1. No necessitem un nou sistema de finançament
Els catalans no necessitem un nou sistema de finançament. El que ens cal és que Espanya deixi de saquejar-nos per sempre més.

I per això és imprescindible substituir la ineficaç i obsoleta classe política actual per uns nous dirigents polítics capaços i compromesos amb la independència del nostre país, és a dir, compromesos amb l’única i autèntica possibilitat de defensa dels interessos nacionals i econòmics dels catalans.

1. Una llarga mentida
La llarga mentida dels regionalistes convergents s'està ensorrant més ràpid del que m'imaginava. La incompetència del tripartit gairebé va fer entranyable el virrei Pujol, el vigilant del gueto, però el govern dels "millors" acabarà aconseguint que la gent oblidi les misèries i espifiades dels penques i inútils del tripartit. Incapaços d'encarar el problema i aturar l'espoliació fiscal que està portant la Generalitat a la fallida des de fa molts anys i el país a la misèria, el govern Mas només sap aplicar retallades, deixar de pagar sous i deixar de pagar a proveïdors. Una gran gestió, sí senyor.

Tot i la crisi, que també m'afecta, aquest serà un dels Nadals més feliços per a mi com a català. Després de trenta anys de teatre, de comèdia, de col•laborar a la governabilitat d'Espanya com a bons espanyols, d'aixecar la bandereta mentre s'omplien les butxaques, resumint, de botiflerada convergent que ha dominat i ha adormit l'esperit d'aquest poble fent-li creure una cosa tan forassenyada i de tocats de l'ala com l'encaix de Catalunya a Espanya, finalment, al Parlament hi ha tres diputats de Solidaritat que parlen diferent, que pensen diferent, que diuen les coses pel seu nom, i que posen en evidència al govern convergent, els responsables de silenciar les veritables causes de per què els catalans som on som. Esperem que aquesta llavor mantingui la coherència i no defraudi la il•lusió dels catalans com ho va fer Esquerra al 2003. Cert que els nostres enemics són Espanya i França, però el govern de Vichy, el govern col•laboracionista, el govern que frena la nostra llibertat, la nostra independència, es diu Convergència i Unió, i la seva mentida autonomista està arribant al final.

Llarga vida a la nostra independència !

1. Espanya ens roba, Sra. de Gispert?
La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, de CiU, ha prohibit als diputats de Solidaritat que diguin des del faristol que "Espanya ens roba" perquè el diputat Cañas de Ciudadanos ho considera una injúria a l'estat espanyol.

El que és una injúria per als catalans és que la Sra. de Gispert cobri més de 100.000 l'euros l'any i no sàpiga el que és la llibertat d'expressió d'un parlamentari en un parlament democràtic. El que és una injúria per als catalans és que ella fes el pallasso en nom de tots els catalans vestint-se de fada madrina en una entrevista al diari estranger El País i que encara no l'hagi fet dimitir ningú per no tenir ni la més mínima consciència del càrrec que ostenta.
Doncs seguirem dient que Espanya ens roba i seguirem dient que Convergència silencia aquest robatori des de fa molts anys. El que és una autèntica injúria són les retallades que Convergència està aplicant als catalans mentre el govern espanyol s'apropia cada any del 30% dels impostos pagats pels catalans. Ara el nostre flamant president Mas, del dèficit fiscal, de l'espoliació fiscal, en diu "sagnia fiscal", però resulta que al Parlament no es pot dir que Espanya ens roba.

Sr. Mas, un nombre molt important i creixent de catalans n'estem tips de polítics mediocres com vostè que amaguen les xifres dels impostos pagats pels catalans que cada any s'apropia Espanya i que farien del tot innecessàries les retallades que vostè està aplicant a una població prou soferta per la crisi. Si vostè no sap defensar amb el coratge i dignitat suficients els interessos econòmics dels catalans, plegui d’una vegada, i no faci el ridícul escudant-se darrera el poble en voler convocar un referèndum pel seu, fracassat ja d’entrada, pacte fiscal.

2. Artur I “L’Auster”
El govern d'Artur I "L'Auster", està aplicant retallades com si Catalunya fos Grècia o Portugal quan la nostra economia s’assembla més a Dinamarca. Tot, perquè permet, sense ni obrir la boca ni denunciar-ho, que cada any l’Estat es quedi amb el 30% dels impostos pagats pels catalans (uns 20.000 milions), que només han servit per convertir Madrid en el motor de l'economia espanyola i Espanya en la sodoma i gomorra dels AVEs mentre aquí encara hem de portar les mercaderies pedalant en bicicleta i pagant peatges a dojo.

Sr. Mas, vostè va ser l'inepte que va pactar amb en Zapatero, amb nocturnitat i a esquenes del Parlament, el sistema actual de finançament; i a més, com a bon catalanet babau se'l va creure. I per acabar de fer el ridícul va fardar davant dels catalans de que havia obtingut un gran acord de finançament. Ara no se'ns presenti com el gran president responsable, que encara hi ha catalans que tenim memòria, sabem comptar els dits que tenim a cada mà i sabem distingir entre un autèntic líder i un pobre titella incapaç de defensar els impostos que s'han guanyat els catalans amb el seu treball.

1. Què celebrava CiU?
Em pregunto què celebraven ahir els de CiU? Diuen que han guanyat les eleccions generals a Catalunya, quan les eleccions generals són a tot Espanya, les ha guanyat el PP i CiU no té cap força a Madrid amb els seus flamants 16 diputats que no podran fer ni de figurants de la divina comèdia a la cort espanyola. I a sobre, ahir els militants convergents cridant independència davant d'un Duran que diu que el dret a decidir no inclou la independència i en Mas que diu que la independència dividiria Catalunya. Diria que hi ha molta gent que s'ho ha de fer mirar o que s'ha equivocat de vocació i sense saber-ho superen les escenes dels germans Marx.

2. En Mas només explica el que vol
En Mas menteix intencionadament quan diu que la situació de les finances de la Generalitat és culpa del tripartit, i tothom s'ho creu quan només és mitja veritat. La precària situació financera de la Generalitat és deguda als incompetents del tripartit per gastar molt més del que ingressaven (i la crisi immobiliària ha posat en evidència la seva incompetència) i també és deguda a la sagnia fiscal que en Mas ha callat durant molts anys, que implica que el govern de Madrid es queda cada any el 30% dels impostos pagats pels catalans i que per tant aquests diners no vagin a parar als pressupostos de la Generalitat. Sr. Mas no tots ens empassem les seves mentides, pastanagues electorals i justificacions de mediocre administrador. És vostè i el seu partit el que amaga l'espoliació fiscal als catalans i els intenta convèncer d'unes retallades totalment innecessàries.

3. Governants acomodats
A Catalunya, per a sortir de la crisi, no cal fer retallades; paguem impostos més que suficients per a disposar d'un pressupost decent. El que hem de fer els catalans és retallar la quantitat d'inútils i incompetents que ens han governat i que encara ens governen, i que han esta els responsables d'arribar a la situació actual per permetre l'espoliació fiscal anual del 30% dels impostos pagats pels catalans. Cal retallar governants penques, inútils i incompetents. Segur que tots plegats aniríem millor.

1. Lluís Companys
Aquest és el resultat de la infecta transició i la posterior constitució que van negociar i recolzar els Roca, Pujol, Raventós i molts altres vergonyants polítics ajupits entre convergents, sociates i psuqueros: un president català afusellat per un règim dictatorial i després de trenta anys cap govern espanyol no n'ha fet un retractatament o disculpa pública. Només un polític insensat, covard o espanyol s'hauria plantejat encaixar els catalans amb aquest país de cabres que és Espanya. I així ens trobem després de trenta anys d'un camí equivocat.

1. Un bon lema per a recordar cada dia

2. Una imatge potent: 2014
Aquesta imatge que va circulant cada vegada més la vam crear a Catalunya Acció l'any 2005 per a una presentació sobre l'espoliació fiscal que anàvem fent per Catalunya. Era curiós veure aquell any com hi havia gent que ens deia que estàvem "sonats" de posar l'any 2014 com a possible any de la nostra independència. En pocs anys tothom parla d'independència, i la percepció de que és necessària i la tenim a tocar va creixent sense aturador. Per a assolir els objectius el primer que cal és visualitzar-los, i les imatges motivacionals com aquesta hi ajuden molt.

1. Som un poble vencedor
No qualsevol poble sobreviu a més de 300 anys d'ocupació, assimilació, guerres i dictadures genocides. L'únic problema el tenim en els comandaments; ens els Pujol, Carods, Puigcercosos, Masos, etc, que no creuen en els catalans. I la prioritat màxima per a seguir avançant és rellevar, substituir tota aquesta tropa de covards, venuts i vençuts que per activa o per passiva acaben fent el joc a Espanya i posar-hi al capdavant gent sòlida de caràcter i conviccions.

2. Una bona imatge motivacional

 

3. El Sheriff de Nottingham
En Mas és com el Sheriff de Nottingham versió barretina. Prefereix collar els febles amb retallades innecessàries en lloc d'evitar que Espanya ens robi cada dia 60 milions d'euros.

1. Excuses de mal pagador
El conseller Recoder diu que la construcció de la línia 9 del metro s'atura perquè no hi ha diners per a pagar-la; diu que costa més d'1 milió d’euros diari. El dèficit fiscal és de 60 milions diaris. Sr. conseller, deixin de fer el pallasso en nom dels catalans i treballin per la independència, única possibilitat de redreçament nacional i econòmic.

2. Asfíxia financera i independència
El tripartit ha fet una gestió pèssima dels diners públics que ha acabat amb un dèficit pressupostari (diferència perquè gasta més del que ingressa) de més de 8.000 milions d’euros. A banda d'això el govern català es deixa prendre cada any pel govern espanyol uns 20.000 milions. És a dir, tot i la inoperància del tripartit encara tindríem superàvit si els nostres governants defensessin els interessos dels catalans, que a nivell econòmic significa que no permetin que ens fotin els impostos. Sense dèficit fiscal podríem doblar el pressupost de sanitat o quadriplicar el d'educació. El que molta gent encara no ha entès, és que l'asfíxia financera de la Generalitat i l'empobriment dels catalans només es resol amb la independència.

3. Espanya rebentarà pels diners
Lamentablement els catalans ens enfonsarem econòmicament amb Espanya (com el Titanic, on Convergència són els violinistes que anaven tocant la música mentre el vaixell s'enfonsava). I quan estiguem amb el cap sota l'aigua (empobrits com a rates) aleshores reaccionarem i molta gent veurà que l'única sortida és la independència. No tingueu cap dubte que aquesta situació econòmica porta al trencament d'Espanya, i en conseqüència, a la nostra independència. Sempre ho he dit: "Espanya rebentarà pels diners".

1. Eslògans.
Eslògan electoral del PSC (referint-se al PP): "Si tu no hi vas, ells tornen". Eslògan de Catalunya Acció (referint-se al PP) "Si ells tornen, arribarem abans" (a la independència, és clar).

