El dijous 25 de gener del 2007, el Director General de Catalunya Acció, el Sr. Josep Castany, va participar en el programa "Temps d'oci" de Ràdio Estel, presentat per Jaume Puigagut.

Temes tractats:

A. La llengua catalana · Amb el nou Estatut han aturat el tema nació, el tema finançament i ara volen aturar el tema llengua. · Sociolingüísticament no existeixen pobles bilingües. · Les reaccions de CiU i d'ERC (despolititzar la llengua?). · Cal diferenciar entre els catalans nacionalment catalans i els catalans de veïnatge que són nacionalment espanyols. · Carod-Rovira proposa en comissió al Parlament: "(....) el reconeixement del castellà com a element estructural de la societat catalana". · El cas del fiscal Mena proposat com a català de l'any.

B. El TGV i la Sagrada Família. · La Sagrada Família: el temple de Catalunya i Patrimoni de la Humanitat. · No volen que acabem la Sagrada Família. Acabar-la suposaria completar el país. Gaudí independentista. · És necessari que el TGV passi tocant la Sagrada Família? El problema de rodalies de Barcelona i els pegats dels nostres polítics. · Un pla de futur: el TGV pel carrer Aragó, Glòries com a estació central de Barcelona i la reforma de rodalies.

Per a escoltar el col·loqui (28 min) directament des d'Internet cliqueu aquí mateix.
Per a baixar-vos el fitxer de veu (28 min, 6 MB) cliqueu aquí mateix.

Paraules incorrectes usades durant la intervenció i les seves correccions:
espoli: espoliació
"està txalat": s'ha trastocat, s'ha guillat
parxe: pegat, pegot
xapussa: potineria, manyuclada

Amb el nou Estatut el govern espanyol ha neutralitzat de cop dos aspectes importants per als catalans que confiaven a trobar una vida plàcida i harmònica intentant encaixar per enèsima vegada dins l'Estat espanyol (quanta ingenuïtat política!) plurinacional (i quin poc sentit comú!): el reconeixement com a nació i un finançament "més just". Vaja, que aquells catalans per als quals ésser català és la seva forma d'ésser espanyols esperaven que se'ls reconegués aquesta peculiaritat i que des de l'imperi els caiguessin una mica més de calerons (no sigui que l'amo de Madrid s'emprenyi si denuncien un saqueig sistemàtic de 15.000 MEUR cada any). I el millor de tot plegat és que això Espanya ho ha aconseguit, com sempre, amb la complicitat dels de casa. Seguint amb la millor tradició d'en Jordi Pujol de salvar el cul als governs de Madrid durant 23 anys (ell en deia col·laborar a la governabilitat de l'Estat), el seu fill polític, l'Artur Mas, deia fa una setmana en una entrevista a la televisió quan li preguntaven si es sentia traït per Zapatero: "Home, traït no, perquè no hi havia cap pacte. Però decebut sí, perquè CiU vam desencallar l'Estatut". Traduït per a qui no ho entengui: que esperava que en Zapatero li tornés el favor per haver-li tret les castanyes del foc. Encara hi ha catalans que dubten per a qui treballen els regionalistes i qui és el seu amo. Cal recordar a qui eren lleials els nobles de la pel·licula Braveheart o cal recordar el mateix trist final d'en Cambó com a finançador i col·laborador del dictador Franco?

Però no tot s'acaba aquí. Encara hi ha més pallassos en el circ de la política catalana. Resulta que a aquest esport de salvar el cul als governants espanyols també s’hi han aficionat des del 2003 i amb especial dedicació en Carod i en Puigcercós, uns independentistes de saló que sembla que vulguin superar el mateix Jordi Pujol en aquest vergonyós esport. Sí, home, aquells que van enredar a mig país amb aquell innovador plantejament del “pas intermedi cap a la independència”, que traduït en llenguatge popular vol dir “pas intermedi cap a la menjadora definitiva”. Aquest parell de grans patriotes col·loquen primer de president a en Maragall, un espanyolista que va canviar la bandera i l'escut de la ciutat de Barcelona per a desnacionalitzar-los que és conegut per la saviesa popular com “el tocacampanes”, i per a rematar el seu pas intermedi ara ens engalten en Montilla de president, un membre de l’executiva del PSOE que diu que els drets històrics dels catalans no existeixen. Ben bé que en Carod i en Puigcercós s'han proposat aspirar a la medalla d’or del despropòsit i la renúncia nacionals. Explico tot això perquè entenguin que a Madrid tenen perfectament calats els nostres polítics nacionalistes/independentistes abans d’agafar el pont aeri.

