% respecte les autonòmiques del 2003). Aleshores en Carod, com a bon venedor de fum i per a despistar la gent de bona fe, va dir que Esquerra estava patint una crisi de creixement. Suposo que seguint la seva lògica tergiversadora ara hauria de dir que ERC està "consolidant el creixement", a la baixa, és clar. S'imaginen on seria un Director Comercial amb un resultats com aquests?

El fracàs es va començar a covar el dia que van fer president un botifler salvaespanyes com en Maragall, i la desfeta ja era irreversible el dia que van repetir la jugada amb un espanyol com en Montilla, un lacai del PSOE. Entremig, en Carod i en Puigcercós han anat renunciant i desdibuixant els continguts nacionals pels quals els van votar tants catalans l'any 2003. Recordem quan en Carod parlava de despolititzar la llengua i de que calia reconèixer el castellà com a element estructural de la societat catalana; el seu concepte de "sobiranisme de pluja fina" com a eufemisme de la seva renúncia a treballar de forma clara i determinada per la independència; el suport incondicional d'en Puigcercós a en Zapatero aprovant els pressupostos del PSOE a canvi de res d'important per als catalans o el paperot que van fer els líders d'ERC sobre l'aprovació de l'Estatut: sí, potser, ja ho veurem, vols dir?, no ho sé, potser no, i finalment no.

Afortunadament, molts independentistes només han tardat quatre anys i escaig a descobrir aquesta estafa, i això per al futur del nostre país evidentment és una bona notícia. No vull ni pensar en les conseqüències si aquesta comèdia hagués durat 23 anys. Per sort, en Carod no és tan hàbil com en Pujol ni els catalans es mamen tant el dit com a l'època Pujol. En Carod i en Puigcercós amb les seves paraules, amb les seves accions i amb la seva actitud s'han quedat sense credibilitat i han perdut tota la confiança. Doncs bon vent i barca nova.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
17 març 2008, Barcelona (El Barcelonès)

Altres articles relacionats: El fracàs d'una estratègia ingènua (13 maig 2006) Catalonia Circus (7 gener 2007)