2. Espanya ens empeny
En aquests moments i en els propers anys qui més farà per l'avenç de la nostra independència serà Espanya. Primer perquè està emprenyant molts catalans, i segon perquè posa en evidència les limitacions i febleses de Convergència (el fre actual a la nostra independència).

1. Per a tot procés d’independència necessites els convençuts i els emprenyats
Per a tot procés d'independència necessites els convençuts, els que sempre hi són, els que sempre aguanten. Però també necessites els emprenyats que són la gran majoria i els que seguint el corrent poden donar la volta a la truita. Sense emprenyats no hi ha independència. Espanya no busca la divisió dins de Catalunya. No li ha fet falta. Ja han tingut els autonomistes al seu costat que han anestesiat l'anhel de llibertat de molts catalans i han alimentat el sentiment de comoditat dins d'Espanya. Per molt estrany que sembli Espanya està intentant salvar Espanya, i això té com a conseqüència que expulsen els catalans de la seva Espanya. És el mateix que va fer Sèrbia amb Croàcia. Estem vivint el mateix procés de trencament que Iugoslàvia però amb paràmetres ibèrics. I Convergència, en lloc d'avançar-se a aquest trencament per a evitar mals majors, segueix frenant-lo. El poble no està dividit, el 60% votaria que sí a un referèndum per la independència. Són els líders polítics que s'estan quedant fora de joc. Esquerra s'ha quedat fora de joc amb els dos tripartits i ara s'hi comença a quedar Convergència. Vénen canvis i el trencament s'apropa i al 2014 tenim una nova oportunitat per a declarar la independència.

1. Una excel·lent reflexió sobre la llengua trobada per internet.
El català s'ha transmès durant mil anys perquè durant 950 d'aquest mil anys la llengua catalana era l'única al territori i entre la població i perquè durant set segles va ser la llengua del poder. La immigració era escassa en termes percentuals, dispersa en termes territorials i, sobre tot, es trobava un país completament monolingüe. O parlaven català aviat, o no menjaven. A nivell institucional, el català va ser l'única llengua oficial i de cultura (al principi juntament amb el llatí) fins al 1714. A ningú li passava pel cap que fos d'una altra manera, fins i tot quan durant tres segles les dinasties governants van ser estrangeres i no catalanoparlants.

La bajanada de la voluntarietat de la transmissió de la llengua no passaria de ser una boutade més del regionalisme si no fos tan greu i demagògica que encara hi pot haver alguna ànima càndida que se l'empassi.

És hora que els catalans normals despertem i siguem actius a l'hora de denunciar aquests falsos arguments.

Les llengües es transmeten si serveixen a un poder i la tendència natural és que en un territori hi hagi només un poder i, per tant, una sola llengua. El bilingüisme és una fal·làcia. És només un estat teòric que no es dóna enlloc del món. L'anomenat "bilingüisme imperfecte" és diglòssia. I diglòssia és el que hi ha, en un grau o un altre.

Per altra banda, a nivell comunitari no existeix la llibertat d'elecció. Hi a una llengua dominant i unes llengües que no són dominants. L'únic motiu pel qual el català ha sobreviscut els darrers tres-cents anys ha estat per la inèrcia d'haver estat la llengua dominant durant mil anys i per manca de competència real.

Ara, amb un sistema d'educació universal i obligatori i un sistema de mitjans de comunicació de masses que arriba a tot arreu, amb un país on l'equilibri demogràfic ha estat alterat de forma brutal durant els darrers cinquanta anys, i on ja s'han assolit els dos primer passos per a la substitució lingüística (que els catalanoparlants aprenguin tots l'espanyol i que els hispanòfons no tinguin necessitat de parlar català), és estúpid passar-se el dia fent grans declaracions d'amor a la llengua, mentre li van posant la corda al coll.

2. La candidesa d’un autonomista
Artur Mas es pregunta “Per què ens han de tocar els nassos amb l'idioma quan a cap altre país passa? Ni a Espanya amb el castellà, ni a Alemanya ni a França”. Sr. Mas, per a la seva informació, França, Espanya i Alemanya són estats independents. Catalunya vam perdre una guerra al 1939 i CiU va acceptar una transició dels hereus del franquisme sense aplicar justícia. Per això ens toquen els nassos.

1. El català i l’autocomplaença
Ara tothom a plorar per la llengua. Fa anys que estem intentant conviure amb un càncer (Espanya) amb aspirines falsificades (Convergència). Aquest és l'error bàsic, i qui no corregeix els errors segueix fotent-se de cap.

El català només el defensarem amb la independència. La resta és seguir perdent la batalla per la llengua mentre ens posem medalles. L'única esperança per a la supervivència del català no és la immersió lingüística. És tenir un Estat Català independent on sigui l'única llengua oficial que la protegeixi i la potenciï.

2. Independència o submissió
Qui no treballa per la independència de Catalunya, està treballant per la submissió de Catalunya, encara que aquesta no sigui la seva intenció.

3. Unir-nos o amuntegar-nos
S'ha intentat unir gent que volia la independència amb gent que no la volia o no la veia com una prioritat. Per això els intents d'unió han fallat. Si l'objectiu no és clar (sense eufemismes) i no és el mateix per a les parts, la unió o la coordinació fracassen, i això és el que ha passat. Els catalans parlem molt de la unió, però no parlem de les premises imprescindibles perquè la unió es pugui realitzar.

Hem de coordinar-nos (ara no ho estem) totes les persones i entitats que tenim clar la necessitat imperiosa d'un Estat Català independent. I sobretot no votar aquells partits que no defensin de forma clara, coherent i contundent la nostra independència, com són ara mateix Convergència i Esquerra. Sense aquestes dues premises bàsiques els nostres esforços no aportaran resultats i seguirem diluint-nos dins d'Espanya.

1. El veí que ens roba
Tu trobaries bé que el veí de la teva escala et prengués el 30% del teu sou cada mes sense preguntar-t'ho? Doncs això és el que fa el govern espanyol des de fa anys amb els impostos pagats pels catalans: quedar-se'n el 30% a canvi de res. I encara hi ha catalans il·luminats que volen seguir a Espanya i sonats que volen salvar-la.

1. Òmnium Sra. Muriel Casals, en lloc de demanar la independència fiscal i la independència cultural i fer tantes giragonses per a la fi no moure'ns del lloc, vol dir que no n'avançarien més si d'una vegada per totes s'atrevís a proposar la independència de veritat i la creació d'un Estat Català independent?

Avui, 9 de juliol, tenim un altre compromís amb el nostre futur com a catalans; com a nació i com a societat.

La gent que avui es manifestarà sota un lema tan explícit com ”Pel nostre futur: independència” no ho farà com a cap protesta a cap tribunal espanyol; ni perquè els partits polítics i la seva cort subvencionada toquin a diana per a salvar els mobles del seu fracàs estatutari; ni per a cel·lebrar la manifestació del 10J com suggereixen algunes ments “privilegiades”. La manifestació d’avui neix de la voluntat de futur dels catalans més conscienciats i actius del nostre país, que saben, i no dubten, quan cal donar un pas endavant per a seguir essent catalans.

La independència se la guanyen els homes i dones lliures d'esperit fent valer la seva dignitat i el seu coratge. Per això la manifestació del 10J va acabar essent un gran clam per la nostra independència i va atropellar l’infantil “pel dret de decidir” de la convocatòria. Les paraules que utilitzem són el reflex i la potència d’allò que anhelem i reclamem, i el 10 de juliol de l’any passat el poble, a diferència dels polítics, tenia molt clar el que volia i anava per endavant.

La manifestació d’avui tindrà una gran força de fonament i vertebració precisament perquè no és cap reacció a res. No neix de la protesta dels partits polítics autonomistes, sinó d’una voluntat de futur, sòlida, transparent i sense subvencions ni prebendes que l’estovin. Avui, els catalans comencem a jugar amb les blanques, a portar la iniciativa nosaltres, que és com s'assoleixen les victòries i les accions tenen recorregut i profunditat. Un dia qualsevol del calendari hem decidit expressar de forma clara i nítida, sense confusions ni eufemismes, quin serà el nostre futur. No hem d’oblidar que la llibertat comença per un pensament nítid i un to adequat, i avui aquests dos elements hi seran.

El futur de Catalunya és dels homes i dones valents i compromesos, d’aquells que no han d’esperar que algú toqui el xiulet per a fer el que creuen que han de fer. I aquests són els que es manifestaran avui: la punta de llança de Catalunya.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció

Pàgina de la  manifestació:
http://manifestacio9juliol.blogspot.com/

1. Denunciar sense compassió
Mentre la gent que vol la independència voti partits que no fan res per a portar-nos cap a la independència, com han demostrat fins ara Esquerra i Convergència, seguirem encallats en aquest pou que es diu Espanya i on ens empobrim com a nació i com a societat cada dia que passa. Mentre la gent voti els que fan el contrari del que diuen no ens en sortirem. Per això és tan important denunciar sense compassió i sense por l'estafa que ha resultat ser Esquerra des del 2003 i l'estafa que està resultant ser CiU pel que fa a la defensa dels interessos nacionals i econòmics dels catalans, que per si algun despistat encara no ho sap, com el mateix Pujol, només es poden defensar a partir de la nostra independència. El que han fet Esquerra pactant amb el PSOE en dos tripartits i el que està fent CiU en nom dels catalans és de vergonya.

2. Darrera enquesta sobre la independència
Segons la darrera enquesta del CEO sobre la independència (http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/429325-el-429-dels-catalans-votaria-a-favor-de-la-independencia.html), el 42,9% dels catalans (el 60% dels votants) votaria a favor de la independència. Això sense cap campanya institucional a favor, amb Esquerra havent-se carregat la il·lusió que van generar al 2003 al pactar amb el PSOE i CiU frenant la Llei d'Independència i aplicant retallades en lloc de tallar l'espoliació fiscal. És possible que algú encara no sigui capaç d'identificar on tenim el problema, el tap, l'embús, els catalans?

3. En Mas i la majoria social que mai troba
El 43% dels catalans (el 60% dels votants) votaria sí a la independència en un referèndum. A en Mas l'han votat el 22% dels catalans (el 38%dels votans). Després en Mas diu que no hi ha majoria social. El que no hi ha Sr. Mas és coratge, valentia i sobretot lideratge, virtuts que mai pot tenir un regionalista (versió regional d'un espanyolista) i retardatari de la nostra independència com vostè.

Sr. Pujol:

Deixi de fer-se el catala-i-espanyol dolgut pel tracte que rebem d'Espanya i d'explicar-nos batalletes de regionalistes de pont aeri.

La situació que vostè explica en el seu article estava anunciada fa més de 30 anys i amb la seva absurda obsessió per a encaixar Catalunya a Espanya i col·laborar a la governabilitat d'Espanya, en lloc de recuperar l'orgull dels catalans i portar el país a la llibertat, és a dir, a la independència, vostè ha estat un responsable directe de que ara els espanyols se'ns pugin a cavall.

En el seu article (http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/10299) vostè mateix descriu el resultat del seu propi fracàs polític, i la impotència i incapacitat com a bon regionalista de rectificar, de corregir el rumb.