Un cop han pogut constatar amb el nou Estatut el nivell assolit en la defensa dels interessos dels catalans per part dels líders de CiU i d’ERC, que ningú s’estranyi que ara ens vulguin colar la tercera hora de castellà. Dit d’una altra manera: aturat el tema nació, aturat el tema finançament, ara toca anar aturant lentament el tema llengua que és el més delicat, i això “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” com deia el malparit Felip V que a l’infern es rosteixi. Bé, i com han reaccionat els nostres líders polítics a aquesta tercera hora de castellà? Els líders de CiU com sempre: fent escarafalls, aixecant la bandereta del país i posant-se la barretina identitària. Després de fer el préssec a Madrid durant 23 anys -els resultats obtinguts així ho certifiquen- sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa, ara es volen reinventar a ells mateixos com la “casa gran del catalanisme”, un invent de fa més de 100 anys i que sempre ha fracassat. Vull dir, que molt soroll, molta cridòria i a l’hora de la veritat, quan cal defensar els interessos dels catalans, siguin econòmics o nacionals, res de res. I un bon exemple d'això també el tenim en el finançament que es va negociar amb el nou Estatut -les xifres no enganyen- que en qualsevol empresa decent hauria suposat l'acomiadament immediat del responsable d'un resultat tan llastimós.

Mentrestant, en Carod des del seu departament d’I+D polític ens sorprèn amb la seva darrera innovació en el camp del pensament polític. Ara ens surt amb que “cal despolititzar la llengua per tal que la llengua catalana no sigui només la llengua dels catalanistes sinó de tots els catalans". O sigui, som una trista colònia d’Espanya en procés d'assimilació (llengua inclosa) on hi ha catalans que el seu país és Catalunya (són nacionalment catalans) i catalans que el seu país és Espanya (són catalans de veïnatge però nacionalment espanyols), i ara resulta que hem de despolititzar la llengua que és un element continu d'agressió i conflicte per part d'Espanya? Ens ha confós en Carod amb un ramat d'idiotes ignorants i es pensa que el poble català no veu en el rerefons d'aquesta idea una nova renúncia? Ni els estats més poderosos, més consolidats, renuncien a protegir, defensar i promocionar la seva llengua amb totes les eines al seu abast perquè guanyi parlants i àmbits d'influència, i nosaltres, que devem ser més espavilats que ningú despolititzarem la llengua. Genial. Per què no encara el problema de debò i explica als catalans (en Carod és lingüista i ho sap) que no hi ha pobles bilingües, i que aquest dòcil i convivencial "bilingüisme" és només un pas intermedi cap a la desaparició de la llengua que es va minoritzant? Sr. Carod, vostè quins interessos defensa? De qui cobra el sou? Ni el mateix Jordi Pujol, el Gran Mestre de l'Orde dels Regionalistes, s’atreviria a plantejar un concepte com aquest. El que fa en Carod és molt evident. Substitueix el problema nacional que té al davant (en aquest cas la llengua), que no és capaç, ni vol, encarar i resoldre com a bon regionalista (ser independentista significa voler trencar amb Espanya), creant un nou concepte polític que sembli el resultat d'una reflexió profunda (despolititzar la llengua) i que desviï l’atenció de la qüestió principal: que vistos els resultats és un inútil defensant els interessos dels catalans, sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa. I a més en tenim un altre exemple recent. Des que és al nou govern ha renunciat a defensar els aspectes nacionals, identitaris en podríem dir, dels catalans. Com a contrapartida i per a desviar l'atenció ha reinventat el concepte de "patriotisme social". És a dir, renuncia a defensar els interessos nacionals dels catalans per a centrar-se en polítiques socials. Però en aquest nou invent falla una petita peça. Amb quins diners pensa aplicar les polítiques socials de les quals s'omple tant la boca? Amb els 15.000 MEUR anuals que s'ha quedat el govern de Madrid gràcies al seu suport incondicional durant 3 anys? Això ja ho ha fet en Jordi Pujol durant 23 anys. Vostè el vol superar Sr. Carod Rovira? A qui volen enganyar?