Això que vostè explica (per exemple, l'espoliació fiscal) ja passava mentre vostè governava, i aleshores, va optar per callar, per recollir el premi al "español del año", per seguir fent el joc a Espanya mentre n'era perfectament conscient del que Espanya feia i pretenia fer amb els catalans: assimilar-nos nacionalment.

El que vostè proposa en el seu article per a sortir del forat actual és el mateix que proposava fa 30 anys i ja n'hem vist el resultat. No volem reposicions de polítiques equivocades. Suposo que per a un català com vostè que sempre ha cregut en la viabilitat política d'Espanya i n'ha fet una aposta vital fins a dedicar-hi tota la vida deu resultar impossible acceptar un fracàs d'aquestes dimensions. I sense l'acceptació del fracàs i de l'error és impossible rectificar. Vostè s'ha passat mitja vida ajupint-se davant d'Espanya i ara s'estranya de que li pugin a cavall. I què s'esperava, que un poble que ha tingut un gran imperi com ha estat l'espanyol li reconeixés el seu ajupiment per haver-se comportat com un autèntic virrei colonial?

Té dues opcions Sr. Pujol: rectificar a partir del coratge i la dignitat com va fer el President Macià i col·laborar a la independència dels catalans, o morir consumint-se en la renúncia i en l'ajupiment del regionalista mentre va fent articles típics d'un ploramiques. Vostè tria com vol que el valori la història, la qüestió que a la fi sempre l'ha preocupat.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció

1. Els catalans paguem una mica més de 60.000 M€ d'impostos a l'any al regne d'Espanya
Els catalans paguem una mica més de 60.000 M€ d'impostos a l'any al regne d'Espanya. La diferència entre tot el que paguem i tot el que rebem en inversions i despeses de tot tipus és la balança fiscal. Aquesta diferència ja fa anys que supera els 20.000 M€. És a dir, Espanya se'ns queda el 30% dels nostres impostos i això equival al 10% del nostre PIB anual (riquesa que generem anualment).

Mantenir aquesta situació d'escanyament i empobriment com fan i han fet els nostres governants no és ser solidari; això és ser ruc de solemnitat o un penques de l'alçada d'un campanar, per no dir paraules més gruixudes.

2. Problema de caràcter
Pedro, el caràcter és l'actitud (fermesa, coratge, determinació, constància) amb la qual encares els problemes, i en Mas no està encarant el principal problema econòmic de Catalunya que es diu espoliació fiscal (dèficit fiscal si es vols fer veure que el problema no ho és tant). En lloc d'encarar el problema (i això vol dir encarar-se al govern de Madrid) ha preferit aplicar retallades als dèbils, als qui és fàcil enfrontar-s'hi. Si mires una mica la trajectòria política d'en Mas veuràs que mai ha a acomplert cap de les seves amenaces, però sap que sempre hi ha gent que pica i que ho valora com una actitud de fermesa. En Mas també deia que es guardava un roc a la faixa quan havia de negociar l'Estatut amb Madrid i al final es va empassar totes les retallades. Pobre tanoca de president (i pobres catalans que ara s'han d'empassar les seves miserables i innecessàries retallades). Estigues tranquil, en Mas no avançarà eleccions; igual que passava amb el tripartit hi ha massa gent que ha de menjar del pressupost.

3. La gent ja ha vist què dóna de sí Esquerra
Mercè, el problema d'Esquerra (antiga ERC) és que la direcció no ha tingut com ha prioritat la independència. Ha prioritzat les esquerres per davant de Catalunya i per això es va fer el primer tripartit i el segon tripartit pactant amb l'enemic, el PSOE, i per això Esquerra ha perdut més de 300.000 vots des de la il·lusió que va generar el 2003. L'ERC del 2003 hauria pogut liderar el nostre procés d'independència i van optar per ser un partit de govern, és a dir, escalfar poltrona al costat del PSOE. Això la gent tardarà temps a oblidar-ho i a perdonar-ho, i més encara si no hi ha una renovació profunda de discurs i de cares. És lamentable el que ha passat, però perdre 300.000 vots d'una tacada i no rectificar i seguir dient que el problema és que la gent no els ha entès encara és més lamentable. La gent ja ha vist que dóna de sí la direcció d'Esquerra. Ara la gent veurà que dóna de sí el projecte convergent per al futur de Catalunya, o sigui, res.

4. Lamentablement, ni Esquerra ni CiU
Ben cert, Mercè. El 22% dels catalans (el 38% dels votants) han votat una persona que a esquenes del Parlament, i sense que ningú li encomanés aquesta feina, va negociar l'Estatut (i el finançament) amb en Zapatero i ara s'han d'empassar les seves retallades i el fracàs anunciat d'un nou pacte fiscal. En un altre país un personatge així no tindria cap futur polític, però en el país dels cecs el borni és el rei. Entre el tripartit d'esquerres i el tripartit convenient els catalans no s'haurien d'estranyar pas de la situació en la què ens trobem perquè cap dels dos, ni Esquerra ni Convergència tenen la nostra indenpendència com a prioritat, única possibilitat de tenir un futur digne i pròsper.

1. Retallades i espoliacíó
El govern dels millors dedicarà el 2011 només 11,9 M€ a la comarca del Berguedà, quan el govern dels millors es deixa prendre 60 M€ diaris pel govern del Madrid, sigui del color que sigui. I després en Mas diu que cal fer un esforç col·lectiu. El que ha de fer un esforç és el nostre govern defensant els interessos dels catalans i que es deixi de fer el ruc aplicant retallades innecessàries. http://ow.ly/5maKw

2. Entre CiU i Esquerra, el país panxa enlaire
Entre Esquerra que va prioritzar el pacte amb el PSOE per davant de Catalunya i Conveniència que prioritza el pacte amb el PP per davant de Catalunya, que ningú es sorprengui que tinguem el país panxa enlaire i fet una piltrafa. No ens cansarem de repetir-ho: el país ens falla per dalt, pels comandaments, i mentre no rellevem els caradures que deixen sempre Catalunya en un segon terme no ens en sortirem.

3. La hipocresia de Jordi Pujol
Jordi Pujol diu: "Hi ha un problema nostre de dèficit fiscal, a veure si d'una punyetera vegada tothom se n'assabenta. Catalunya Acció diu: "Sr. Pujol, bé que va callar sobre el dèficit fiscal quan vostè governava. Vejam si d'una vegada deixa de fer la puta i la ramoneta amb el futur dels catalans que ja n'estem farts de tanta hipocresia i falsedats en nom dels catalans"

1. Les xifres són les xifres
Les xifres són les xifres i no hi ha cap economia que pugui prosperar perdent un 10% anual de la seva riquesa de forma sistemàtica. L'espoliació que patim és com si a cada català el seu veí se li quedés el 30% del seu sou. Doncs això és el que calla el Sr. Mas, i abans de defensar els catalans prefereix fer retallades.

2. La boira messella
La llibertat comença per un pensament nítid i un to adequat, i la independència de Catalunya és fruit de la llibertat. Cal escampar la boira messella que hi ha instal·lada a Catalunya des de fa trenta anys entre els nostres governants, i és una boira molt densa.

3. La millor política social
La millor política social per als catalans és la independència, que ens permetrà augmentar un 50% el pressupost de la Generalitat i no haver de patir retallades absurdes.

4. Tot té un motiu
La situació política i econòmica que patim actualment va començar fa 30 anys amb la "transición" beneïda pels nostres polítics, i ara s'ha posat en evidència pel solapament de la crisi immobiliària, la crisi colonial (l'espoliació fiscal) i la crisi internacional. S'ha de ser molt barrut per imposar unes retallades com les que proposa en Mas a una població que ja pateix una espoliació de 20.000 M€ anuals.

5. Indignats
La gent ja es pot anar queixant i fent manifestacions i concentracions que mentre no siguem independents seguirem empobrint-nos i patint retallades per part del govern col·laboracionista de CiU. Catalunya no necessita retallades; el que necessita és que Espanya deixi de saquejar-nos per sempre més.

L'espoliació fiscal només es resoldrà amb la nostra independència i només amb la independència es poden evitar les retallades perquè disposarem del 100% dels recursos generats pels catalans. Una altra cosa és quan se n'adonarà la gent. Quant més tardin més patiran ells i els seus fills. És així de senzill.

6. El nostre futur
Seguirem treballant per a obrir els ulls als catalans davant les falsedats i renúncies dels que ens volen mantenir a Espanya per activa o per passiva quan només podem tenir un futur col·lectiu si tenim un Estat Català independent.

7. Espanya és una entitat en fallida
Espanya és un projecte i una entitat en fallida. Fins i tot des d'Alemanya els han de dir com s'han de portar les finances de la Gran Espanya per a no enfonsar-la. Espanya va a la deriva política i econòmica després de 30 anys de restauració borbònica i la festa de l'Espanya de les autonomies s'ha acabat. Només un governant insensat (o venut) voldria seguir formant part d'Espanya.

1. En Ridao segueix dient que la gent no ha entès el tripartit.
Estic escoltant en Ridao d'Esquerra a la 2. Segueix dient que la gent no ha entès el que han fet amb el tripartit (pactar amb el PSOE), que el procés estatutari ha tapat la feina feta pel tripartit, i diu que vol conformar l"'espai d'esquerra catalanista fins a l'independentisme" (paraules textuals). Ha dit vàries vegades que són independentistes gradualistes. Aquest home no vol acceptar el per què han perdut més de 300.000 vots des del 2003. Patètic. Quina tropa d'inútils (Carod, Puigcercós, Ridao,...) que han dirigit Esquerra (antiga ERC) els darrers anys. I el més greu és que no corregiran res. Amb gent així només es pot acabar al fons del pedregar, que és on han acabat.

Com ja vaig escriure en un article al març del 2008 "ERC ha mort. Que descansi en pau"
http://josepcastany.blogspot.com/2008/03/erc-ha-mort-que-descansi-en-pau.html

1. Els catalans som un poble vencedor, altrament avui ja no seríem catalans
Espanya i França després de més de 300 anys de colonització no han acabat amb nosaltres. Com diu una persona de Catalunya Acció: "Els catalans som un poble vencedor, altrament avui ja no seríem catalans". Ara només ens queda la feina més dura de totes: fotre a terra els que sempre han frenat les aspiracions nacionals dels catalans: els regionalistes, els autonomistes, els encaixistes, és a dir, Convergència i Unió, els còmplices del nostre empobriment econòmic i nacional durant els darrers trenta anys i encara en l'actualitat. Després de l'estafa d'Esquerra de pretendre fer creure als catalans que donar aire al PSOE a Madrid i a Catalunya era un pas intermedi necessari cap a la independència (ja n'han començat a pagar la penitència per la seva estupidesa), ara cal fer caure la mentida de Convergència de pretendre fer creure que les retallades són necessàries quan el que necessitem és un líder polític amb coratge i dignitat, i no un pobre titella com en Mas, que sigui capaç d'aturar l'espoliació de 20.000 M€ que patim cada any. Només un capat d'esperit o un virrei espanyol que gestiona la colónia aplicaria retallades per valor de 2.000 M€ a una ciutadania que ja pateix una espoliació de 20.000 M€ anuals.