El problema dels catalans no el tenim a Madrid. El tenim a casa i hem de començar a posar ordre. Hem de començar a triar el gra de la palla, a separar els patriotes dels botiflers, encaixistes i venuts, a distingir els bufons de la cort de la gent que realment creu en el futur del nostre país. O ens espanyolitzem o ens independitzem. O adoptem el castellà definitivament o construïm un Estat propi on el català sigui l'única llengua oficial. Catalanismes, nacionalismes pujolians, sobiranismes carodians i pluges fines no són més que invents d'uns encaixistes acomodats a la poltrona per a entretenir els catalans de bona fe, els nacionalment catalans perquè no hi hagi dubte, que en són molts, i molts ja s'han començat a despertar, i encara més important, a emprenyar-se davant de tanta estafa i claudicació nacionals. Com diu l'Albert Ubach de Sant Cugat referint-se al moment actual que vivim els catalans: "Els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells." Doncs som-hi que tenim molta feina per endavant si ens volem treure Espanya de sobre abans no ens quedem sense sang i sense ànima.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
7 gener 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Segons informa el diari Avui l'1/juliol/2006, el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Rouco Varela, ha enviat una carta als sacerdots de la seva diòcesi on demanava que "es faci oració pública i es resi per Espanya" a totes les misses. El cardenal Rouco va ser un dels impulsors d'una declaració a favor de la unitat d'Espanya en l'última assemblea plenària dels bisbes. Els bisbes espanyols estan preocupats per la unitat de la seva "una, grande y libre" pàtria i han debatut si la unitat d'Espanya "tenia implicacions morals" a més de polítiques.

El dictador Franco també n'estava de preocupat per la unitat d'Espanya i ja sabem en quin infern va acabar la cosa per als catalans (inclòs un President executat) i els anys que va durar, i aquests venedors de l'eternitat encara és hora que condemnin el règim franquista. Amb la mala bava que destil·len en Rouco Varela i els seus seguidors potser els haurem d'exigir respecte i recordar-los que la seva feina s'ha de limitar a atendre els afers celestials dels seus fidels i a repartir hòsties els diumenges durant la litúrgia.

Després de beneir règims dictatorials i canons encara no han après quin és el seu lloc en una societat moderna i llegida. D'altra banda convindria que l'Església Catalana s'independitzés d'aquests troglodites socials i que Unió Democràtica i l'encaixista Duran i Lleida els responguessin adequadament. Més que res perquè qui no denuncia la injustícia i la infàmia n'acaba essent còmplice pel seu silenci.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
6 juliol 2006, Barcelona (El Barcelonès)

ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén tot el poble, a ERC l'han engegat escales avall de Palau d'una tremenda puntada de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de la seva tomba política. El tripartit es va acabar el dia en que l'ego d'en Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima consciència política de quina era la força real d'ERC davant de dues potents organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en comencen a moure els fils.

Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al govern del Principat després de 23 anys governant l'esperit d'en Francesc Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui entrava a governar de la mà d'ERC era la maquinària socialista que vés per on també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D'un partit que és capaç de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què és l'anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és catalanista? De la mà dels estrategues d'ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que podríem definir-lo com una mescla d'il·luminats salvaespanyes (Pasqual Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no es descontroli (Montilles, Corbachos i d'altres varietats). És important que tinguem clar qui és el PSCSOE perquè entendrem moltes de les coses que li han passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat. El PSCSOE catalanista i d'esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria Catalunya dins d'Espanya. Sempre defensa els interessos d'Espanya, igual que el PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia dolent (el PP).

Els líders d'ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE). Però el més greu va ser la gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat, de confiar –perquè els líders d'ERC realment s'ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la redacció i aprovació del nou Estatut. S'ha de ser molt babau i irresponsable per a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española” pel que fa als interessos dels catalans. Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb la mateixa espoliació fiscal. I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006 en plena negociació del finançament de l'Estatut , quan en el moment d'aprovar els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va fer res. I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència.

El PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l'Alfonso Guerra mofant-se de les retallades a l'Estatut –de fet no m'estranya veient el galdós paper que ha fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons catalanets i d'esquerra encara donant suport al PSOE que diuen que és d'esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una proposta d'Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d'una colònia que seguirà finançant el futur d'Espanya i especialment el de la seva capital Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap de la tribu independentista parlava d'independència. Com a molt quan en Carod agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant, és a dir, confús).

Ja feia massa temps que els líders d'ERC estaven fent massa equilibris a la corda fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom (allò de l'equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha estat considerable. En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d'en Jordi Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d'els interessos del PSOE, dels interessos del govern espanyol i de la pressió d'uns grups econòmics. La direcció d'ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S'han cregut més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la politiqueria colonial–una altra cosa és fer política d'Estat- i n'han quedat fora de joc temporalment i ben escaldats. Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb l'Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d'independentisme. Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament. Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals d'ERC. Els líders de CiU ja sabem que aposten per l'encaix regionalista amb Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa 100 anys, i no en podem esperar res d'ells que ajudi a la veritable reconstrucció nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és un joc molt perillós i hem d'anar molt amb compte (només cal veure els noticiaris de TV3).

ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per primer cop la paraula independència es podria sentir al nostre Parlament. Però la gestió d'aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que es va generar. S'imaginen vistos els resultats quin seria ara l'escenari polític, la credibilitat que hauria guanyat ERC, si s'hagués quedat a l'oposició actuant com a partit de país amb autèntic sentit d'Estat i defensant -sense compromisos amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es replantejaven de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya? A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans interessats en aquest projecte –siguin simpatitzants o militants de CiU, d'ERC o diguin fàstics d'ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els comentem que el procés d'independència s'ha d'empènyer, s'ha de moure en paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments, associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d'aquest procés. D'aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests dos anys) i d'aquí la crítica als actuals líders d'ERC. Al final i pels pèls, les bases d'ERC han mantingut una certa dignitat nacional i han posat la direcció d'ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només falta que acabin la feina i facin fora l'actual direcció per incompetents. Ja han demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic.

El procés d'independència d'un país no és un joc de nens perquè els líders d'ERC vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com és i com actua l'enemic, ni el botifler que te l'acabarà clavant per l'esquena amb un somriure d'orella a orella, ni quines són les pròpies forces i el moment d'usar-les, ni es té present la gestió de les relacions internacionals com a factor determinant en tot el procés. ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d'Estat, independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés d'independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca, o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda als catalans ni a Catalunya. Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l'espoliació econòmica i nacional que patim.

Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa d'Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els homes i dones d'ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar l'esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans tinguem un futur digne i pròsper.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
13 maig 2006, Barcelona (El Barcelonès)

Les declaracions del tinent general espanyol José Mena Aguado, aquest col·leccionista de medalles del sempre i eternament cutre exèrcit espanyol, han provocat un ensurt important entre molts catalans que de bona fe han estat vivint, i molts encara viuen , dins la bombolla de Pujolàndia. Per a molts catalans el despertar del somni de l'encaix a Espanya està essent desconcertant, traumàtic, i no entenen què està passant. Més val que es rentin la cara amb aigua ben freda perquè tornaran a venir bastonades si no ens avancem als esdeveniments. Per això ha nascut el projecte de Catalunya Acció, i una de les claus fonamentals del Pla Independència 2014 és el correcte moviment de les relacions internacionals. El general Mena va llegir en veu alta allò que està escrit en la Constitució Franco-Borbònica d'Espanya. Tècnicament se'n diu terrorisme d'Estat però quan se li dona cos legal se'n diu protegir l'ordre constitucional . És el que passa quan mort el dictador en lloc de fer justícia s'opta per l'oblit. Vostès, Sr. Jordi Pujol, Sr. Miquel Roca i tots els altres que hi eren i que es senten tan orgullosos de la feina feta encaixant-nos a Espanya, m'entenen oi? Ara haurem de treure les castanyes del foc que vostès no van saber treure per interès o per por, tant li fa.

Els conflictes nacionals no resolts tornen a ressorgir passat el temps. Això és gairebé una llei històrica. I els nostres prohoms de la política encaixista, escandalitzats per les declaracions, només han sabut demanar-ne el cessament del general, en lloc d'exigir l'eliminació de l'article 8 de la Constitució Espanyola per dignitat humana. Almenys, un altre troglodita de la democràcia, Francisco José Hernando, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribual Suprem, que va dir que aprendria la llengua catalana per creixement personal igual que podria aprendre sevillanes, ha rebut una digna resposta per part d'Alfons López Tena, vocal del CGPJ que ha presentat una proposta de reprovació i que tem que pugui rebre represàlies a nivell professional. El darrer troglodita de la democràcia -dic troglodita perquè aquesta gent desconeix els principis bàsics d'una democràcia- és el ministre Solbes. Recentment ell solet ha impedit que es publiqui un estudi sobre les balances fiscals per part d'una comissió que ell mateix va engegar.