2. Sempre hi som a temps a donar la volta a la situació
Mercè, parlem dels darrers 30 anys perquè abans com a poble vam viure un camp de concentració de 40 anys, i no hi ha ningú que pugui sortir normal després d'això. Aquests 30 anys els hem desaprofitat per a refer-nos perquè la gent que hem tingut al capdavant només s'ha preocupat d'encaixar Catalunya a Espanya i de col·laborar a la governabilitat d'Espanya. Amb aquest objectiu polític en ment és impossible que Catalunya es refés i ara en paguem les conseqüències. Sempre hi som a temps a donar la volta a la situació; sempre que siguem conscients de quines han estat les causes i els responsables que ens han portat a aquesta situació.

1. El conseller d’economia presenta el pressupost de la vergonya
En Mas-Colell, el conseller d'economia, declara sobre els pressupostos per al 2011: “Si no garantim una reducció de la despesa tot explotarà” (http://bit.ly/llGXtt). I per què no explica el nostre conseller d'economia que totes aquestes retallades, aquest miserable pressupost, són a causa de l'espoliació fiscal, dels 20.000 M€ que cada any ens pren el govern espanyol amb el silenci còmplice i humiliant dels nostres governants? Aquesta és la seva proposta, conseller, retallar 2.000 M€ del pressupost de la Generalitat en lloc de reclamar els 20.000 M€ que ens roben i que li permetrien fer un pressupost més que digne? Seria un detall que vostè i el president Mas no ens tractessin als catalans com si tots fóssim un analfabets polítics. Ja n'hi ha prou de que prenguin el pèl als soferts catalans ! De què serveixen totes les lloances a la seva trajectòria si al final hom no és capaç de defensar mínimament la seva gent i d'encarar-se a l'autèntic problema econòmic de Catalunya, que vostè i jo sabem que és la sagnia fiscal que patim? On té vostè la vergonya senyor conseller?

1. Sobre les pensions
En tota l'argumentació que es fa sobre les pensions hi ha un argument de partida fals: sembla com si les pensions només es poguessin pagar a partir de la recaptació de les cotitzacions a la seguretat social. La cotització a la seguretat social és un impost com qualsevol altre, i per tant, suposant que amb les cotitzacions no n'hi hagués prou per a pagar unes pensions mínimes es podrien pagar a paritr d'altres impostos, pel mateix argument que amb els impostos es paguen sanitat, exèrcit, escoles, etc. I si tothom pagués els impostos que li pertoquen d'acord amb la llei actual encara hi haurien més diners per a pagar pensions. No cal dir que tenint present que Espanya és gairebé un estat financerament en fallida als catalans ens convé la independència com l'aire que respirem.

1. Els indignats i la nostra independència
Estem cometent el mateix error que a la guerra d'Espanya del 36, en el sentit que aleshores estàvem preocupats per les dretes i les esquerres i la qüestó social mentre en Franco organitzava el seu exèrcit per a reconquerir Catalunya. És a dir, anàvem totalment despistats. I així ens va anar que en quaranta anys quasi ens fan desaparèixer. Ara passa el mateix. Torna a aparèixer el discurs de dretes i esquerres, de banquers (i amb raó) i capitalisme i ningú se'n recorda que els catalans no decidim res del que és important a casa nostra per a resoldre els nostres problemes com a societat. Sense alliberament col·lectiu no hi pot haver llibertat individual ni progrés. I mentre anem discutint de qüestions socials ens deixem (i la nostra classe política la primera també) prendre als nostres morros 60 milions d'euros diaris que aixó sí que permet, i molt, resoldre qüestions socials. Vejam si els "indignats" desperten d'una vegada i se n'adonen que la millor política social en el cas dels catalans és la nostra independència.

2. CiU, els administradors de la colònia
Martí, CiU no té res de seriós. Els seus dirigents, des d'en Pujol fins a en Mas, com a bons encaixistes que es senten còmodes a Espanya, s'han limitat a administrar la colònia i a viure de les pors d'un poble que sortia d'un camp de concentració de 40 anys. Em sap greu per tots aquells que encara viuen a pujolàndia i pensen que CiU ens treurà del forat (cadascú fa la travessa del desert a la seva velocitat), però les xifres són les xifres i no hi ha cap economia que pugui prosperar perdent un 10% anual de la seva riquesa de forma sistemàtica al llarg del temps i no es pot administrar decentment un territori de 7,5 milions d'habitants amb 40.000 milions d'euros. Pensa que l'espoliació que patim és com si a tu cada mes, el teu veí se't quedés el 30% del teu sou. Doncs això és el que calla Convergència, que ens estan prenent el 30% dels nostres impostos, i abans de defensar els catalans prefereix fer retallades. Un "gran president". És clar que essent regionalista no es pot esperar cap altra cosa d'ell.

1. La cantarella de CiU
CiU denuncia que Catalunya queda fora del Pla Extraordinari d’Infraestructures de l’Estat. Ja hi tornem amb la cantarella de sempre de CiU: no saben fer altra cosa que el ploramiques. Fa 30 anys que des de Madrid els estant donant pel sac descaradament i ells vinga que da-li, a seguir encaixant a Espanya. Quant més els humilien des de Madrid ells encara més ajupits. Sort que l'autèntic esperit dels catalans no té res a veure amb la pusil·lànimitat dels líders encaixistes, si no Catalunya hauria desparegut fa segles.

2. L’independentisme ja el va dividir Esquerra
Joan, l'independentisme ja el va dividir Esquerra. Et recordo que Esquerra ha perdut 300.000 vots des del 2003 a causa de la seva lamentable renúncia de defensar la independència. Per a mi la gent que hi ha al capdavant d'Esquerra (Carods, Puigcercós, Ridaos, Portabelles,etc.) se'n poden anar a passeig, igual que els que hi ha al capdavant de Convergència. Esquerra tenint l'oportunitat de liderar la nostra independència amb 23 diputas va preferir col·laborar amb el PSOE, a Madrid i a Catalunya. Han demostrat ser una colla de cafres i/o buscapoltrones. No votar-los no és dividir l'independentisme; és fer net entre els falsos independentistes que s'aprofiten d'un noble sentiment dels catalans. El problema no és l'indepedentisme. El problema és d'aquells que s'aprofiten de l'independentisme per als seus interesos personals; i tenen nom i cognoms.

1. Els espavilats d’Esquerra i el PSC
Els líders d'Esquerra encara no se n'han adonat que el PSOE els ha donat pel sac igual que a la guerra del 1936. Són tan il·lusos que es creuen que el PSC existeix, i amb la infantil idea de pactar amb les "esquerres" (que m'expliquin que té el PSOE d'esquerres) acaben pactant amb els enemics de Catalunya. Molt llestos aquests nois. Molt.

El PSC no existeix; sempre ha estat PSOE i els seus votants saben perfectament què voten: PSOE. Quan a en Zapatero li van preguntar què en pensava sobre si alguna vegada els diputats del PSC votaven en contra del PSOE a Madrid va dir: ¡Pero si el PSC somos nosotros! La gent del PSC són nacionalment espanyols, defensen Espanya, per tant no té res d'estrany que votin el que voten a Catalunya i a Madrid.

Per a mi, des d'un punt de vista nacional, els dirigents del PSC són els sicaris del PSOE a Catalunya, acomplint fidelment les instruccions que reben dels seus amos, i els dirigents de Convergència són com els vigilants del ghetto, els regionalistes de tota la vida, sempre frenant i adormint les aspiracions nacionals dels catalans. El país ens falla per dalt. Per això és imprescindible rellevar els dirigents polítics actuals si volem donar la volta a la situació i per això és tan important l'aparició d'una força política independentista com Solidaritat.

1. Espanya no acceptarrà el concert econòmic
Els dirigents de Convergència encara es pensen que la majoria de catalans no hem anat a escola i creuen que es pot entabanar la gent amb aquesta absurditat de pretendre el concert econòmic amb Espanya. O sigui, Convergència va renunciar ara fa trenta anys al concert econòmic, en Mas va pactar el nou finançament amb en Zapatero i es pensen que ara Espanya, que necessita els diners dels catalans per a mantenir el seu tinglado, acceptarà el concert econòmic. Vejam si arriba el 2012, la mentida convergent cau i anem cap a la independència malgrat Convergència.

2. L’esperança per una Catalunya amb futur
Solidaritat teniu una cosa que al dia d'avui no la representa cap altre partit: l'esperança per una Catalunya amb futur, és a dir, independent, i en poítica tenir l'esperança del futur ho és tot. Per primera vegada després de la mort del dictador al capdavant de l'independentisme hi ha intel·ligència, determinació i il·lusió. Administreu-ho de forma coherent com si fos un tresor i poc a poc us anireu guanyant la confiança dels catalans.

3. La Vanguardia en català
Considerant el que ha estat i és La Vanguardia, sempre al servei d'Espanya, el fet de que l'hagin de fer en català és una gran derrota dels botiflers. Tot i així La Vanguardia seguirà essent un mitjà espanyolitzador i assimilador, però ara almenys en català. Canvien de llengua, no de pensament. El comte Godó diu que ser independentista és un esnobisme. Tenint present que el comte és un especialista canviant-se de jaqueta segons les circumstànciesi i fent la gara-gara al poder de torn, és molt indicatiu que ara La Vanguardia surti en català. Després de molts anys de resistir el vent comença a bufar al nostre favor i els nostres enemics comencen a olorar la derrota.

1. Jugar amb les negres o amb les blanques
La proposta de llei de Solidaritat per tal de prohibir la bandera espanyola als edificis oficials de Catalunya em sembla bé. Els catalans portem massa anys jugant amb les fitxes negres, a la defensiva, i fa trenta anys que anem perdent partides: llengua, economia, símbols, història, etc. Ja era hora que hi hagués algun partit (Solidaritat), i sobretot la gent que hi ha al capdavant del partit, que sapigués jugar amb les blanques, portant la iniciaitiva, a l'atac. I ja és hora que és comenci a visualitzar la bandera espanyola com a símbol de colonització i d'imposició. A més, en tot procés d'independència és imprescindible polaritzar les opinions i aquesta proposta hi ajuda. El problema no és ara atraure al ciutadà del carrer que està al marge de tot això esperant que Convergència resolgui la crisi que no resoldrà. Ara el que cal és fer veure als 900.000 independentistes que van votar a les consultes que hi ha una força al Parlament, Solidaritat, que defensa la independència tal com s'ha de defensar: de cara, amb dignitat i amb coratge. Amb banys maria i falses pedagogies a l'estil de Convergència i Esquerra mai cap poble ha aconseguit la seva independència.