Però el més greu és que davant de tanta presa de pèl ERC hagi aprovat els pressupostos del govern espanyol per al 2006 i que en Puigcercós li hagi dit a Zapatero que " encara que no surti l'Estatut ERC seguirà donant suport al govern del PSOE perquè l'alternativa és el PP " . Al "Braveheart" d'ERC -així anomenaven Puigcercós dins d'ERC- ja no li queda gaire "Brave" des que respira els aires de Madrid. Evidentment el nostre enemic és Espanya, però el nostre problema per a assolir la independència i per tant un futur digne i pròsper és la mediocritat, poca dignitat i renúncia continuada dels líders (no pas les bases) de la nostra classe política, des dels regionalistes de CiU fins els independentistes temporalment encaixistes d'ERC . Amb les actuals negociacions de l'Estatut Colonial ens volen fer veure que estan fent una feina de gran trascendència. Senyors diputats, vejam si s'espavilen una mica i es posen les piles, que el finançament del nou Estatut els bascos fa 25 anys que el tenen. Valdria la pena que els nostres diputats aprofitessin el pont aeri per a llegir-se l'article de l'Aida Palau "Independència ja!", una estudiant de biologia del Pla d'Urgell. Potser així agafarien una mica de coratge i dignitat per a negociar amb els espanyols.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

El ministre Solbes, amb la seva proposta de finançament ha engegat una bona guitza -per no dir directament una escopinada- als morros dels polítics encaixistes catalans, promotors i defensors tots ells del nou Estatut Colonial. Gairebé van quedar en estat de shock quan la van conèixer. I ells que es pensaven que tenien alguna força perquè la proposta d'Estatut la van aprovar el 90% dels diputats. Sí, el 90% dels diputats, però del parlament d'una colónia i sense sobirania. En Solbes, com a bon espanyol, ha deixat clar qui mana. Fixant la seva proposta com a base de negociació -a anys llum de la del Parlament català- ha deixat ben clar quin és el poder d'un ministre espanyol i el poder de tot un Parlament de la colònia catalana. I a més ho ha fet sense esternudar.

Els nostres polítics han descobert que la relació entre Catalunya i Espanya no és de tu a tu -quina ingenuïtat- sinó d'amo i esclau, perquè uns treballen, callen i paguen (els catalans) i els altres manen i fan (autopistes, TGVs, aeroports, etc.). Ja els està bé per mesells. Els nostres polítics van demanant un millor finançament per Catalunya quan el que haurien d'exigir és que s'aturés el robatori (ells en diuen dèficit fiscal) de 40 MEUR diaris que patim al Principat (52 MEUR als Països Catalans ). Es pensen que defensen els interessos dels catalans fent la pedagogia dels covards quan no passen d'ésser un tristos pidolaires de les seves pròpies poltrones. Des de Catalunya Acció no pararem de posar en evidència totes aquelles actituds que no suposin una ferma defensa de la nostra dignitat i dels nostres interessos com a catalans. Ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
10 gener 2006, Barcelona (El Barcelonès)

Ahir, 15 de novembre, apareixia el Sr. Puigcercós (ERC) ben flamant i satisfet al telenotícies perquè havia aconseguit pactar amb el Sr. Rubalcaba (PSOE) la creació d'un fons per al rescat dels peatges catalans. Caldrà llegir l'acord per a conèixer-ne els detalls –quantitat anual que s'hi posarà i temps que tardarà a omplir-se aquest fons- que ja sabem com les gasten els espanyols quan pacten amb els catalans encaixistes que “tienden la mano a las izquierdas españolas” com va dir el mateix Puigcercós.

De tota manera el que més ha satisfet el Sr. Puigcercós és que aquest fons de rescat es crearà a partir de diners de l'Estat. El que sembla que oblidi el Sr. Puigcercós és que una part important dels fons estatals es nodreixen de l'espoliació que patim els catalans (40 MEUR cada dia només al Principat). A tall d'exemple, rescatar tot el peatge de Mollet valdria 36 MEUR, és a dir, amb 1 dia d'espoliació a Catalunya tindríem rescatat el peatge. Per què no ens explica això també el Sr. Puigcercós quan surt pel telenotícies? Ah, per cert Sr. Puigcercós. Mentre vostè negociava engrunes amb el Sr. Rubalcaba -igual que ha fet CiU durant molts anys-, el President del govern espanyol al qual ERC dóna estabilitat –igual que ha fet CiU durant molts anys-, estava inaugurant el TGV Madrid-Toledo. S'imagina Sr. Puigcercós de quina mamella han sortit els diners per a finançar aquest TGV?

L'article “L'esquerda irreversible a tot el país” és un excel·lent complement de l'article “Espanya s'està independitzant de nosaltres amb els nostres diners”, ambdós escrits per en Juan Manuel Rodríguez, Conseller de Catalunya Acció. Els catalans hem de tenir clar que Espanya rebentarà pels diners. La seva pròpia avarícia, concretada en l'espoliació que patim els catalans, ha matat la gallina dels ous d'or. Si seguim mantenint Espanya, Catalunya se'n va econòmicament a can Pistraus en 10 anys, i si volem recuperar el temps perdut i tenir un futur pròsper Catalunya necessita tots els diners que Espanya ens espolia. Aquest cop no hi ha terme mig.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
16 novembre 2005, Barcelona (El Barcelonès)

La proposta de finançament del tripartit per al nou Estatut no concreta ni una sola millora a nivell econòmic. Tots els punts del finançament estan massa oberts, massa indefinits, poc concretats, amb la qual cosa haurem de negociar amb els espanyols tenint ells els nostres diners, i ja sabem com acaben sempre aquestes negociacions. Ja era pobre i gens blindat el finançament que plantejava el tripartit que només faltava que el modifiquessin per a adaptar-lo als criteris del Consell Consultiu. Compte que com s'aprovi el finançament proposat pel tripartit haurem begut oli i després no ens podrem queixar perquè l'haurem aprovat nosaltres mateixos.

A. ESPOLIACIÓ (IMPOSTOS QUE MARXEN I NO TORNEN) QUE PATIM ELS CATALANS PER PERTÀNYER A ESPANYA 1 . ESPOLIACIÓ FISCAL AL PRINCIPAT (any 2002) = 14.730 MEUR = 40 MEUR cada dia = 11,6% del PIB 2. ESPOLIACIÓ FISCAL ALS PAÏSOS CATALANS (any 2002) = 19.750 MEUR = 54 MEUR cada dia = 9,3% del PIB

B. COMPARACIONS: DINERS QUE EUROPA REGALA A ESPANYA PER SER POBRES (FONS DE COHESIÓ) = 6.000 MEUR l'any = 16 MEUR cada dia A. Dèficit fiscal del País Basc amb Espanya = 0 MEUR B. Dèficit fiscal dels lands més rics d'Alemanya = màxim del 4% del seu PIB C. Fer un hospital comarcal costa aproximadament 40 MEUR. D. Fer una llar d'infants per a 60 criatures costa aproximadament 1 MEUR. PRESSUPOST DEPARTAMENTS GENERALITAT 2003 = 16.081 MEUR = 44 MEUR cada dia E. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 5.978 MEUR en Sanitat i Seg. Social. F. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 684 MEUR en Universitats i Recerca. G. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 770 MEUR en Pol. Territorial i Obres Públiques.

C. FINANÇAMENT NOU ESTATUT La proposta de nou finançament del tripartit proposa que passats 10 anys (i això no queda blindat en el redactat de l'Estatut al dia d'avui) el dèficit fiscal es redueixi a la meitat de l'actual , és a dir, que en el millor dels casos i suposant una generositat extrema per part dels governs espanyols que hi hagi en el futur –i ja sabem de quin peu calcen-, Espanya ens seguiria robant 20 MEUR diaris (1 hospital comarcal cada dos dies) quan tota la potència econòmica que és Europa dona 16 MEUR diaris a Espanya. D'això tenen la poca vergonya de dir-ne una proposta potent i ambiciosa i propera al concert econòmic. Bé, doncs ara els catalans ja tenen un altre punt de vista sobre la realitat del nou finançament que proposa el nostre govern format pels psoecialistes del PSC que responen a la veu del seu amo espanyol, els presumptes independentistes d'ERC que ràpidament s'han acomodat als sous de la menjadora oficial i els buscapapallones multiculturals d'Iniciaitva que es pensen que les polítiques socials es fan amb l'aire que respirem i no amb els diners que ens roba Espanya. Ara només caldrà veure quina decisió prendrà finalment CiU. Si seguirà jugant a la puta i la ramoneta com aquests darrers 23 anys per a guanyar tant el vot d'exfranquistes com el d'independentistes, és a dir, si la defensa del concert econòmic és només una aixecada de bandereta per a recuperar vots –com han fet en diverses ocasions en els 23 anys de govern- o realment es plantarà per una vegada en la defensa dels interessos i benestar dels catalans.