1. L’agonia fins a la independència
Aquests propers anys seran durs perquè ara ja hi ha molta gent que té la percepció clara de que ens estem desnacionalitzant i empobrint econòmicament. I qui té el poder per a allargar o no aquesta agonia fins al trencament amb Espanya és Convergència, i ja sabem el que faran: allargar l'agonia, perquè no tenen cap intenció de dirigir el seu vaixell cap a la independència. Sort en tenim que almenys els diputats de Solidaritat posen contínuament en evidència les renúncies i carències de Convergència a l'hora de defensar els interessos dels catalans.

1. CiU i el poc sentiit del ridícul
Ja era hora que algú (Solidaritat) s'oposés a les absurdes propostes que planteja Convergència des de fa molts anys. Ara Convergència vol que anems tots juntets a Madrid a reclamar el fons de competitivitat (1.400 M€) en lloc de reclamar els 200.000 M€ que Espanya ens ha robat els darrers vint anys en concepte de “solidaritat” o reclamar els 22.000 M€ que ens prenen cada any. L’Artur Mas, el servidor (segons les seves pròpies paraules), frena la Llei d'Independència al Parlament, diu que català i valencià són dues llengües i vol que anem tots plegats a fer el ridícul a Madrid per enèsima vegada. Quin president més poqueta cosa que tenim.

2. Propostes estèrils
Això del pacte fiscal com a primer pas de la transició nacional cap al dret a decidir que proposa Convergència és la mateixa comèdia del pas intermedi cap a la independència que proposava Esquerra per a justificar el seu pacte amb el PSC, que mai ha existit i sempre ha estat PSOE: propostes estèrils per no tenir el coratge d’encarar el problema colonial que pateix Catalunya.

1. Independentistes i votants
Cert, d'independentistes n'hi ha a tots els partits però fins que els suposats independentistes que voten partits encaixistes no votin partits que realment defensin la independència de forma prioritària no avançarem. No té cap sentit dir que ets independentista i ser el passatger (el votant) d'un vaixell que no va cap a la independència. Aquesta postura és incoherent i no porta enlloc. És per aquest senzill motiu que no avancem. Una altra cosa és que després, propostes com la d'Esquerra al 2003 acabin resultant autèntiques estafes per als independentistes. És a dir, entre els partits que fallen, com Esquerra, i els votants que voten partits encaixistes com CiU, així és impossible avançar. Vejam si amb Solidaritat comencem a posar una mica d'ordre en tot aquest circ i a les properes eleccions els votants independentistes poden votar de forma majoritària un partit realment independentista, sòlid i coherent.

2. Altre cop Mestalla
Si els catalans que van a València s'atrevissin a donar l'esquena i a ensenyar el cul al rei, això seria igual que aquella escena de la pel·lícula Braveheart. Una imatge així seria insuperable. El titular internacional com seria? 20.000 culs catalans donen la benviguda al rei d'Espanya? Ahir llegia que durant el setge del rei Jaume I al castell de Mallorca (1229), i per tal de minar la moral dels sarraïns, després d'una batalla fora del castell que van guanyar les tropes catalanes, el rei Jaume va ordenar tallar el cap als 400 sarraïns morts i va llençar els caps al castell per sobre les muralles amb un fonèvol, una mena de gran catapulta que es feia servir en els setges als castells. Les guerres es guanyen per la moral de la tropa i la nostra independència també.

3. To i claredat de pensament
M'agrada el to i la claredat de pensament de l'article (http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/en-resposta-la-diputada-marta-alos). És important que els catalans recuperem la capacitat de dir les coses pel seu nom, de dir el què pensem sense pensar el què diran els botiflers de sempre o els bufons de torn que es fan passar per periodistes o intel·lectuals. La llibertat comença per un to adequat i un pensament nítid. Cal escampar la boira messella que hi ha instal·lada a Catalunya des de fa trenta anys, i és una boira molt densa.

1. Sobre els pobres lideratges
El dia que aquest poble es desperti comprendrà els pobres lideratges que des de la mort del dictador han governat aquest país (tant si parlem de Convergència com d’Esquerra), bàsicament al servei de la governabilitat d'Espanya, i aleshores els rellevarà en unes eleccions. És important que formant part d'Europa i d'Occident i de cara al reconeixement internacional de l'Estat Català quan declarem la independència, fem la revolució via parlamentària perquè això és el que ens donarà la màxima legitimitat davant dels nostres avaladors internacionals. Per això és tant important rellevar la classe política actual i que la força popular segueixi posant en evidència les incoherències dels retardataris de la independència. Per primer cop en molts anys, la força del poble (p.e. les consultes) i la força institucional (Solidaritat) comencen a anar una mica coordinades, i aquesta coordinació d'aquests dos motors és imprescindible per a avançar cap a la independència. Si no han pogut acabar amb els catalans, i fa més de 300 anys que ho intenten, menys encara acabaran la feina ara en quatre dies.

2. El que realment molesta als espanyols
Recordo que el que més va molestar als espanyols després de la xiulada a Mestalla va ser quan Catalunya Acció vam fer la segona conferència de premsa felicitant a la gent que va xiular a Mestalla per la seva actitud i per la seva dignitat thttp://cataccioaccions.blogspot.com/2009/05/conferencia-de-premsa-felicitacio-d-i.html. En Jiménez Losantos va escriure un article sobre en Santiago Espot dient: "No sólo no rectifican, sinó que además alardean". Aquest comentari de sorpresa demostra que es pensen que tots els catalans ens arronsem i ens ajupim com els nostres governants. I ara, dos anys després, tornem a fotre'ls patacada. Vejam si entenen d'una vegada que l'esperit català no el podran eliminar mai, ni després de més de 300 anys de colonització.

(Paraules de Miquel Badia, del seu dietari escrit a la presó)

"Jo admiro el valor i crec que aquesta qualitat és una de les més belles que pot tenir l'ésser humà. És un resum de les virtuts car inclou la dignitat i l'amor al proïsme a través de l'ideal. És l'home que estima el qui farà tota mena d'heroïcitats i de sacrificis. I els farà a través del valor que és una expressió de la voluntat que pot arribar al sacrifici.

Poc crec en aquells homes que es declaren com a grans idealistes però no homes d'acció. No hi ha sinceritat si el seu ideal no els empeny a sacrificar-se per ell. No crec en aquelles persones que moltes vegades volen amagar la seva covardia o manca de conviccions sota la cobertura de la intel·lectualitat, com si fos incompatible una cosa amb l'altra quan es lluita per l'ideal..."

1. Les independències no són viables econòmicament ni deixen de ser-ho
Les independències no són viables econòmicament ni deixen de ser-ho. No entenc aquesta dèria d'alguns economistes a plantejar la independència com si fos una qüestió de viabilitat econòmica. Això no és com una empresa. Una nació és independent o no ho és i ja està, així de senzill. O manes a casa teva o et manen a casa teva. O tens la paella pel mànec o la té un altre. En tot cas són els governants els que faran que un país avanci o s'enfonsi econòmicament.

2. El fals seny dels diputats convergents
Si els almogàvers haguessin tingut el mateix esperit del fals seny dels diputats convergents a l’hora de votar la Llei d’Independència, que no és res més que la covardia i la incapacitat de liderar la nostra independència perquè ja es senten còmodes a Espanya, els vaixells catalans no haurien sortit mai de la platja de Barcelona. Hi ha un esperit que fa avançar les persones i els països; i hi ha un esperit que les frena i que les castra.

1. La suma del dèficit fiscal: 200.000 M€
La suma del dèficit fiscal dels darrers vint anys (de 1986 fins al 2005), això inclou governs convergents i tripartits, suma 200.000 milions d'euros, la mateixa quantitat que la Unió Europea ha invertit per a reactivar l'economia europea. Potser que en lloc de mirar tant cap a Madrid mirem a l'hora de votar a les autonómiques a qui donem la responsabilitat de vetllar pels interessos dels catalans.

2. Convergència s’està enfangant
Igual que Esquerra ha perdut 300.000 votants independentistes pel seu pacte amb el PSC (majordoms del PSOE a Catalunya) durant set anys, els propers 4 anys quedarà en evidència la falsedat i les carències del projecte convergent a l'hora de defensar els interessos dels catalans. Ara CiU ja ha quedat en evidència davant de molts dels seus votants a l'evitar que avancés la Llei d'Independència, i la gran enfangada de CiU, que provocarà una gran decepció entre gent que encara vota CiU, serà el fracàs del pacte fiscal. És una llàstima que haguem d'esperar que passin aquestes coses, però és l'única manera de que molta gent ingènua, políticament parlant vull dir, obri els ulls definitivament. Però l'important és que ara aquest procés ja és irreversible.

3. Cal dir les coses pel seu nom per a ser lliures
A algú li pot semblar exagerat, però fins que no recuperem la capacitat de dir les coses pel seu nom és impossible que siguem lliures. Els diputats de CiU, abstenint-se en la votació per la llei d'independència, s'han amagat com a rates a l'hora de defensar la llibertat i el benestar dels catalans que és exactament el mateix que porten fent els darrers 30 anys, frenant i adormint la recuperació nacional de Catalunya, és a dir, frenant la nostra independència (tal com ha reconegut en Pujol fa pocs dies). Convergència i Unió s'ha començat a enfonsar després d'aquesta abstenció i l'enfonsament més important serà quan el govern de Madrid se’n torni a riure a la cara de Convergència per enèsima vegada amb l'infantil idea del pacte fiscal. En aquest procés molts catalans anirant caient de la trona, com ja està passant, i s'adonaran de la mentida convergent. Tenim un país infantilitzat políticament. Per això la gent tarda tant de temps en adonar-se de quan li estan prenent el pèl políticament. Cada dia el vaixell convergent té més esquerdes. Alegrem-nos-en !

4. CiU mai han tingut la intenció de portar Catalunya a la independència
Jordi, els capitans que dirigeixen el vaixell convergent mai han tingut la intenció de portar Catalunya a la independència. El mateix Pujol ho ha dit centenars de vegades, i no us el voleu escoltar, que el seu objectiu és trobar l'encaix de Catalunya a Espanya, no la independència. Fins i tot ha reconegut que tots aquests anys havia treballat per a dissuadir a la gent de la idea de la independència. Jo respecto el que hagis pogut fer per Catalunya, i pel mateix motiu et pregaria que no ens féssiu combregar amb rodes de molí. N'estem tips de que els líders de Convergència portin més de trenta anys fent la puta i la ramoneta per al final col·laborar a la governabilitat d'Espanya mentre Catalunya es desnacionaliltza i s'empobreix econòmicament. Ja n'hi ha prou d'aquesta comèdia ! Els catalans hem d'anar a la una, és clar, però els que volem anar cap al mateix destí. No té sentit unir els que volem anar cap al Nord amb els que volen anar cap al Sud, perquè aleshores resulta que ningú es belluga del lloc. No és que els catalans no siguem suficients per a decidir, és que hem tingut uns líders que han portat el vaixell cap a Espanya i el que necessitem són nous líders polítics que portin el vaixell cap a la independència. I si tu com a independentista vols seguir en un vaixell que segueix navegant cap a Espanya, doncs jo que vols que et digui. Tu sabràs el que fas i per què ho fas, però l'únic que et demano és que no pretengueu que tots els catalans ens seguim mamant el dit que aquest conte de fades ja s'està convertint en una broma de mal gust. Jo no estic al mateix vaixell que tu Jordi, ho sento. Jo mai he votat Convergència perquè sempre l'he considerat un partit dirigit per venuts al servei d'Espanya i botiflers. Ara i fa trenta anys. I tinc molt clar que el que ara frena el nostre avenç cap a la independència és Conveniència i Unió, i l'altre dia al Parlament els diputats convergents ho van tornar a demostrar frenant la Llei d’Independència.

1. Cal rellevar els que frenen el nostre procés d’independència
El trencament amb Espanya, i per tant el nostre procés d'independència, afortunadament ja és irreversible. Ja hem passat el punt de possible retorn gràcies a la mesquinesa d'Espanya amb el fracàs del procés estatutari i l'espoliació fiscal continuada que està afectant tots els catalans en la seva quotidianitat. Tot i així ens queda viure aquests darrers anys d'agonia de la relació. El proper pas per a rematar el procés és rellevar als que frenen el nostre procés d'independència al Parlament. Per això són importants les properes eleccions municipals i sobretot les eleccions del 2014. El 2014 es pot donar el gran salt cap a la nostra independència i tenim quatre anys per a preparar el relleu, perquè no en tinguis cap dubte: el país ens falla per dalt, no pel poble.

2. No hi haurà concert, ni pacte fiscal.
No patiu. No hi haurà concert, ni pacte fiscal, ni res. Penseu que va ser en Mas qui va pactar el finançament amb en Zapatero amb nocturnitat i alevosia (a les esquenes del Parlament, quan ningú li va encomanar aquesta missió). A en Mas el tenen molt ben apamat a Madrid. Saben perfectament que abans de baixar de l'avió ell mateix ja s'haurà abaixat els pantalons i saben que no es revoltarà. A banda d'això, Espanya no pot prescindir dels diners provinents de l'espoliació fiscal. Aquest tinglado anomenat Espanya l'han muntat amb els diners dels alemanys (els fons de cohesió europeus que actualment són de 8 M€ diaris) i amb els diners dels catalans de l'espoliació fiscal (que són 64 M€ diaris). És qüestió de temps que Catalunya i Espanya es divorciïn i aquests propers 4 anys Convergència i Unió quedarà totalment retratada, igual que Esquerra (antiga ERC) ha quedat retratada durant els 7 anys de tripartit donant suport al PSOE. S'apropen canvis els propers anys.

3. Cal parlar alt i clar
Després de 40 anys de camp de concentració franquista i de 30 anys d'idiotització nacional pujolista ara resulta que els catalans hem d'anar amb compte a l'hora de dir les coses pel seu nom no sigui que molestem algú. Ens hem convertit en un país de tites-fredes, molt especialment els homes. Ara resulta que no podem dir botifler a en Mas. I com li hem dir a algú que tenint el poder per a fer avançar el seu país cap a la llibertat, cap a un millor benestar, cap a un millor futur, atura aquest procés i permet que la desnacionalització i l'empobriment de Catalunya segueixi avançant? Ara resulta que hi ha gent que botifler ho troba exagerat. Quins collons !!! I a tots aquells que segueixen amb la idea infantil de que per a la independenència necessitem CiU, vejam si desperten del seu somni, i entenen d'una vegada que per a assolir la independència el que es necessita són els vots dels independentistes, no els partits regionalistes o acomodats que no estan per la feina i que l'únic que fan és aturar o adormir aquest procés.

1. CiU ha quedat en evidència
Avui CiU ha quedat en evidència davant de molts catalans. Aquesta gent sempre ens fotran (recordeu els nobles de Braveheart). Podem estar contents ja que avui és el principi de la fi de Conveniència i Unió. A causa d'aquesta votació ja comença a haver problemes dins del vaixell convergent i decepcions entre els votants convergents. No és fàcil enfonsar el vaixell botifler de CiU, però avui ha rebut un torpede a la línia de flotació, i els diputats de Solidaritat ja han dit que tornaran a presentar la llei més endavant. Avui no hem patit cap derrota. Al contrari, la victòria ha estat que avui hem començat a fer caure la mentida convergent, pas imprescindible per a seguir avançant cap a la independència. El vaixell convergent s'ha començat a esquerdar. Només heu de pensar quants dels 900.000 votants de les consultes han estat votants convergents a les darreres eleccions i podreu copsar l'impacte de la votació d'avui.

1. Solidaritat
Quin orgull saber que després de 30 anys finalment tenim uns diputats (Solidaritat) que defensen la independència tal com s'ha de defensar: de cara, amb coratge, amb dignitat i donant exemple als catalans. Això comença a fer olor a victòria.

1. El divorci amb Espanya ja és irreversible
El divorci amb Espanya ja és irreversible i ara ja només és qüestió de temps i d'intentar que l'agonia fins al trencament sigui el més breu possible. El procés de divorci ja és irreversible perquè una massa crítica de la població catalana ja ha interioritzat el factor polític (amb Espanya no hi ha res a fer, la convivència no és possible) i el factor económic (amb Espanya hi perdem diners, ens empobrim). Quan en un conflicte nacional no resolt és donen aquests dos factors, interioritzats per una part de la població no majoritària per sí prou important, tenim la llavor del divorci a punt.

2. La cúpula de CiU
La cúpula de CiU porten massa anys enredant la gent fent la puta i la ramoneta a nivell nacional. Aquí aixequen la bandereta i el porró i abans de baixar de l'avió quan van a Madrid ja se'ls han caigut els pantalons. Si demà s'abstenen en la votació sobre la Llei d’Independència serà el principi de la fi de Conveniència i Unió. Només un mesell, un venut, s'absté quan és diputat i li pregunten sobre la llei d'independència del seu país.

3. Espanya ens seguirà foten fora d'Espanya a puntades
Entre Espanya que ens seguirà foten fora d'Espanya a puntades i CiU que es seguirà enfangant en la seva pròpia renúncia nacional i que pretén seguir amb la tonteria del pacte fiscal, CiU acabarà quedant ben retratada. L'important és que a les properes eleccions colonials hi hagi una alternativa en ascens i potent que defensi la nostra independència (Solidaritat) i als regionalistes de CiU els hagin caigut totes les caretes.

1. De pet cap a la independència
Anem de pet a la independència i en part és gràcies a Espanya que ens hi està fotent fora cada dia. Fa 30 anys que porto anhelant aquest moment en què tothom ja parla d'independència i en que en Pujol ha hagut d’acceptar el seu fracàs polític d'encaix a Espanya. Ara ja tenim en marxa les dues forces motores de tota independència: la força popular (les consultes) i la força institucional (Solidaritat).

2. Les consultes sobre la independència, la millor campanya.
Les consultes que van començar a Arenys de Munt han estat la millor campanya d'agitació i propaganda que s'ha fet a favor de la independència dels catalans els darrers 30 anys. Ara la truita ja s'ha començat a girar i són els que estan en contra de la independència els que han de donar arguments de per què estan en contra. Comencen a olorar la derrota.

1. L’USAP i la seva catalanitat
No us perdeu aquest documental sobre l'USAP. Això sí que és orgull de sentir-se catalans i no els fleumes que ens han governat i ens governen http://ow.ly/4w8B0

2. La votació sobre la Llei d’Independència
La setmana vinent, quan es voti la llei d'independència, podrem veure si els diputats de CiU són regionalistes, és a dir, treballen com sempre per a l'encaix amb Espanya, o voten a favor de la llei d'independència i per una vegada treballen pels interessos dels catalans. No us perdeu aquest vídeo http://www.youtube.com/watch?v=_5dlCY-TFTk

3. Portugal i l’espoliació fiscal catalana
El rescat econòmic de Portugal costarà a la UE, tota una potència econòmica, 80.000 M€. En 1 sol any Espanya es queda 22.000 M€ dels impostos pagats pels catalans. Sr. Mas, no ens expliqui sopars de duro sobre retallades i sacrificis, aprofitant-se de que la gent del poble no hi entén d'economia. Encari l'autèntic problema de Catalunya d'una vegada. Vostè va pactar l'Estatut amb en Zapatero, s'en recorda?

4. Les tres crisis que patim els catalans
Catalunya pateix tres crisis que es sobreposen: la internacional, la immobiliària (específica d'aquí) i l'espoliació fiscal (per pertànyer a Espanya). El que amaga el president Mas, i aixó és una autèntica vergonya, és que el principal problema econòmic de Catalunya és la sagnia fiscal que patim i que afecta tots els àmbits de la nostra economia.

1. CiU, el fre a la nostra independència
El dia que aconseguim treure el tap nacional que ara representa CiU com a fre a la nostra independència tindrem guanyada el 80% de la nostra batalla. Ara ja ens hi està ajudant el govern espanyol des d'Espanya, Solidaritat des del Parlament i les consultes des del poble. Només ens queda treure el tap (o el fre de mà, com vulgueu).

2. Kenneth Rogoff: "Catalunya, independent, seria un dels països més rics del món"
A l'estranger, a nivell d'instàncies i governs internacionals, ho tenen molt clar i assumit des de fa temps que els catalans serem independents (http://bit.ly/fEtyyQ). Un cop la gent ja se n’ha adonat de l'estafa d'Esquerra el problema és el tap que actualment frena la nostra independència i que es diu Convergència i Unió.

3. Les primeres fuites al vaixell de CiU
El vaixell de CiU comença a tenir fuites d'aigua. Els capitans (els líders) ja no van tots alhora: uns voten d'amagat a la independència, els altres s'ho estan pensant, els altres diuen que no hi estan d'acord. Part de la tripulació (la militància) es comença a revoltar i vol posar rumb cap a la independència. I part dels passatgers (els votants) no estan gens contents amb el viatge que estan fent.

4. Bon article sobre el fet d'amagar-se en Pujol i en Mas a l'hora de votar per la independència: "Votar el 10 d'abril" http://ow.ly/4sv0o

1. Sobre l’ànima de CiU
Políticament en Mas és fill d'en Pujol, i en Pujol fill d'en Cambó. Són gent que es troben cómodes formant part d'Espanya. Per aquest motiu mai s'han plantejat ni es plantejaran trencar amb Espanya i fer que Catalunya sigui independent. Només canvien les coses aquells que es troben profundament incòmodes, insatisfets o infeliços amb la situació en la qual viuen.

1. CiU frena la discussió de la Llei d’Independència al Parlament
Això és el que CiU no té coratge ni un mínim de dignitat per a discutir al nostre Parlament: http://ow.ly/4n0u8

1. Espanya perdrà Catalunya
Espanya perdrà Catalunya igual que va perdre les colònies americanes: perquè les va deixar espoliades econòmicament i sense oxígen per a respirar i ser elles mateixes. Ja falta menys per a la nostra independència.