No oblidem que l'espoliació que patim és el resultat de la gran estratègia política d'en Jordi Pujol d'encaixar Catalunya a Espanya. Aquest proper divendres quedarà reflectit quin país defensen els nostres polítics (Catalunya o Espanya) i quins interessos defensen (els seus o els dels catalans). Algú pot pensar que aquesta crítica és molt dura però ens hi juguem el futur econòmic de Catalunya, és a dir, la prosperitat present i futura de molts catalans de totes les edats. I cap partit, cap ni un, ha fet pedagogia de les xifres de l'espoliació i del nou finançament. Cap ni un s'ha dignat a explicar de forma senzilla i amb exemples la seva proposta de finançament i les millores quantitatives que aportarà. Només s'han dedicat a alimentar la confusió perquè els catalans no puguin valorar el que proposen. Espanya no pot mantenir-se, no pot tirar endavant sense els 40 MEUR diaris que treu de Catalunya. Per això cap partit ha fet pedagogia de les xifres perquè el poble les comprengui. Millorar el finançament de Catalunya per tal que Catalunya pugui tenir un futur pròsper suposa enfrontar-se a Espanya, i no oblidem que els nostres polítics viuen d'Espanya. A ells no els afecta l'espoliació que patim. Aquest proper divendres 30 de setembre de 2005 tots ells quedaran retratats com a bons esclaus que són al servei del seu amo.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
27 setembre 2005, Barcelona (El Barcelonès)

Cada dia que passa més catalans de totes les edats, des de 15 fins a 80 anys, que viuen a Catalunya o a l'estranger, catalans de tota la vida o nous catalans provinents de la immigració, es comprometen per a portar el nostre país fins a la independència, a ser un país normal i adult, propietari del seu futur i que no vol ser governat per estrangers que ens amaguen la nostra història, dissolen la nostra llengua i ens roben els diners que ens guanyem amb el nostre esforç.

És d'irresponsables, ingenus o botiflers - i que cadascun dels nostres polítics faci la reflexió de a quina categoria pertany - voler-nos encaixar a Espanya, quan Espanya, perquè es desenvolupi i evolucioni tal com la conceben els espanyols, requereix que Catalunya, tal com l'entenem els catalans, desaparegui. Ja hem vist els resultats després de 25 anys de voler-nos "encaixar" a Espanya: és evident que és Espanya que ens ha ben "encaixat". Si parlem en l'ambit econòmic, Europa regala a Espanya -són els fons de cohesió europeus- 1 bilió de pessetes l'any. El fons de cohesió català, és a dir, l'espoliació fiscal que patim i que els governants espanyols anomenen cínicament quota de solidaritat, és de 2,45 bilions de pessetes (14.730 milions d'euros) només l'any 2002, diners que se'n van a Espanya i que no tornen. Això equival a l'11% del PIB del 2002. Aquest nivell de "solidaritat forçada" tècnicament es defineix com un règim colonial. Les despeses totals del govern de la Generalitat el 2003 van ser de 17.495 MEUR. L'espoliació l'any 2002 (14.730 MEUR) equival al 84% de la despesa feta per la Generalitat tot l'any 2003.

És que vistos aquestos números, a algú li pot quedar algun dubte que la millor política social és la independència? I si a l'espoliació econòmica hi afegim el tema de la llengua, el robatori de la nostra història, la prohibició de les nostres seleccions, el botí de guerra de Salamanca, el segrest de l'Èric Bertran, etc., etc., quin català que s'estimi aquest país i la gent que l'ha fet ens pot dir que el nostre futur és Espanya, sigui federal, confederal, asimètrica, triangular, romboide o quadriculada? Qui amb dos dits de seny recomanaria a una dona maltractada que el seu futur és conviure amb l'home que la maltracta? Afortunadament, encara queden catalans, homes i dones, amb la ment clara i un esperit indestructible. Però el millor de tot és que ens hem començat a organitzar de forma coordinada i operativa, amb moral de victòria, dedicant esforç i intel·ligència a un únic objectiu: aconseguir la independència als voltants de l'any 2014.

Josep Castany, 40 anys
Director General de Catalunya Acció
30 abril 2005, Barcelona (El Barcelonès)

Email enviat el 20 de febrer del 2005

Catalunya Acció ja és a punt per a iniciar el recorregut cap a la independència. I això vol dir que els catalans, homes i dones que hi col·laborem, i que cada dia augmenten en nombre, tenim el compromís de no renunciar, de no decebre. El futur de la nostra gent és innegociable. Després de molts anys de renúncies i posats d'esclau, com qui demana perdó per existir, la dignitat i el coratge dels membres de Catalunya Acció i de les persones que s'hi van adherint comença a estendre la llavor de la il·lusió i la moral de victòria entre els catalans. Si a això hi afegim la unió de totes les voluntats independentistes aleshores haurem aconseguit un dels objectius de la primera etapa del pla "Independència 2014".