2. En Jordi Pujol descobreix la sopa d’all
En Jordi Pujol finalment descobreix la sopa d'all i declara: "Espanya va a fotre'ns" http://ow.ly/4fVMX

Amb el pressupost del qual disposa l’Artur Mas (40.000 M€ si fos el mateix que el del 2010 sense retallar-lo com pensa fer), el deute acumulat de la Generalitat de 40.600 M€, el dèficit del 2010 de 7.200 M€, l'espoliació fiscal de 22.000 M€ anuals i les necessitats de finançament per al 2011 valorades en  11.000 M€, només un insensat, un irresponsable que amaga la veritat als catalans diria resolguem primer la crisi i després la independència. Amb aquestes xifres no es pot governar decentment una població de 7 milions d’habitants i l'única manera de tallar aquesta sagnia financera és la independència. Espanya seguirà vivint mentre pugui dels diners dels alemanys (els fons de cohesió europeus són actualment de 8 M€ diaris i havien estat de 24 M€ diaris) i dels diners dels catalans (l’espoliació fiscal és de 60 M€ diaris).

Catalunya pateix 3 crisis que es sobreposen: la internacional (que afecta tots els països), la immobiliària (que afecta només Espanya i Catalunya de forma contundent) i la colonial (l'espoliació fiscal anual que afecta només Catalunya pel fet de seguir sota el domini d’Espanya). És important diferenciar-les per tal que el nostre govern no ens aixequi la camisa amb excuses de mal pagador com ara dir que ens hem d'endeutar quan el que cal és que els impostos pagats pels catalans es quedin tots a Catalunya. En Mas no podrà treure Catalunya del “sot”, com diu ell, senzillament perquè no disposa de les competències necessàries –són competències que tenen els governs dels estats independents- ni del pressupost necessari per a poder atacar les dues primeres crisis, la internacional i la immobiliària, ni de la dignitat ni el coratge per a poder acabar amb l’espoliació fiscal que dessagna econòmicament el Principat de Catalunya cada any.

Catalunya no té un problema de tresoreria i mala gestió del tripartit (que sí que va gestionar malalment) com ens vol fer creure l’Artur Mas. Catalunya té un problema d'espoliació fiscal. És com si el que guanya una persona, el veí se li quedés cada mes el 30% del seu sou (dels seus ingressos). Això és el que li passa a la Generalitat amb els impostos dels catalans: que el govern d’Espanya se li queda el 30% dels impostos pagats pels catalans i per això, i bàsicament per aixó, la Generalitat ha arribat a les xifres catastròfiques actuals. La Generalitat tindria un pressupost de 60.000 M€, però a causa de l'espoliació dels impostos, de la pèrdua d'aquesta 30% d'impostos, el pressupost de la Generalitat és només de 40.000 M€ (l'any 2010) i ara en Mas diu que el vol retallar un 10%. O sigui, ens roben i encara hem de retallar pressupost. Aixó sí que és el govern dels millors !

En Mas permet, callant, el robatori d’aquests 22.000 M€ cada any que el govern espanyol ens espolia i el millor que sap fer és anar a Madrid i demanar permís a l’amo per a endeutar-se; després d’haver tolerat que s’emportin 22.000 M€, és clar. Però quina mena de governant és aquest ! Però com pot tenir vergonya de pretendre prendre el pèl als catalans d’aquesta manera tan descarada ! El problema és que arrosegarà els catalans darrera la seva insensatesa i les presents i futures generacions hauran de pagar els interessos del seu servilisme a Espanya.

Les xifres són implacables. Faran caure la mentida del projecte convergent i una gran majoria de catalans veuran que el destí del projecte convergent, la seva obsessió per formar part d’Espanya, acaba al mig del desert i sense aigua; empobrits econòmicament i minoritzats nacionalment. Ens trobem davant d'un divorci anunciat i el trencament amb Espanya cada cop és més proper. Espanya rebentarà pels diners (llegiu article); i Espanya perdrà Catalunya igual que va perdre totes les colònies de Sudamèrica: perquè les va espoliar econòmicament fins a assecar-les i les va deixar sense oxigen per a respirar i ser elles mateixes. Serem independents gràcies a la mesquinesa d’Espanya i malgrat Convergència i Unió, actualment el fre més gran a la nostra independència.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
9 de febrer del 2011

Dijous 9 de setembre del 2007, entrevista a en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.

Temes tractats: Catalunya Acció, Força Catalunya, eleccions, Reagrupament, Solidaritat, coalició.

Per a escoltar-la (27 min) cliqueu aquí

Sr. Artur Mas, escric aquestes ratlles mentre escolto, més ben dit, mentre faig un gran esforç per a escoltar les pobres respostes –ambigües, indefinides, vagues, sense futur, sense plantejaments sòlids, sense compromís ni profunditat, nedant i guardant la roba- que dóna a l'entrevista que la Sra. Terribas intenta fer-li, que ja té mèrit intentar entrevistar tanta ambigüitat i mediocritat. Entre vostè, l'ambigüitat personificada, i en Montilla, la mediocritat personificada, anem arreglats els catalans de la Catalunya Central.

Sr. Artur Mas, no ens prengui més el pèl jugant amb l'ambigüitat de l'encaixista, amb la indefinició d'aquell que viu còmodament instal·lat a la colònia. L'època de les ambigüitats s'està acabant i el país demana definició. Parlar de que vostè vol defensar el dret a decidir dels catalans sense plantejar la independència política, romanent a Espanya, és entabanar els catalans. És com pretendre fer-nos creure que per a arribar a la Lluna no ens cal un cohet, que hi podem arribar amb una bicicleta i pedalant, i que si pedalem molt i molt hi arribarem. Aquest és el fons del seu discurs. I això és de temeraris i irresponsables.

Això ja ho va fer molt bé en Pujol –enredar els catalans fent-los creure en la possible convivència amb Espanya- aprofitant les pors que tenien els catalans després de passar-se quaranta anys en un camp de concentració, però vostè ja no enreda ningú. "El conte de pujolàndia o el somni de l'encaix" ja s'ha acabat; el mateix virrei Pujol ho ha reconegut quan ara fa dos dies ha dit que Espanya no ha complert el pacte de la transició. Jo em pensava que en Pujol era un home llegit i que sabia que Espanya mai complia els pactes, però es veu que no, que han hagut de passar trenta anys perquè se'n adonés d'allò que ja estava escrit als llibres. I ara només ens queda viure l'agonia del fracàs pujolista fins que assolim l'Estat Català. La història es repeteix, però alguns no en van voler fer cas i es van passar d'espavilats pensant-se que Espanya, la seva mentalitat i concepció, es podien reformar al sortir del franquisme i que fent pedagogia des de la "perifèria" els podíem ajudar a canviar. I ara, passats trenta anys en paguem les conseqüències: a nivell econòmic per exemple, la gran regió de Madrid li ha pres el lideratge econòmic de l'estat espanyol al Principat de Catalunya, es postula estar entre les deu regions més innovadores d'Europa i disposa d'unes infraestructures que ja les voldrien algunes capitals d'Europa. I tot això amb la seva famosa col·laboració a la governabilitat d'Espanya. Doncs sí que n'hem tret profit de la seva genial estratègia d'encaix a Espanya !

Sr. Mas, miri si vostès tenen poc poder de decisió a Espanya que en trenta anys encara no han aconseguit recaptar i gestionar el 100% dels impostos dels catalans, quan els bascos fa trenta anys que ho van aconseguir. Això sí que és una autèntica crisi que els catalans patim cada any i que es sobreposa a les altres dues crisis que patim: la internacional i la immobiliària. I vostè ara ens vol oferir una altra pastanaga electoral parlant d'assolir el concert econòmic quan a Madrid, els homes com en Pujol i com vostè, els encaixistes, els tenen apamats abans de baixar de l'avió? A Madrid saben que vostès són uns bons administradors de la colònia, que posant-se la barretina i ballant una sardana les seves aspiracions catalanistes ja estan satisfetes. Saben que mai s'encararan a l'amo. Saben que patriòticament, nacionalment, estan capats, anul·lats per a defensar els interessos nacionals i econòmics dels catalans.

Evidentment Sr. Mas que parlar d'independència divideix Catalunya. La divideix entre aquells que creiem en Catalunya, en el potencial de la seva gent, en una Catalunya plena, adulta, lliure, políticament independent, i aquells que com vostè, com en Jordi Pujol, sempre troben excuses per a no donar el pas i seguir-la mantenint com una regió espanyola espoliada i humiliada. La divideix entre independentistes i regionalistes. Entre els que volem oblidar-nos d'Espanya (i França) i els qui no la poden oblidar perquè en el fons s'hi senten còmodes.

Sr. Mas, si com diu vostè, la preocupació de la gent del carrer i la seva prioritat com a governant és sortir de la crisi, per què enganya la gent fent-los creure que vostè podrà tirar endavant Catalunya si no disposarà ni de les polítiques econòmiques (són competències dels estats) ni del pressupost necessari (a causa de l'espoliació fiscal que patim) per a resoldre els problemes estructurals de Catalunya? Es pensa que els catalans no hem anat a escola i que ens pot convèncer amb uns arguments tan pobres? Vostè va dir que si governava faria una revolució en infraestructures. Ens pot concretar, Sr. Mas, als qui sabem sumar i restar amb quins diners pensa fer-ho? Amb els 22.000 M€ que cada any Espanya ens roba mentre vostès s'han dedicat a sostenir i ajudar governs espanyols?

Vostè va anar a negociar l'Estatut directament amb en Zapatero, amb nocturnitat i alevosia ja que el Parlament no li va encomanar aquesta missió. En un altre país amb una mica de cultura democràtica, després d'una acció tan fosca com saltar-se tot un Parlament i renegociar un text aprovat pel Parlament, vostè hauria anat a parar a les catacumbes de la política i no li haurien permès sortir-ne mai més. I a sobre va ser tan babau de deixar-se enredar pel president espanyol. I vostè vol que els catalans confiem el nostre futur en algú tan innocent que no sap que els presidents espanyols no tenen paraula? Vostè vol negociar amb Espanya quan no coneix ni els espanyols? Vostè diu que ara no es creu en Zapatero? És que vostè va ser tan irresponsable de creure-se'l en algun moment? Quan n'aprendran la gent com vostè i com en Jordi Pujol que mentre Catalunya estigui a Espanya mai ens en sortirem com a nació? Quants anys de fracàs necessiten per a entendre i acceptar que aquesta convivència no té uns fonaments sòlids, que és impossible i que cal corregir el rumb de forma urgent?

Sr. Mas, vostè diu que Catalunya necessita un govern fort que la tregui de la crisi i també diu que vol governar Catalunya. Jo penso que Catalunya necessita un president amb coratge que cregui en Catalunya, que tingui l'ambició de governar un Estat Català, no les quatre províncies d'una trista colònia. La sort que vostè té de cara a les properes eleccions colonials és que la seva competència electoral actual, tant si parlem del PSOE d'en Montilla com d'Esquerra, és més que mediocre i que els catalans no han vist un autèntic líder polític des d'en Francesc Macià, i vostè i jo sabem que el borni és el rei en el país dels cecs.

La meva ànima i el meu esperit ja no l'aguanten més. Deixo d'escoltar l'entrevista ara que parlen del finançament dels partits polítics i canvio de canal. Em sap greu per la Sra. Terribas per l'esforç que està fent per a fer una entrevista mínimament interessant, però tot té un límit. Ben bé que en Pujol és fill d'en Cambó i vostè fill d'en Pujol. Tot plegat, regionalistes al servei de la governabilitat del seu amo: Espanya.

Jo d'un president per a Catalunya n'espero que no sigui un pidolaire polític i que reflecteixi com a mínim dues característiques del nostre tremp nacional imprescindibles per a encarar les dificultats: dignitat i coratge. Per aquest motiu no els he votat mai.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
12 d’abril del 2010

Senyores, senyors.

En primer lloc vull donar les gràcies a tota la gent de Castellbisbal que amb el seu compromís han fet possible aquest acte d’avui, i em sento especialment orgullós per tenir l’honor de poder dirigir-me a tots vostès en aquest moment històric per al nostre país.

El proper diumenge dia 13 de desembre del 2009 es realitzaran en més de 150 viles i ciutats catalanes consultes sobre la independència de Catalunya. Democràcia en el seu estat més pur. En tres mesos hem passat de la primera consulta d’Arenys de Munt a organitzar-ne més de 150, i cal que siguem plenament conscients d’aquest salt qualitatiu i de les implicacions polítiques que aquest onada comporta i comportarà.

Gràcies a la iniciativa, a la determinació, i a la valentia dels homes i dones de totes aquestes poblacions, podem assegurar que el diumenge dia 13 serà tot un èxit. Serà el principi de la nostra victòria. I en podem estar ben orgullosos.

El gest patriòtic de tots vostès en votar sí a la independència de Catalunya, representa la primera vegada en els darrers trenta anys de llibertat condicional vigilada, no pas d’autèntica democràcia, no ens deixem enganyar, en què per primer cop els catalans sortim de la trinxera identitària on sempre estem intentant defensar els nostres trets nacionals, sigui la llengua, sigui la nostra història o siguin les nostres tradicions, per a passar a l’atac i portar la iniciativa per tal d’assolir la nostra autèntica llibertat com a poble, que no és, ni n’existeix cap altra, que la nostra independència política. No es guanya cap batalla quedant-se permanentment a la trinxera. D’aquí la importància d’aquesta consulta. Podríem dir que per als catalans representa el Prats de Molló del segle XXI; les primàries de la nostra independència que poble a poble les anirem guanyant; la reconquesta de l’autèntic esperit de Catalunya que se’ns ha volgut robar amb guerres i amb dictadures. I ho hem de dir ben alt: amb guerres i dictadures, al llarg de més de 300 anys però que ni Espanya ni França no han aconseguit aniquilar.

Catalunya no té cap possibilitat de desenvolupar amb plenitud les seves capacitats artístiques, intel·lectuals, científiques o empresarials sense independència, sense treure’ns Espanya del damunt. Si ens centrem en l’àmbit econòmic per a fer-ne un petit apunt, actualment patim al Principat de Catalunya –em centro en el Principat ja que el País Valencià pateix espoliació i les Illes també-, patim una espoliació fiscal, allò que els nostres polítics gairebé sense donar-li importància en diuen dèficit fiscal, de 22.000 M€ l’any, quan el pressupost del que disposa la Generalitat aquest any 2009 és de gairebé 37.000 M€. És a dir, visualitzem-ho bé: Espanya es queda cada any una bossa plena d’impostos dels catalans equivalent al 60% del pressupost de la Generalitat. Això és cada any! Amb aquest pressupost és impossible administrar decentment i amb la qualitat adequada una població com la del Principat, que en aquests moments ja passem dels set milions llargs. En canvi, amb aquests 22.000 M€ dels impostos dels catalans que ara se’ns queda Espanya podríem millorar i molt la sanitat, les escoles...Pensin que una llar d’infants val una mica més d’1 M€ i ara se’ns en queden 60 M€ diaris. Un hospital comarcal de primer nivell, equipat de dalt a baix, amb els darrers serveis i equipaments, val entre 55 M€ i 60 M€; el que se’ns queden en un dia. Com deia, amb aquests diners podríem millorar la sanitat, les escoles, les universitats, fer infraestructures de futur o millorar les pensions dels nostres jubilats. Seríem uns dels països més rics d’Europa mentre que ara, després de pagar impostos a Espanya, ens situem a la cua de les autonomies espanyoles.

Perquè es facin una idea de l’esforç fiscal que estem fent els catalans del Principat per a mantenir aquest muntatge anomenat Espanya ho podem comparar amb Europa. Europa, tota la potència econòmica que és la Unió Europea amb més de 300 milions de ciutadans, dóna a Espanya, perquè Espanya diuen que són pobres, 8 M€ diaris (2.900 M€ a l’any). Recordin aquesta xifra. I el Principat de Catalunya, un petit raconet d’Europa, amb una mica més de set milions de ciutadans, dóna a Espanya –o els nostres polítcs ho permeten, també cal parlar clar- 60 M€ diaris (22.000 M€ l’any), amb el mateix argument és clar: perquè diuen que són pobres i que els catalans hem de ser solidaris. Aquesta situació no la corregeix ni arregla cap nou finançament. Espanya s’ha acostumat a viure dels diners dels catalans, i només la independència i per tant, comencem-ho a dir sense por i amb claredat, només l’existència d’un Estat català acabarà amb aquesta situació d’espoliació fiscal continuada que afecta de forma directa el benestar material dels catalans. I sense Estat propi tampoc salvarem la nostra llengua. I sense un Estat català tampoc recuperarem la nostra història ni s’ensenyarà a les escoles. No queda cap dubte que la millor política econòmica i la millor política social que podem fer és assolir en primer terme la nostra independència. I convé que ho fem ràpid.

El dia 13 de desembre no només aniran a votar tots vostès, sinó que a través de tots vostès hi anirà a votar l'autèntic esperit de Catalunya. El dia 13 tots vostès tindran l’honor de ser portadors de la flama de la memòria de tots aquells catalans que han anhelat i lluitat per la llibertat i existència de Catalunya. I tindran a les seves mans la responsabilitat de donar el pas, un pas ben ferm, per a oferir un futur digne i pròsper a les futures generacions de catalans. Quan vagin a dipositar la papereta de la nostra llibertat, els demano que s’aturin uns segons. Mirint-se-la. Tinguin presents i honorin, honorin, tots aquells patriotes catalans, homes i dones, que ens han precedit perquè és el seu exemple el que ens donarà la fortalesa i coratge necessaris per a assolir la victòria definitiva.

Si cada 11 de setembre els catalans commemorem el Dia de la Resistència, posem-li el nom que toca: el Dia de la Resistència, fem que aquest 13 de desembre d’enguany es converteixi en el principi de la nostra victòria. Per tots aquests motius, els demano que votin sí a la dignitat de Catalunya i dels catalans. Que votin sí a la nostra independència. I que ningú oblidi, ningú oblidi ni un sol moment, que els catalans som un poble vencedor. Si no fos així, avui dia, ja no seríem catalans.

Moltes gràcies.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Castellbisbal (Vallès Occidental), 27 de novembre del 2009

Per a escoltar el discurs (8 min) cliqueu aquí mateix
Discurs en format pdf

Senyores, senyors.

Avui em sento molt orgullós per tenir l’honor de poder dirigir-me a tots vostès.

El proper diumenge dia 13 de setembre del 2009 es realitzarà en aquesta vila d’Arenys de Munt la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya. I cal que ens ho repetim lentament per a ser-ne plenament conscients de les implicacions polítiques d’aquest fet.

Gràcies a la iniciativa, determinació i intel·ligència d’un grup reduït de patriotes -la gent del MAPA-, al compromís democràtic de l’Ajuntament en fer-ho possible, i a la valentia dels homes i dones d’aquesta vila, podem assegurar que el proper diumenge serà el principi de la nostra victòria.

El gest de tots vostès en votar sí a la independència de Catalunya, representa la primera vegada en els darrers trenta anys de llibertat condicional vigilada, no pas de democràcia, no ens enganyem, que per primer cop sortim de la trinxera on sempre estem intentant defensar la nostra identitat per a passar a l’atac i portar la iniciativa per a assolir la nostra autèntica llibertat com a poble, que no és altra que la nostra independència. No es guanya cap batalla quedant-se permanentment a la trinxera. D’aquí la importància d’aquesta consulta. Podríem dir que per als catalans representa el Prats de Molló del segle XXI.

Catalunya no té cap possibilitat de desenvolupar les seves capacitats sense independència. Si ens centrem en l’àmbit econòmic per a fer-ne un petit apunt, actualment patim al Principat de Catalunya una espoliació fiscal (allò que els nostres representants polítics en diuen dèficit fiscal) de 22.000 M€ l’any, quan el pressupost del que disposa la Generalitat aquest any 2009 és de gairebé 37.000 M€. Amb aquest pressupost és impossible administrar decentment i amb qualitat una població com la del Principat. Amb aquests 22.000 M€ dels impostos dels catalans que ara se’ns queda Espanya podríem millorar i molt la sanitat, les escoles, les universitats, fer infraestructures de futur o millorar les pensions dels nostres jubilats. Seríem uns dels països més rics d’Europa mentre que ara estem a la cua de les autonomies espanyoles.

Perquè es facin una idea de l’esforç fiscal que estem fent els catalans del Principat per a mantenir aquest muntatge anomenat Espanya ho podem comparar amb Europa. Europa, tota la potència econòmica que és la Unió Europea, dóna a Espanya perquè diuen que són pobres 8 M€ diaris (2.900 M€ a l’any), i el Principat de Catalunya dóna a Espanya perquè diuen que són pobres i hem de ser solidaris 60 M€ diaris (22.000 M€ l’any). Aquesta situació no la corregeix ni arregla cap nou finançament. Espanya s’ha acostumat a viure dels diners dels catalans, i només la independència i per tant l’existència d’un Estat català acabaran amb aquesta situació d’espoliació fiscal continuada que afecta de forma directa el benestar material dels catalans. No queda cap dubte que la millor política econòmica i la millor política social que podem fer és assolir en primer terme la nostra independència.

El dia 13 de setembre no només aniran a votar els ciutadans d'Arenys de Munt, sinó que a través de tots vostès hi anirà a votar l'autèntic esperit de Catalunya. El dia 13 vostès tindran l’honor de ser portadors de la flama de la memòria de tots aquells catalans que han anhelat i lluitat per la llibertat de Catalunya. I tindran la responsabilitat de donar el primer pas per a oferir un futur digne i pròsper a les futures generacions de catalans.

Si cada 11 de setembre els catalans commemorem el Dia de la Resistència, fem que aquest 13 de setembre del 2009 es converteixi en el principi de la nostra victòria per la independència de Catalunya.

Per tots aquests motius, els demano que votin sí a la dignitat. Que votin sí a la nostra independència.

Moltes gràcies.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Arenys de Munt (El Maresme), 8 de setembre del 2009