Us convidem a venir als actes que es van programant: Barcelona, Elx, Reus, etc. Ens coneixereu, podreu encomanar-vos de l'esperit que ha començat a remoure aquest país, i col·laborar de diverses maneres en el nostre projecte comú. A la nostra web http://www.catalunyaaccio.org/ hi podreu trobar informació dels diferents actes en què participarem.

Voldria acabar aquest primer missatge amb les belles paraules d'un català de Sant Cugat que ja forma part de Catalunya Acció:

"El cas és que d'una vegada per totes hi ha gent disposada a prendre les regnes de la veritat i no amagar el cap sota l'ala com fan els nostres polítics. El descrèdit dels dirigents polítics ha arribat massa lluny. I celebro que Catalunya Acció es presenti als catalans no pas com a partit polític, sinó com a projecte polític. La diferència i el matís és, sens dubte, d'una importància cabdal i evident. Els partits polítics són com són i no canviaran pas, però la gent que s'organitza i que, sobretot, té collons per afrontar les embestides que es presentin, demostren un coratge, un tremp, una energia i un valor que els honora.

 

I és que aquest projecte no és un projecte d'estatuts interminables, de finançaments de pa sucat amb oli, de secessionismes lingüístics ni d'etnicidis i d'altres -cidis; aquest projecte va més enllà de tot això perquè no cau en el joc a què ens han acostumat els partits. No parlem d'un partit polític, sinó d'un projecte de caire polític. Un projecte que comença a parlar clar d'independència i que, a més, gosa aproximar una data concreta per a assolir-la, cosa que cap partit polític mai no ens ha aclarit encara. Per tant, que els polítics continuin amb els seus jocs d'estira-i-arronça i de vendre'ns a preu de saldo; és el que saben fer i és l'únic que demostren que saben fer des de fa molts anys.

 

Però no podem restar quiets. Restar quiets davant del greuge que pateix el nostre país és restar, ras i curt, presoner de la impotència. I us asseguro que allò que necessita el nostre país, més enllà de polítics que parlen amb posat esporuguit, amb aire de feblesa o amb esguard indecís, són persones que desbordin pertot energia, tremp, coratge i una veritable ambició nacional. És a dir, persones que, a diferència dels nostres polítics, arraconin la por per abraçar el coratge; deixin enrere el dubte per afrontar decidits i amb seguretat el futur; i, sobretot, persones que creguin per damunt de tot en la necessària independència de Catalunya com a condició absolutament innegociable."

Feu arribar aquest missatge a tots els racons del nostre país.

Cordialment,
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
20 febrer 2005, Barcelona (El Barcelonès)

Notícia del diari Avui, 15/feb/2005 – p12
Extracte de la notícia Des del govern central es recorda: "El que no acceptarem és que, per consensuat que estigui, se'ns porti un Pla Ibarretxe sota el braç o es pretengui una imposició del Parlament català a l'espanyol. Seria inacceptable", s'assegura pujant el to. Quan al finançament, afirmen que Catalunya "no pot mirar només per ella i ja està" i que s'ha de "pactar entre tots perquè Catalunya no és ningú per decidir la quota de solidaritat que ha de rebre Andalusia".

En tot cas Zaparero està en contacte permanent amb Pasqual Maragall -la setmana passada es van veure en privat a Barcelona- i amb José Montilla. Comentari de la notícia Després de l'experiència frustrada durant 25 anys d'encaixar Catalunya a Espanya, el nou govern del tripartit vol intentar-ho de nou. Sembla ser que ara tenim "aliats" al govern de Madriz. Hi devem tenir gent molt espavilada al nostre govern per arribar a aquestes conclusions.

A molts catalans se'ns fa impossible de comprendre com els nostres governs (els d'abans i els d'ara) poden plantejar una convivència amb Espanya basada en la por (recordeu algun article de la intocable Constitución?) i el robatori (2,4 bilions de ptes cada any). És patètic que la nostra classe política digui que vol buscar l'encaix de Catalunya a Espanya, quan la realitat diària és contundent: és Espanya que fa anys que ens "encaixa".

Josep Castany, 40 anys
Director General de Catalunya Acció
15 febrer 2005, Barcelona (El Barcelonès)